El sentiment periquito, un secret que també arriba a Mèxic

Barcelona“L’Espanyol no és un club petit. L’única cosa que envegem al Barça és que tingui un any més que nosaltres. Som un dels equips fundadors de la Lliga, vam marcar-hi el primer gol, i dels que han baixat a Segona només estem per sota del València en nombre de temporades a Primera”. Qui parla no és un fidel seguidor blanc-i-blau qualsevol. Es tracta de Ricardo Martínez, un noi mexicà de 21 anys que en fa set que segueix l’Espanyol des de la distància. “El primer record que tinc és el doblet de De la Peña al Camp Nou, encara que fins a la temporada en què hi havia Coutinho [2011-12], amb Pochettino, no vaig començar a seguir l’equip regularment”, explica a l’ARA en un català més que correcte. No ha trepitjat mai Catalunya però se n’ha enamorat, i ha après l’idioma gràcies a TV3, Catalunya Ràdio i altres webs en català. Fins i tot té el mòbil configurat en català.

La passió per l’Espanyol va néixer mirant el Barça, un club que ara qualifica de “fred en una terra molt calenta, de bona acollida”, i amb el qual no va connectar. Sí que ho va fer amb l’Espanyol, un club que va descobrir mirant el Crackòvia i que va anar investigant fins a convertir-se’n en un gran seguidor. Porta el número 21 de Jarque tatuat en un braç. “És un club amb molta ànima, com una família”, exposa abans de confessar una anècdota: “El meu millor amic és del Barça pel seu joc i pels títols, i em va preguntar per què era de l’Espanyol. «No ho entendries», li vaig respondre. S’han de sentir moltes coses per ser-ne, cal tenir un convenciment. És molt difícil enganxar algú a aquest club, però això forma part de la gent de l’Espanyol, és un secret entre nosaltres”.

El Ricardo també segueix el Club Puebla, un històric mexicà que intenta recuperar el seu passat malgrat que passa per una etapa de pocs èxits. Dos clubs que guarden certs paral·lelismes: “Hem estat molts anys patint amb el descens. Tot i que ara mateix no sigui al capdavant del futbol mexicà, és un dels clubs grans. A l’Espanyol, amb la crisi de Pochettino i després amb Aguirre, vaig veure que els dos equips estaven enfonsats, perquè el Puebla també passava per molts problemes econòmics fins que el van vendre”. El seu record preferit, les semifinals de Copa del 2014-15: “Aquell any no tenia gaire il·lusió, però l’equip me’n va donar molta. No em va importar perdre amb l’Athletic, va ser una molt bona temporada”.

Seguiment a 9.500 quilòmetres

Seguir l’Espanyol des de Mèxic no és senzill. “Vaig haver de llevar-me a les 4 del matí per veure el partit contra el Girona, tot val la pena per seguir l’equip”, confessa el Ricardo, un dels pocs espanyolistes en un país on l’entitat blanc-i-blava fa anys que intenta tenir més presència mediàtica a través dels patrocinis de Cancún i la Riviera Maya a la part frontal de la samarreta. “Som quatre gats els periquitos d’aquí, i estem dispersos per tot el país”. Seguir l’equip per televisió tampoc és fàcil: el canal que el retransmet té un cost força elevat, i no sempre els bars accedeixen a canviar el senyal, sobretot si juguen conjunts locals. Mentre espera que l’Espanyol compleixi una promesa que ja fa anys que s’arrossega, la de fer una pretemporada a Mèxic, el Ricardo no descarta venir a Catalunya a estudiar en un futur, cosa que li permetria assistir a l’RCDE Stadium. La seva mare viu a França, on té la residència, i això l’ajudaria a l’hora de tramitar el trasllat. Ara mateix treballa i cursa política i gestió social. I mentre analitza el sistema polític d’un país que li agradaria canviar, i que l’1 de juliol viurà unes eleccions federals, segueix de reüll un conflicte polític català que també l’ha afectat indirectament. “Faré l’examen del B1 a l’Institut Ramon Llull, però com que la Generalitat està intervinguda ningú em pot donar resposta a algunes qüestions tècniques. Ho trobo preocupant”. Pur sentiment català i periquito a 9.500 quilòmetres de distància.