Santi Bueno: “Les victòries i els premis no són cosa d’uns quants, són de tot el vestidor”

GIRONANo és decisiu, però el Rayo Vallecano - Girona (18.15 hores, #Vamos) és un partit dels grans. En joc, la possibilitat per al conjunt gironí de situar-se provisionalment en llocs de play-off d’ascens a Primera. Només li val la victòria, malgrat els contratemps, com els dos positius per coronavirus de dos jugadors que ja han sigut aïllats aquest divendres. Santi Bueno (Montevideo, 1998) analitza a l’ARA el bon moment que viu l’equip, reanimat després de sumar 10 dels últims 12 punts.

Els futbolistes uruguaians teniu un caràcter especial.

— Allà no és com aquí, on el jugador es vincula des de ben petit a un club. A l'Uruguai, dels 5-6 anys als 11-12 competeixes en baby futbol. Primer jugant a futbol-nou i després a futbol-set. Vaig començar a la Lliga Interbalnearia, al meu districte, abans de passar a una selecció en què t’enfrontes a conjunts d’altres pobles i ciutats. Hi ha molts camps de terra, fang i pedres, de què en diem potreros, i això ens obliga a adaptar-nos com podem a molts condicionants. I gràcies a aquest fet som més forts i tenim més ganes de créixer i arribar a un nivell esportiu elevat, que no pas si ens ho donessin tot fàcil. Tampoc fem diferències entre les classes socials, en un mateix col·lectiu hi ha nens de família humil econòmicament i nens d’una família més ben situada: tots ens barregem perquè tots som iguals.

Les dificultats prohibeixen acomodar-te.

— Potser el millor seria disposar de bones instal·lacions, en el sentit que a Europa qualsevol infant tindrà més treballat l’aspecte tècnic perquè entrena en camps de gespa artificial perfectament preparats. Nosaltres desenvolupem més l’instint i el futbol de carrer, allunyant-nos de l’academicisme. Durant un partit hi ha mil situacions noves i diferents que per més que les intentis entrenar abans, fins que no t’hi trobes no sabràs com són realment. Cada acció és irrepetible i educar-nos d’aquesta manera ens permet explotar l’habilitat d’estar preparats per respondre, sigui quina sigui la pregunta.

Sabeu buscar-vos la vida, una qualitat que aquest Girona també ha demostrat.

— Hi ha un cert paral·lelisme, sí, perquè tot i els incomptables obstacles que se’ns han posat al davant, estem lluitant. Veig l’equip amb un desig immens, i tenim un desafiament bonic a Vallecas. Per ambició no serà. Si alguna cosa hem ensenyat aquest any, és la nostra identitat competitiva. Si avui tenim aquesta oportunitat és perquè en cap moment del curs ens hem rendit. Els resultats no eren els que volíem, però hem sigut constants i ara estem veient la recompensa. També vull deixar clar que la Lliga no s’acaba aquesta jornada. No hem d’embogir. Podem posar-li el qualificatiu de final, perquè serà important, però encara quedaran moltes batalles.

¿Afavoreix arribar al tram final amb aquest impuls tan positiu?

— No sé com se sentiran els contraris, el que sí que sé és que el Girona està bé i cada dia que passa tenim més confiança. Francisco ens ha aportat la personalitat de no tirar mai la tovallola. I veure’ns allà ens reforça, esclar, amb l’afegit que en els últims partits també ens sentim més a gust amb la possessió de la pilota i hem començat a produir una xifra de gols que fins ara no havíem fet. Intentem millorar, però aquesta categoria és punyetera, ja se sap, i més quan s’està acabant, perquè tothom s’hi juga alguna cosa.

Sembla que sigui impossible viure una setmana tranquil·la: són baixa Bernardo, Juanpe i Samu Saiz.

— És una llàstima que no hi siguin, però els que sortirem al camp donarem la cara, no és el primer cop que ens falten jugadors. Només cal veure el nivell d’Arnau, tot el grup dona el màxim. I la plantilla és jove, això significa que tenim aquell punt d’atreviment i passió que tothom té quan comença. Com més minuts juguem més estabilitat sentim. Però no hem d’esborrar les èpoques menys agraïdes, perquè la feina invisible és el pas previ al reconeixement que avui se’ns dona. Cal tenir paciència, madurar, gestionar les frustracions i ser sempre un bon company. Poques coses omplen més d’orgull que el fet d’estar disposat a donar un cop de mà en favor del vestidor i no d’un mateix.

Vau lluir la vostra unió celebrant el gol de Bustos, que no ho estava passant bé.   

— La suma de cadascú és el que fa possible el sentiment d’equip. I necessitem a tothom, no ens podem permetre el luxe de deixar a ningú pel camí. Desconec fins on arribarem, però tinc clar que haurà de ser gràcies a tots; perquè les victòries i els premis no són cosa d’uns quants, són de tot el vestidor. 

Ens falta empatia?

— Només se’ns jutja pel rendiment i s’oblida que darrere de cada futbolista hi ha una persona. També tenim problemes i sentiments, nosaltres. Això no es veu a la televisió ni es transmet l’estona que estem al camp, però els tenim. És imprescindible prendre consciència, perquè últimament hi ha molts casos d’estrès i pressió i és preocupant. Quan un té problemes no se l’ha d’assenyalar, sinó que se l’ha d’ajudar per facilitar que s’obri i no es responsabilitzi sol. No som robots, ni superherois. L’exigència a la qual se’ns sotmet és molt alta, i hem de conviure-hi; però ningú pot amb tot.