Publicitat
Publicitat

L’ALTRA MIRADA

Una vida perseguint coloms pels aires

La competició de coloms esportius és la gran passió dels veterans cosins Sanchis

Està a punt de començar el torneig. Ni pilotes de cuir ni monoplaces d’última generació. Al centre del terreny de joc, un trosset de naturalesa sense grades ni parafernàlies, hi ha una coloma. Nerviosa, es mou instants abans que un centenar de mascles amb el cos ple de pintura llampant la comencin a perseguir. En aixecar el vol, els animals projecten una festa de colors en moviment. Francisco Sanchis mai perd detall de l’estampa. “Quan ho veig, m’oblido del món”, explica.

Natural d’Albal (Horta), Sanchis viu la competició de coloms esportius amb la mateixa passió que tenia quan la va descobrir de marrec. Ara, amb 75 anys, arrenca el 2017 com a vigent campió espanyol de la disciplina, un vessant de la columbicultura desconegut per l’aficionat dels xous més mediàtics. “No té misteri. Les proves són de sis o set jornades. L’objectiu és que el mascle es mantingui al costat de la femella el màxim de temps possible. Si ho aconsegueix, suma dos punts per minut. L’exemplar que no perd la posició en suma 240 al final del dia”, explica el seu cosí Paco Sanchis.

"L’objectiu és que el mascle es mantingui al costat de la femella el màxim de temps possible"

Paco Sanchis Colombicultor

El Paco, també valencià i un any més gran, va ser un dels pioners de la disciplina i va aixecar el primer títol del País Valencià el 1985. Ara gaudeix de la seva afició des de la sala de màquines, criant exemplars per a les grans cites. “És un procés que s’ha de fer, i té la seva història. La femella, ensinistrada, és l’element central. Nosaltres la deixem lliure perquè es mogui, voli i inciti els perseguidors a no perdre-la de vista. Els coloms han d’educar-se, com si fos el parvulari dels nens. Els hem d’ensenyar l’abecé de la disciplina”, afegeix amb la passió de qui s’estima una cosa. La columbofília, un esport de gran tradició, té diferents variants, com les curses de coloms missatgers o una variant espanyola en què el repte d’un mascle és atreure al seu niu un altre mascle.

Els alumnes de la variant que s’estimen els Sanchis són l’antítesi de l’estigma de rates voladores, com es titlla de manera despectiva aquests animals, ja que van assimilant els coneixements davant la paciència dels especialistes. “Necessiten uns tres o quatre anys de recorregut per rendir a bon nivell. I a vegades no n’hi ha prou. Això és com el futbol. Hi ha molts jugadors, però pocs arriben a ser professionals. Per això és vital tenir un gran equip de treballadors, com el meu”, explica el Francisco, tot un expert que acumula desenes de trofeus entre comarcals, provincials, autonòmics i estatals. A nivell internacional, una de les grans potències és la Xina, l’estat amb més llicències, amb més de 300.000.

Una passió infinita

Econòmicament, aquesta disciplina no és rendible. Aquesta és una afició egoista, segons diuen els seus mateixos practicants. “Inverteixes i perds diners i temps per mirar d’alimentar-la, per iniciativa pròpia”, matisa, sincer, el Francisco. “A vegades no t’ho passes bé, perquè les normes s’actualitzen i sovint no promocionen l’espectacle, les rivalitats. Però hi vas, perquè és el que t’omple”, el ratifica el Paco amb un punt d’amargor.

L’excampió veu aquest esport com un llegat que s’apaga de mica en mica. “No hi ha joves que hi estiguin interessats. I si les noves generacions no mantenen les tradicions, es moren. Conec uns 30 o 40 pobles que abans eren una referència i ara no tenen afició. La disciplina encara sobreviurà uns anys, però crec que té data de caducitat”, diu amb sinceritat. El seu cosí, conscient de l’escenari, no es resigna: “Els coloms t’acosten a la naturalesa, et donen salut. Penjaré la professió quan trepitgi l’altre món. Ara estic com un roure, em sento jove, així que em queden molts vols per veure”.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT