L'ALTRA MIRADA

La teràpia de la pilota i la felicitat

Després de la intimitat del vestidor, Fabrizio Pireddu saltava a la gespa de l’estadi Nou Sardenya amb les mitgetes encara als turmells i un somriure a la cara. “La sensació de trepitjar la catifa i poder córrer és preciosa”, deia envoltat d’alguns dels seus companys de l’equip del Càller, curiosos. Marcant amb èmfasi els gestos, l’italià lluïa els galons de capità de l’equip sard durant l’escalfament previ a les semifinals del Sense Límits, un trofeu per a persones amb intel·ligència límit (IL) organitzat pel Club Esportiu Europa en què també participaven els equips special de Barça i Espanyol.

“Si pregunten, és un torneig de futbol 7, senzillament. Amb porteries, un àrbitre i gols. No cal remarcar més coses”, aclaria, defensant la normalitat del seu cas, un desfasament entre l’edat cronològica i la mental, una dissonància de capacitats i interessos respecte a persones de la mateixa edat, que s’accentua a partir de l’adolescència. “La gestió és complicada. Les dificultats que poden tenir els nanos s’acumulen a altres problemes més rutinaris, provocats pel fet que no tenen uns trets físics que evidenciïn la IL. La pràctica de l’esport desenvolupa el seu cos i el seu cervell. Tot el que sigui comunicar-se, amb ells mateixos i amb l’exterior, és bo, els fa feliços”, explica a l’ARA Ferran Morell, president de l’associació ACIDH, centrada en la integració i el desenvolupament dels afectats i figura clau en el naixement de l’equip de Gràcia.

Els possibles raonaments mèdics contrastaven amb el joc, una constant que ho iguala tot. Centrada des de l’esquerra, control de pit de Germán Martín (el 10 periquito), suau toc per evitar el defensa amb un barret, gest amb la cuixa per acomodar la possessió, gol amb l’exterior i celebració sonada, coral. “Aquest comportament és el primer esglaó d’una cadena que evita que apareguin depressions. És una explosió d’optimisme que ve donada pels sentiments que experimenten. És una teràpia fantàstica”, comenta Morell.

“Tenim l’oportunitat de passar-nos-ho bé i sentir-nos estimats. L’equip som una gran família que va pas a pas, millorant de mica en mica, fent-nos costat, guanyem o no”, explicava Pireddu després de penjar-se la medalla de quart classificat, deixant clara la importància relativa que té la victòria. “Fa temps que treballem en aquest tipus d’iniciatives. Estem fent moltes coses perquè la gent i aquests joves disfrutin. Estem molt satisfets”, deia Pere Guardiola, president de la Fundació de la Federació Catalana de Futbol, que també destacava la celebració aquest cap de setmana de la setena edició del Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona, organitzat per l’ACELL, la Federació Catalana d’Esports per a Disminuïts Psíquics.

Sobre el terreny de joc, Guillaume de Bode -màxim dirigent de l’Europa- no podia amagar una cara d’admiració. “És un dia històric, particularment especial. Ha sigut un èxit”, apuntava, vibrant amb els escapulats, que aixecaven el trofeu després d’imposar-se en la tanda de penals. “Era un torneig molt important per a nosaltres. El partit no ha sigut fàcil i ens hem hagut de multiplicar i lluitar. Amb esforç i ganes sabíem que seria possible ser els campions”, explicava Gerard Moragues, autor del gol que va forçar el tram de penes màximes, imitant el to lleument prefabricat dels seus ídols, un mirall d’enorme importància. “Ha quedat clar que entre tots podem fer moltes i grans coses. Al club i a la societat, sempre que siguem positius i no ens posem traves. Aquests jugadors s’ho mereixen”, reflexionava. És la importància de la piloteta, entri o no, verbalitzada per Francesc Martínez de Foix, fundador de Special Olympics Catalunya i ACELL: “No en som conscients, però estem somiant. I quan ho fem tots junts podem imaginar coses fantàstiques, com aquesta”.

Més continguts de