Tan semblants, tan diferents
Cada cop que ens visita l’Atlètic de Madrid em repeteixo les preguntes essencials de la vida, que són les mateixes preguntes que et fa la policia si et troba sospitós: qui soc?, d’on vinc?, on vaig? Perquè els matalassers són allò que podríem haver estat i em temo que mai no serem.
Tots dos vivim a l’ombra dels dos clubs bessons. Dels clubs que, com si fossin Pimpinela, fan veure que són una parella que es baralla i resulta que són germans. Dos clubs-estat del segle XX. Nosaltres, els pericos, som el millor exemple de víctima victimista. Els de l’Atlètic han estat històricament batejats com els “pupes”. A ells el destí els deu una Copa d’Europa, o una Champions (han perdut tres finals de manera cruel). A nosaltres, no cal recordar-ho, una UEFA.
Tenim una història amb paral·lelismes i encreuaments. Ells, a més d'en títols i seguidors, ens guanyen en presidents excèntrics. Però un dels dies més feliços de la nostra vida –per a molts, la nostra primera vegada– va ser jugant contra ells en un moment en el qual ja havia començat el seu viatge a l’infern. Qui ho diria, uns quants anys després, que tots dos ens proclamaríem campions de Lliga en la mateixa temporada. Ells, campions de la Lliga bona, són definitivament un dels grans. Nosaltres, novament a casa, seguim tenint com a màxima aspiració no patir.
Què ha passat per estar tan lluny del que podria haver estat el nostre model? Partim d’una realitat que –ja fa molts anys– no és la mateixa. Sempre han sigut més potents i han tingut més seguidors. Però la distància s’ha anat ampliant. Nosaltres, estancats i amb petits passos enrere. Ells, creixent de manera exponencial. Per què? Apunto tres idees.
No tenim projecte. Tot i que ara s’albira algun brot verd, portem anys sense projecte. Ni en termes estratègics, ni socials, ni identitaris, ni esportius. Sembla com si ningú no hagués pensat gaire qui som i, sobretot, qui volem ser. Les inèrcies, el victimisme i les famílies han fet molt mal.
No tenim un Simeone. El miracle matalasser dels últims anys té nom i cognoms. El nostre podria haver sigut Pochettino o Rubi. Per motius diferents i prou coneguts no ho han sigut. I per motius obvis i diferents, cap dels dos ho podrà ser ni a curt ni a mitjà termini.
Espanya és un país normal i el seu club-estat deixa espai per a un altre gran club. Catalunya no és un país normal i el seu club-estat no deixa espai per a ningú més. No només per això, però sobretot per això, ells poden créixer i nosaltres som estructuralment perifèrics.
