Les segones parts tornen a ser bones per a l’Espanyol

Les reaccions contra el Vila-real i el Rayo Vallecano maquillen els registres de les segones meitats

“No ens hem posat nerviosos i hem tingut paciència, tot i que ens han anul·lat un gol al final i hem patit la lesió de Piatti”. Així va resumir Rubi dissabte passat la victòria contra el Rayo Vallecano, en un partit que va suposar un autèntic esclat d’eufòria per part de la parròquia espanyolista, poc acostumada aquest curs a viure alegries en el tram final dels partits. Aquesta és, de fet, una de les assignatures pendents de l’equip blanc-i-blau, que sembla que mostra ja alguns brots verds: en els últims dos partits, contra el Vila-real i el Rayo Vallecano, el resultat final ha millorat el que s'havia obtingut al descans.

Aquesta temporada, això només ha passat en 7 dels 29 duels oficials disputats. I és que l’Espanyol està fent bo el tòpic cinematogràfic que les segones parts no són mai bones. En el cas blanc-i-blau, és així: ha marcat 16 gols i n’ha rebut 26 en les segones meitats. En les primeres, el balanç està equilibrat: 20 dianes a favor i en contra. En onze dels 29 partits ha empitjorat el signe del marcador després del pas pels vestidors. En 12 partits va marxar al descans guanyant, però només en 10 el resultat final ha sigut la victòria. Curiosament, en 6 de les 10 victòries un cop acabat el partit, l'Espanyol no estava guanyant al descans. Una de les possibles explicacions per explicar la manca d'empenta en algunes segones parts és la falta d’efecte revulsiu per part dels jugadors de refresc. Un problema que sembla que s'ha resolt amb l’aparició d’un jugador de qui, paral·lelament a la seva petjada mediàtica, cada cop més es parla de les seves virtuts sobre la gespa: Wu Lei. El jugador xinès amb prou feines ha aparegut en dues segones parts, però de moment ja ha contribuït a dinamitzar un equip que, a la Ceràmica i contra el Rayo Vallecano, va saber tirar endavant amb fe i orgull dos partits que va començar perdent. El veloç atacant xinès va provocar el penal que va significar l’empat i va deixar alguns detalls del seu joc que van deixar un bon regust a la grada. Sense Piatti, lesionat, sembla clar que a Mestalla formarà d’inici.

Els dos últims resultats són la clara mostra del canvi que viu l’Espanyol sobre la gespa. A principi de curs arribava net mentalment als partits i amb un punt d’il·lusió que li permetia implantar la seva idea i fer-se fort, sobretot a casa, on, a base de paciència, aconseguia tirar endavant els partits. Les cinc primeres jornades a casa en són un clar exemple: en quatre (contra el València, el Llevant, l'Eibar i Vila-real), l’Espanyol va arribar al descans amb empat tot i tenir la sensació de ser superior. A base de paciència i bon futbol va aconseguir endur-se les segones parts d’aquests partits a l’RCDE Stadium. Contra l’Athletic va passar un guió similar, amb una única modificació: el gol local va arribar al primer temps. Un cop va arrencar la ratxa de mals resultats, l’equip de Rubi va fer figa en les primeres parts (sobretot en els partits contra el Girona i el Barça). I en les segones meitats, ja no hi havia partit. Una dada és especialment simptomàtica: des de la visita a Valladolid (jornada 10) fins a la visita a Eibar (jornada 20), l’Espanyol només va ser capaç d’anotar un sol gol (contra el Girona) a la segona part en onze jornades. Els rivals, mentrestant, n’hi van fer 14. Acabar bé els partits, un símptoma de caràcter que, però, no ha d’amagar dos fluixos inicis de partit. El repte, com no pot ser d’una altra manera, és que la manta aconsegueixi tapar el cap i els peus.  

Més continguts de