La furgoneta de l'Anna i el Pablo a Egipte

20 anys viatjant amb furgoneta

Descobrim la història d’una catalana i un argentí que recorren el món des del 2000

La furgoneta de l'Anna i el Pablo a Egipte / Viajeros4x4x4

“Mai vaig imaginar-me que passaríem la meitat de la nostra vida vivint en cinc metres quadrats. Si ens ho haguessin dit, crec que ens hauríem quedat a casa”. Ho diu Pablo Rey. Ell i l’Anna Callau tenien una idea: viatjar durant quatre anys, però la realitat és que al juny d'enguany ja farà dues dècades que van començar a viatjar amb una furgoneta 4x4 i encara no han parat. El que inicialment havia de ser una aventura s’ha convertit en un modus vivendi.

Un cop han après que “el premi és la llibertat de disposar de tot el temps del món i gastar-lo en el que creuen més oportú” i que “quan et guanyes les garrofes en ruta ja no té sentit tornar”, admeten que han convertit aquell somni de sortir a córrer món l’any 2000 en un “viatge etern”.

Els protagonistes d’aquesta història són la catalana Anna Callau, de 48 anys, una dona valenta que es considera més pràctica que sentimental i que sempre busca l’opció més complicada per arribar al destí; i Pablo Rey, un catalanoargentí a qui li agrada dir que té 253 anys en comptes de 53, probablement perquè ja ha viscut unes quantes vides i ha necessitat tres llibres per explicar les anècdotes viscudes durant aquests vint anys de viatge non stop. Junts formen Viajeros4x4x4.com, un espai on recullen anècdotes, consells, fotografies i guies de viatge.

Un viatge i mil anècdotes

El juny del 2000 l'Anna, amb 28 anys, i el Pablo, amb 33, van sortir de Barcelona amb una Mitsubishi L300 Delica 4x4 del 1991, que després de tenir diversos noms van acabar batejant com la Cucaracha. Volien fer realitat un somni: fer la volta al món en quatre anys després de recórrer l'Àfrica, Sud-amèrica, Nord-amèrica i l'Àsia, al ritme d’un any per continent. Però només a l’Àfrica s'hi van passar dos anys i mig. Per arribar a Ciutat del Cap van recórrer la costa mediterrània, passant per Turquia, Síria, Jordània i Egipte i travessar tot l'Àfrica per la costa est. Van ser perseguits per elefants a Zimbàbue, van trencar el motor enmig del Sàhara i van ser empaitats per dos homes armats que els acusaven d’haver matat una vaca a Etiòpia, entre moltes altres històries. “L'Àfrica ha sigut la part més exigent de la ruta però també la que ens ha enriquit més”, reconeix l’Anna.

Al final del 2002 s’embarcaven en una altra aventura: anar de Sud-àfrica a l’Argentina amb vaixell. “Vam aprofitar que Pescanova estava fent moviments d’embarcacions entre les flotes sud-africana i argentina per fer la travessia convidats en un dels seus vaixells”, explica l’Anna. “Ens estàvem quedant sense diners i havíem d’escollir: tornar a Barcelona o arriscar-nos i continuar viatjant per trobar una nova vida que ens permetés treballar en ruta i viure amb poc”, detalla el Pablo. I així va ser com, sense saber-ho, van començar una vida nòmada.

A partir d’aquí va arribar l’etapa sud-americana, ni més ni menys que set anys recorrent cadascun dels seus països per les rutes menys turístiques, on es van endinsar en els camins més inhòspits. Es van fer construir un rai de fusta per navegar per un riu a l’Amazones durant deu dies; van creuar el Brasil per la Transamazònica –una carretera que només és transitable dos mesos a l’any–; van arribar a Veneçuela des de Colòmbia per l’Alta Guajira, un dels passos fronterers més conflictius; van fer transitar La Cucaracha pels passos més alts dels Andes i van arribar a les Galápagos amb un vaixell de càrrega. “Creiem que sempre hi ha un pla B, l’A és anar a la finestreta, pagar el bitllet i anar-se'n”, diu el Pablo. “En canvi, el B és preguntar i buscar fins que surt una pista que et guia fins on vols anar d’una manera menys convencional i més econòmica”, afegeix l’Anna.

I així, donant voltes amunt i avall, es van plantar al 2009, quan es van proposar recórrer Centreamèrica fins a arribar a l’oceà Àrtic. Ara mateix, després d'haver recorregut Mèxic, el Canadà i els Estats Units de sud a nord i d’est a oest, encara no han mogut La Cucaracha d’Amèrica perquè des del 2015 el viatge ha agafat un altre rumb. “Ens ha donat aventures inoblidables, però s’ha convertit en una rutina i en el mitjà per guanyar diners”, explica el Pablo. “Ara l’aventura la busquem en uns altres llocs”, afegeix. Com que han de passar temporades més llargues del que voldrien a Barcelona per qüestions familiars, s’han comprat un Land Rover, també del 1991, per fer viatges per Europa. També han provat de fer rutes a peu, com la Transpirinenca, i amb moto: el 2016 es van passar sis mesos recorrent el Vietnam, Laos i Cambodja; i el 2018 Tailàndia, Malàisia i Indonèsia.

Com es paga un viatge així?

Una de les preguntes més recurrents que els fan és: "Però com us financeu?" La clau està en el lema que porten etiquetat a La Cucaracha: “ If you keep it simple, you’ll go further” (“Si ho fas simple, arribaràs més lluny”). Després de vendre artesanies i fer feines puntuals, el 2007 el Pablo va autoeditar el seu primer llibre Historias en Asia y África, on explicava les aventures dels primers anys de viatge. Ara mateix en té dos més: El libro de la independencia, que explica la història del somni de deixar una vida normal i corrent per començar-ne una de centrada en els viatges; i Por el mal camino, que narra la història dels sis mesos més difícils dels vint anys de viatge. “És una dosi de realitat, perquè parla de tot el que no vols que passi en un viatge, però passa”, diu el Pablo. “Hi ha robatoris, assalts amb Kalàixnikov a Kènia, tribus a Etiòpia, passos il·legals de frontera i moltes més aventures”, resumeix. Una de les principals fonts d’ingressos d’aquesta parella és la venda d’aquests llibres en ruta o a través de diferents fires a què assisteixen, sobretot als Estats Units, on s’han fet un nom com els “ furgoneteros latinos”.

A banda, el Pablo també escriu articles per a revistes en anglès i lloguen una AirSteam, una caravana americana vintage que ells mateixos van restaurar, a Mèxic. Quan no hi són també lloguen l’apartament que tenen de propietat a Barcelona a persones de confiança.

“No necessitem gaire per viure”, diu el Pablo. A la furgoneta no hi tenen nevera, compren sempre productes frescos. I tampoc hi tenen ni dutxa ni lavabo: utilitzen els de les àrees de servei o gasolineres. “No anem de càmping, ni hotels, ni restaurants i sempre cuinem a la furgo”, afegeix l’Anna, que també explica que gairebé no es compren roba, només la que necessiten.

A més, expliquen que els agrada viatjar sense targeta SIM del lloc que visiten. “No volem estar en contacte permanent. Quan volem connectar-nos busquem wifi”, diu l’Anna. També els agrada descobrir llocs poc turístics i el contacte amb la gent. “Si vas a veure un palau, una muntanya o una cascada, et perdràs la gent, que és el millor. Al final, una muntanya és pràcticament igual aquí que a la Xina, però la gent marca la diferència”.

De cassets a xarxes socials

Van sortir de casa amb cassets i quan encara hi havia pessetes. Encara no existien els blogs de viatges, feien servir guies de paper i, per descomptat, tenir GPS i mòbil amb connexió a internet no era habitual. Per a aquests dos viatgers, internet i sobretot les xarxes socials han fet molt de mal a la manera de viatjar i pel turisme massiu. “Ara amb el mòbil i la informació que trobes a internet pots arribar a tot arreu sense necessitat d’interactuar amb ningú”, diu l’Anna. “Però abans t’havies de buscar la vida i entrar en contacte amb gent, era part de l’essència aventurera i el que a nosaltres ens omple”, afegeix el Pablo.

“Hi ha molts llocs que nosaltres no compartim, ho veiem tan bonic que creiem que s’han de protegir i deixar de compartir”, considera l’Anna. “En els últims anys sembla que si no pengem a les xarxes el que estem veient no existim”, afegeix el Pablo, que també diu: “Ara, per estar sols, hem d’anar cada vegada més lluny, explorar i aventurar-nos”. Però l’Anna hi veu un cantó positiu: “Adonar-nos d’aquestes coses també ens fa veure que, almenys, hem pogut veure món abans d’aquesta revolució”. A més, pensen que mentre no moguin la furgo del continent americà el viatge continua. El Pablo ho té clar: “Si creuem cap a l'Àsia és com començar la tornada i la cosa bonica d’aquest viatge és que no s’acabi mai”.

El viatge en xifres

Una furgoneta amb quatre noms: la Vaca (perquè és molt pesant), el Drac (fa molt de fum), la Mitsushiti (té moltes avaries) i la Cucaracha (passa per tot arreu i no es mor mai).
Més de 500.000 quilòmetres amb furgo
Més de 80 països visitats
Gairebé 20.000 amics fets pel camí
1 casament a Las Vegas
3 llibres i 9.000 exemplars venuts
Desenes de somnis complerts: recórrer l'Àfrica amb 4×4, travessar l’Atlàntic amb vaixell, viatjar amb moto pel Sud-est Asiàtic, caminar entre lleons i elefants, riure amb desconeguts que no parlen el teu idioma, escriure un llibre...

Viatjar en càmper, una passió que s'encomana