Publicitat
Publicitat

Fi de viatge d’un Barça amb més cor que joc

L’equip de Luis Enrique no aconsegueix fer-li ni un gol a una Juve disciplinada i cau eliminat de manera impotent als quarts de final de la Champions

La màgia s’esgota i el Barça, de mica en mica, baixa dels altars i s’endinsa en la normalitat. El Barça, aquell equip capaç de ser esmicolat a París però després fer un miracle, no va poder fer-li un gol a la Juve, i va caure eliminat als quarts de final de la Champions per segon any consecutiu després d’una nit frustrant en què l’equip ho va donar tot però va jugar massa accelerat, sense pausa, i intentant que on no arribava el joc hi arribés el cor. Va ser insuficient per estovar una Juve que gaudeix fent perdre els papers als rivals. Ells seguiran caminant cap a Cardiff i deixen el Barça amb el repte de salvar la temporada diumenge.

El Barça va atacar, va fer seva la pilota i s’hi va deixar l’ànima, però, més enllà del criteri de Björn Kuipers, que si fos policia no detindria un lladre que robés davant seu el bolso d’una jubilada perquè no hi veuria falta, no va poder aixecar l’eliminatòria, ja que Buffon no va tenir gaire feina. L’equip blaugrana va xutar molt, però Buffon anava girant el cap a l’esquerra, a la dreta, cap amunt, i veia com els xuts, llunyans, sortien desviats. Massa accelerat, el Barça va anar posant-se nerviós a mesura que veia que el guió no es complia. No arribava cap gol, tampoc ocasions clares. Als ulls dels rivals no hi apreciava por ni nervis. La defensa de la Juve, amb veterans que ja fa molts anys que juguen junts, està formada per jugadors d’aquells que sembla que gaudeixen en escenaris com aquests, mortificant el rival amb rialles de complicitat, pèrdues de temps i ajudes defensives a l’últim moment. Però ni una defensa com aquesta pot evitar rebre ocasions. La major part van ser xuts llunyans, però quan Messi en va tenir dues dins de l’àrea va xutar fora quan mig camp cantava el gol. El Barça va caure traït pels seus somnis, per la necessitat d’obrar un segon miracle contra la Juve per no tacar el que va fer contra el PSG.

Sense pausa

Va ser una nit en blanc i negre, els colors de la Juve. Va ser com anar a veure un film neorealista italià dels anys 40, en què veus un heroi que fa de tot per recuperar el somriure, la dignitat o una bicicleta robada. Però saps que, faci el que faci, acabarà trist i derrotat. I ho veus en blanc i negre, per descomptat. La Juve va acabar tancada, renunciant als atacs que sí que va provar durant una primera part elèctrica, jugada a les dues porteries, i en què Umtiti i Piqué, imperials, van aconseguir salvar alguns atacs d’ Higuaín, Dybala i un Cuadrado incansable que semblava que amenaçaven quan deixaven venut Ter Stegen. L’equip piemontès va buscar marcar, especialment a la primera part, en un duel d’anada i tornada en què Kuipers no xiulava les faltes visitants ni semblava enfadar-se quan Neymar protestava. Luis Enrique havia apostat per un 4-3-3 més clàssic, amb Alba de titular, doblant Neymar i obrint la banda esquerra, on Alves va patir molt per aturar el seu compatriota. Sergi Roberto va estar inicialment més moderat, amb Mascherano mirant-s’ho des de la banqueta, suplent. Però al Barça li va faltar pausa, capacitat per tocar la pilota per generar espais contra un rival molt tranquil en un estadi on tothom semblava que estava nerviós.

Arribar al descans sense gols ja va ser el primer triomf italià. El Barça s’ofegava cada cop que una passada es perdia, cada cop que Bonucci tallava una pilota o Kuipers ignorava una falta clara, com la que li van fer a Messi i que va acabar amb Neymar amonestat per fer justícia pel seu compte amb una trompada a un rival. Aquesta tendència va seguir en un segon temps frustrant en què el Barça va anar picant un cop i un altre contra el mur italià fins a acabar sense energia. Un Barça que ho va donar absolutament tot i que va caure amb dignitat, però que es va quedar molt lluny d’aixecar una eliminatòria perduda a l’anada. Luis Enrique, que va fer entrar Alcácer per Rakitic, sabia que els miracles es produeixen molt de tant en tant, de manera excepcional.

El Barça va caure intentant ser el Barça, però sense acabar d’aconseguir-ho. I la Juve va sortir-se amb la seva sent ella mateixa, defensant, com si s’ho hagués passat bé fent perdre els papers a un Barça que va acabar amb Gerard Piqué de davanter centre. Un esforç sense recompensa per a un Barça que perd una nova temporada sense guanyar la Champions malgrat tenir Messi, Neymar i Suárez. Però en el futbol guanyen els equips. I, aquí, el Barça ha anat perdent llençols cada temporada.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT