“Els veterans, a Mèxic, ens van dir que no hi teníem res a fer”

Barcelona“Els Jocs de Mèxic i Grenoble, del 1968, van estar marcats pel gran progrés tecnològic i l’evolució en el disseny, però també pels canvis socials: el Maig francès, la Guerra del Vietnam i les manifestacions que es vivien a Mèxic per queixar-se de la gran inversió pels Jocs”. Així ha arrencat el periodista Joan Manel Surroca el discurs de presentació del seu llibre 1968: uns Jocs Olímpics innovadors i universals. En un acte amb tants cabells blancs com experiències olímpiques, el llibre ha servit d’excusa per reunir 13 esportistes catalans que van participar en aquells dos Jocs i que han recordat, mig segle després, algunes de les seves vivències i records. “Abans no érem tan conscients com ara del que eren els Jocs. Ara, amb tants mitjans, tenen molta més transcendència. Abans hi anaves i, si no te la foties, tot havia anat bé”, va explicar rient l’exesquiador Antoni Campañà, fill d’un fotògraf que el va acompanyar a Grenoble, ciutat que va acollir uns Jocs d’Hivern que van marcar un punt d’inflexió: “Anàvem molt mal vestits, ens posàvem esparadraps perquè ens sobrava molta roba, i Samaranch va dir que allò no podia ser i va encarregar uns anoracs de marca bona. Vaig notar que tenia ganes de fer coses amb els esports d’hivern, la seva presència ens va motivar bastant i va donar un impuls molt gran, sobretot de cara al futur”, va afegir.

De la neu de Grenoble a l’aigua de Mèxic. Mari Paz Corominas, la primera espanyola a classificar-se per a una final olímpica, va revelar que l’uniforme que van dur les úniques dues esportistes espanyoles en aquells Jocs els va fabricar la seva mare: “Vam destacar, era un uniforme blanc ben fet que va lluir”. Un altre nedador, Santiago Esteva, va parlar de l’estat anímic amb què va afrontar la cita: “Els veterans ens van dir que, com que els espanyols no teníem res a fer als Jocs, aniríem a fer sis setmanes de turisme. Ens va caure el món a sobre als joves. En aquell moment aquesta era la mentalitat, ara ha canviat”. Una visió compartida per l’exwaterpolista Lolo Ibern: “És cert que teníem certa inseguretat en les competicions internacionals. Hi havia un cert complex, era molt difícil pensar que podíem guanyar rivals en uns Jocs Olímpics”. Ibern va tornar a Mèxic fa pocs anys. “Tornar a veure la piscina em va emocionar. Però el que més em va sorprendre va ser l’Estadi Olímpic: d’aquella posada en escena grandiosa a comprovar que era molt petit”.

Entre les moltes anècdotes dels assistents, Ramon Alfonseda, exfutbolista, va lamentar l’altitud: “Vam notar-la molt. Només ens vam entrenar una setmana i estàvem groguis. Si haguéssim pogut arribar-hi un mes abans, el resultat final hauria sigut millor”.

El partit més llarg de la història

Leandre Negre, membre de l’equip d’hoquei herba, va recordar que el partit contra Holanda, amb 12 pròrrogues de 7 minuts i mig, els va situar al Llibre Guinness dels Rècords. I el seu company Joan Amat es va quedar amb els fets amargs: “Vam sentir trets, no sabíem per què protestaven els estudiants. Quan vam sortir d’un entrenament a l’estadi vam veure molts morts, va ser molt dur”.