Ser i estar

A la vida el més normal és perdre. Guanyar és l’excepció. El gest de Pep Guardiola besant la medalla de subcampió de la Champions dona valor al que suposa arribar a la final. Per això és tan excepcional el que ha fet el Barça femení, aconseguint un triplet històric. O per això s’ha de fer valer la final de l’Eurolliga del Barça de bàsquet. Potser cal recordar més sovint que només guanya un. L’opinió pública, els periodistes, tendim massa vegades a exigir uns objectius inassumibles, i que arreu d’Europa moltes altres persones exigeixen a altres equips amb els mateixos arguments. L’esport no és una ciència exacta. La Lliga és una cosa, però les competicions europees tenen una altra dimensió. L’únic que es pot demanar als grans clubs és ser-hi. Estar entre els millors del continent any sí, any també, tenir la capacitat de competir fins al final, perquè si hi ets, si persisteixes, acabaràs guanyant.

Però l’estar sense el ser no té cap sentit. Perquè si no ets, acabaràs no sent-hi. Què vol dir ser? Tenir un projecte pensat a mitjà termini, amb un grup d’esportistes amb els quals hi hagi identificació, un projecte sostenible que giri al voltant d’una idea comuna que no variï. Tenir una direcció esportiva que marqui les línies i apostar pels de casa, jugadors que coneguin el què i el com, que tinguin una connexió amb la grada, que no arribin gràcies a inversions milionàries, insostenibles en el temps i sempre passatgeres. ¿Té sentit canviar mig equip cada dos anys com passa massa sovint al bàsquet?

Un ser aplicable al futbol, però sobretot a les seccions. La seva situació és inviable. Cal una aposta ferma per donar sentit a la dimensió poliesportiva del Barça. No es poden perdre 40 milions cada temporada. El club ha d’intentar reduir aquestes pèrdues. I això només passa, més enllà de millorar la partida d’ingressos, per apostar pel planter. Cal que les seccions nodreixin el primer equip com passa amb el futbol —malgrat els últims anys— i posar entrenadors que hi creguin decididament.

Després, òbviament, el talent l’importaràs de fora, hauràs de fer una sèrie de fitxatges per donar el salt de qualitat, però el nucli dur ha de ser de la casa. Per on passa això? Doncs probablement per reduir uns anys la inversió als primers equips i abocar-ho a construir uns planters en totes les seccions que siguin referència a Europa. El Barça ha de crear talent, no importar-lo a cop de talonari. És una aposta arriscada, que podria comportar deixar de ser competitius uns anys, però seria la garantia per evitar que algú tingués la temptació en un futur d’atacar el model poliesportiu inqüestionable de l’entitat.