Xavier Agustí, una trajectòria al servei del Girona

Banyoles“Estimo el Girona, pràcticament li he dedicat la meva vida tot i creure que hi vaig arribar una mica tard, amb 20 anys complerts, i en marxo, emprenyat, massa aviat. Encara hi havia molta feina per fer”, explica Xavier Agustí (Banyoles, 1940), quan fa una ullada al passat. La seva és una història plena de serveis al club gironí, on pocs càrrecs li van quedar per ocupar. Al llarg de 32 anys, mínimament interromputs, se’l va veure vestit de curt, treballar als despatxos, seure a la llotja i dirigir a peu de camp. Col·laborador decisiu en temps poc agraïts, és un dels herois d’una entitat sostinguda lluny de la brillantor de la qual avui gaudeix. “Hem estat molts anys passant penúries, amb problemes per pagar als jugadors i aguantant situacions inimaginables allà on m’ha tocat treballar. Potser em penedeixo de no haver enviat cap a casa aquells que creien saber-ne tant i realment no en tenien ni idea, però generalment eren dels pocs que posaven diners i més em valia callar”.

Format al Banyoles, una brillant progressió el va dur a fitxar per l’Espanyol en edat juvenil i a emparaular un compromís amb Ferdinand Daucík, aleshores entrenador de l’Atlètic. “Vaig demanar un canvi de residència al·legant que marxava a estudiar ciències polítiques, perquè a Barcelona la matèria no es donava. Quan vaig arribar a Madrid, el van acomiadar i es va cancel·lar l’acord”. Amb el lligament intern i el menisc del genoll dret trencats, aconseguia entrenar-me amb el Plus Ultra, filial de l’època del Madrid, i competir amb l’equip C, fet que compaginava amb viatges exprés a Banyoles, per jugar amb els seus. “Vam tramitar una doble fitxa aprofitant certa confusió amb els cognoms, i quan el Banyoles em necessitava agafava l’avió. Mai em van enxampar” recorda, tot rient, aquell jugador ofensiu que va iniciar el vincle amb el Girona una tarda del 1960. “Abans, les posicions no estaven tan marcades com ara. Què sé jo si em consideraven un interior o un davanter, els que en sabíem jugàvem a qualsevol zona”. El Girona navegava a la Tercera Divisió en els anys més gloriosos de Vista Alegre; se’n va anar com a màxim golejador set anys després, competint en dos períodes. “Sabíem aprofitar l’avantatge de ser l’únic equip de la categoria que tenia un estadi d’herba. Fèiem un joc fantàstic, d’aquí l’estima que ens tenen. A domicili era una altra història: entre la llenya que repartien, les incontrolables pilotes i els minúsculs camps de terra, no guanyàvem mai. Per això no vam aconseguir l’ascens”.

El 1972, després d’haver penjat les botes i ocupat la presidència del Banyoles, acceptava el repte de compaginar la secretaria tècnica i una de les vicepresidències del club, on va deixar innumerables mostres de les seves habilitats negociadores –aprofitava els serveis militars de futbolistes reconeguts per vestir-los de blanc-i-vermell– i l’equip a Segona B. “Com que no teníem diners per fitxar, els seduíem portant-los a dinar i mostrant-los els millors racons de la ciutat. Ens havien arribat a deixar jugadors per la meitat del seu preu només pel bon tracte! Això sí, quan marxaven ens tocava tornar a l’hotel a pagar les despeses”. La seva implicació, però, no acaba aquí, ja que va ocupar la presidència interina, durant 60 dies, entre els mandats de Maurici Durán i Josep Maria Fauró. “Va ser anecdòtic perquè com a vicepresident tercer, era el primer de la llista que no es presentava a les eleccions i vaig encarregar-me de dur a terme tot el procés”.

De Tercera a les portes de Segona

El pas per la tercera categoria del futbol estatal només va durar tres cursos, fet que va debilitar un projecte amb l’aigua al coll degut al momentani descens a Preferent. Era el torn d’ocupar un nou rol. Aquest cop, a la banqueta. “Reconec que em deixaven fer el que volia, però estic orgullós de tot el viscut”. Quatre temporades –del 1988 al 1992– avalen uns registres considerats històrics: en 162 enfrontaments va sumar 79 victòries (el 48,76%), 42 empats i 41 derrotes, que el situen entre els il·lustres tècnics amb més partits oficials, juntament amb Alfons Muñoz, Emili Aldecoa i Pablo Machín, dirigint un Girona al qual va situar al llindar de Segona, i va arribar a dependre de si mateix en un dramàtic últim partit a Salamanca en què el Vila-real va ser el gran beneficiat. “La setmana anterior, quatre titulars apercebuts de suspensió veien targeta. Si sumem les lesions, ens vam veure obligats a viatjar amb un equip desfet i ple de juvenils. Malgrat avançar-nos en el marcador, sabíem que no hi havia res a fer. No vam tenir ni la intel·ligència d’arreglar el resultat, va ser un autèntic desastre. Allà vaig dir prou i no he tornat més”. Impossibilitat per no haver segellat el somni, deixava l’entitat però no un esport que l’ha premiat, des de la distància, amb la felicitat de veure el club del seu cor a Primera. “Malgrat els infortunis viscuts anteriorment, s’ha assolit l’ascens en el moment precís. Els resultats acompanyen i l’equip dóna la cara, no podem demanar més” conclou, plenament satisfet.