VALLPARADÍS

El salt de competir a ‘coopetir’

L’excés de pressió pot tenir conseqüències devastadores al món del bàsquet 

Un grapat d’entrenadors van matinar dijous per arribar-se fins a Esplugues de Llobregat a escoltar Pol Velázquez i Anna Matas. La preparadora del Basket Almeda va fer una xerrada sobre com utilitzar el joc i la competició com a eines de formació, i va obrir un debat molt interessant sobre la dificultat d’equilibrar tots els ingredients que intervenen en l’esport. Es tracta de guanyar, però condicionar els aprenentatges a un simple resultat és una simplificació molt perillosa que ens pot fer perdre de vista aspectes molt importants en el desenvolupament de la canalla. Una de les seves engrescadores idees va consistir en canviar la paraula competir per coopetir, fent un atrevit joc de paraules entre competir i cooperar. L’objectiu és canviar el pes de les prioritats i educar la mirada per enfocar-la cap a llocs diferents, recordant que l’únic camí cap a l’èxit és col·lectiu.

L’excés de pressió pot tenir conseqüències devastadores i el món del bàsquet està ple de jugadors que les han patit durant la seva trajectòria. Liz Cambage, estrella de la WNBA, va arribar a pensar en el suïcidi. La jugadora va trucar a la seva mare i, en la conversa més dura de la seva vida, li va dir que no volia continuar vivint. “Els esportistes som persones normals que estem sotmeses a una pressió fora del que és normal. La medicació ajuda, però has de buscar el suport de professionals i de la teva gent pròxima, com la família, per intentar tirar endavant. És un dolor diferent. El dolor físic es veu i es nota més fàcilment des de fora. El dolor mental no es veu tant. No es tracta de la mateixa manera que si et trenques un genoll, però s’hauria de fer, perquè el que mana és el cap”, recorda Àlex Abrines, aler del Barça. Absorbits pel dia a dia de la competició, alguns dels seus excompanys a la NBA van ignorar la seva situació.

Marta Xargay, nova jugadora de l’Spar Citylift Girona, tampoc ha tingut un camí fàcil. “No em sentia jo. Vaig necessitar l’ajuda d’una psicòloga esportiva. Havia deixat de passar-m’ho bé i això no podia ser, no pots estar patint cada dia”, assegura. Demanar ajuda no va ser fàcil. “Era conscient del que m’estava passant, perquè corrien els mesos i continuava en un forat. També hi ha aquell punt d’orgull, que em deia que ho podria afrontar sola. Però no passa res per admetre-ho, hi ha moments en què no pots superar un problema per tu mateix. Rebre ajuda em va permetre capgirar la situació”, afirma.