La setmana de Messi i Serrat
Joan Manuel Serrat va decidir fer un parèntesi en les seves aportacions a l’estat del prusés [sic] per disparar les alarmes del barcelonisme, amb un article publicat a El País en què assegurava que Lionel Messi podia negociar amb el club que volgués a partir de l’1 de gener. Sorprenent afirmació tenint en compte que -si els gestors del Barça no ens han enganyat o no han badat com amb el brasiler Neymar- ja havia quedat sobradament explicat que el pare de la criatura va signar la renovació fa mesos i que això té la mateixa validesa legal que si l’hagués firmada el futbolista.
El cas és que, segons va informar Xavier Bosch a Mundo Deportivo, el cantautor va quedar tranquil amb les explicacions que li va fer arribar el president Bartomeu, un privilegi que no mereixen la resta de socis. Particularment, llegeixo amb el mateix interès les disquisicions de Serrat sobre Messi que si Messi escrivís un assaig sobre l’aportació d’AC/DC a la música, però ja teníem l’agenda cap per avall.
El món periodístic, especialment el que té seu a Madrid, ha passat la setmana entusiasmat amb la possibilitat de veure per fi Lionel Messi lluny del Camp Nou, i encara més quan Ivan Rakitic -que no consta que hagi participat en la negociació- va dir que no podia garantir la continuïtat del 10 a Can Barça. La realitat -que també estava explicada-és que Messi ja cobra en funció del seu nou contracte i que, per tant, no hi ha indicis que facin pensar que vol marxar, tot i que em temo que el dia que això passi, no hi haurà contracte que el freni. Una altra cosa és que sigui inquietant el motiu ignot pel qual l’emblema del Barça es nega a retratar-se amb el president i un bolígraf, però aquesta seria una preocupació de caràcter més anímic que legal.
El que sí que és destacable de la setmana de Messi és que, a diferència de fa tres anys a Anoeta, encaixés amb un somriure la suplència a Torí. És una gran notícia que el tècnic pugui convèncer el jugador que el partit de la Juve és més llaminer però menys important que el de València, i sobretot que el futbolista hagi entès que, superada la trentena, ja no ho pot jugar tot. Punt a favor en gestió per a Ernesto Valverde i guany per als aficionats, que potser en podrem gaudir un xic més.
La paradoxa de la setmana és que el millor jugador de tots els temps -Lionel Messi- ha igualat en el palmarès de les Botes d’Or el millor golejador -Cristiano Ronaldo- que he vist, i que d’aquí pocs dies un rematador excels com el portuguès empatarà a Pilotes d’Or amb el déu del futbol, l’argentí. A mi em costa trobar-hi lògica. Potser en Joan Manuel Serrat té alguna teoria.
