Els set avisos de Faus i Bartomeu
Una assemblea de compromissaris del Barça s’assembla molt a un entrepà de sorra. Costa empassar-se’l sencer i és de digestió difícil, i només hi ha algun moment destacat en què es prenen decisions transcendents. Tot això amanit amb quatre gotes d’histrionisme en algunes intervencions dels socis a la part final, un xic de proclames populistes des de l’escenari i algun moment de vergonyeta aliena com en l’aplaudiment a l’expresident Núñez en l’última cita. L’assemblea de la tardor passada, una de les més anodines dels últims anys, va passar de puntetes per les nostres vides. Del poc que se’n pot salvar hi ha la insistència, gairebé obsessió, del president Bartomeu, del vicepresident dels números i del responsable de la comissió econòmica. Entre els tres (Bartomeu, Faus i Adell) van repetir fins a set vegades el mateix missatge: el cost dels salaris dels esportistes està arribant a un límit que posa en risc la sostenibilitat econòmica de la institució a mitjà termini.
Evidentment, tanta repetició per expressar una preocupació tan concreta no és casual. Hi ha algú a dins del club que va dissenyar l’estratègia amb un objectiu. I, en privat, l’arquitecte del missatge es vanta que el relat estava pensat perquè arribés als esportistes professionals a sou del pressupost del club. No hi ha dubte que el missatge deixa en evidència que entre els gestors dels diners del club hi ha debat, però tinc alguns dubtes que els jugadors i/o els seus representants hagin encès algun llum d’alarma. De fet, és més que qüestionable que hagin estat pendents dels discursos de l’assemblea.
En qualsevol cas el Barça ha arribat a aquest punt després d’haver-se carregat els últims anys la famosa estructura salarial que es va instal·lar a l’àrea esportiva després del desgavell Gaspart. El que ha estat la base de l’èxit, el millor equip de la història sorgit del planter, esdevé ara un problema per les renovacions multimilionàries que, una rere l’altra, s’han anat firmant cada temporada. Pot semblar un problema menor però la precaució per evitar desbordaments en la despesa en fitxes fa pràcticament impossible renovar un jugador com Alves, que a final de temporada queda lliure.
En condicions normals el Barça hauria d’haver-se dedicat a prescindir de jugadors amb fitxes importants i renovar el vestidor amb nouvinguts de sous més minsos. O ho hauria de fer en el pròxim mercat de fitxatges. El problema és que la feina no s’ha fet fins ara i el TAS pot evitar que es faci l’estiu que ve. Atrapats en l’esquema actual uns quants mesos.
