25/11/2021

Tornar a ser del Barça

2 min
Xavi Hernández parlant amb Piqué durant el matx contra el Benfica

L’altre dia, un amic em deia: “Ja podem tornar a ser del Barça”. No havia deixat d’anar al camp ni havia abandonat la seva fe, simplement li costava horrors identificar-se amb el joc que es desplegava davant dels seus ulls. S’havia arribat a creure l'"Es lo que hay" de Koeman en tota la seva varietat d’excuses i estava sotmès a una depressió letàrgica que creia que no tenia cap remei. Xavi només ha necessitat dos partits per canviar la cara a l’equip i tornar l’esperança a l’afició. Dimarts, al Camp Nou, va haver-hi moments que la reconnexió futbolística es va convertir en un fenomen espiritual: com quan a un malalt que ha perdut la memòria se li obre la ment perquè reconeix l’olor d’un ésser estimat o sent una cançó que li evoca la infantesa. De cop, és possible recuperar aquell benestar reconeixible, pronunciar un “Com t’havia enyorat”. 

La plantilla és la mateixa, amb les limitacions ja conegudes per una planificació esportiva massacrada per l’herència de Bartomeu i les lesions que castiguen el vestidor sense pietat. Els partits es pateixen, aconseguir un gol és un part utòpic i les mancances de jugadors que no poden ser diferencials com Memphis són evidents. Però ara el Barça té un entrenador de debò, que no es conforma, que fa apostes de màxims amb el que té, que implanta el seu ideari fins a les últimes conseqüències, que creu en un model de joc, que no hi renuncia perquè no en dubta, que vol la pilota i ser protagonista i que aconsegueix que tots plegats corrin cap a la filosofia que ha definit el millor Barça de la història. Xavi, el migcampista total, transformat en una nova versió de si mateix donant indicacions des del rectangle de la banqueta. Tan difícil era apostar per ell?

És inevitable preguntar-se què hauria passat si Xavi hagués arribat abans al Barça, amb més temps per treballar i enfocar les prioritats. L’equip continuaria sense ser candidat als títols ni tampoc plourien miraculosament les victòries, no ens enganyem, però com a mínim portaria setmanes competint millor i potser la situació no seria tan crítica. És frustrant pensar que el club ha perdut un temps molt valuós. “No comencem de zero”, va recordar Xavi en la seva presentació. El llast que li han posat a l’esquena és tan evident que encara fa el repte més gran. Guanyar a Munic és quasi una quimera, però almenys ara el Barça es pot atrevir a mirar-se al mirall i creure en el que fa. Més enllà del que diguin marcadors i classificacions, aquesta és la millor notícia en anys.