“Al món ens calen polítics més espirituals”

Conversa amb l’indi Mathew Vattamattam, superior general dels missioners claretians

Quan les paraules encasellen, parlar pot ser la clau que obre aquestes caselles, que allibera prejudicis, que matisa i ens proposa acceptar la diversitat i, per tant, la complexitat. Parlar amb algú que té com a ofici l’escolta -l’ofici i també la vocació, si és que hi ha alguna diferència-és fer palesa aquesta clau que desencasella, que ens acosta, des de la diferència, a un element comú i compartit. Mathew Vattamattam (Kerala, Índia, 1959) sovint xiuxiueja sense deixar de ser rotund i endolceix el to, però sense abandonar la fermesa ni l’objectiu principal del que diu. Superior general dels missioners claretians des del 2015, sap, com tota persona de fe, que les paraules poden tergiversar-se i significar coses diferents segons els contextos, i que per això la pràctica i els fets han d’il·lustrar el diàleg. Una etiqueta com “superior general” pot evocar tot el contrari del que es vol dir i, per tant, cal explicar-ho: “Els que governen -diu Vattamattam-, si estan encegats pel seu ego, s’obliden que en realitat estan al servei de la gent i no al revés. Tenen aquesta responsabilitat. L’espiritualitat ajuda a fer un ús responsable del càrrec i posar-se al servei comú”. El mateix passa amb una altra paraula carregada d’història: missioner. “Tot i que per a nosaltres -puntualitza Vattamattam- té el sentit bíblic i pretén que cadascú descobreixi la pròpia dignitat, no sempre es rep així. Quan utilitzem el terme missioner a l’Amèrica Llatina, per exemple, s’associa amb algú que està al costat de la gent. En canvi, a l’Índia la gent sospita i pot associar-te amb un proselitista”. Per a ell, però, ser missioner no implica imposició, ni entrar en competència amb les altres creences, ni encara menys proselitisme, sinó compartir aquesta flama interior i posar-se al servei de Déu i de la gent. “Al sud de les Filipines, la majoria d’estudiants de les nostres escoles són musulmans, fins i tot vam construir-hi una mesquita. A l’Índia la majoria d’estudiants i professors que tenim són hindús”, puntualitza perquè els fets esborrin dubtes.

La dimensió no dual

Paraules que naveguen, que s’encripten i s’omplen d’estereotips que no sempre són fàcils de destensar. Aquesta és la particularitat i també la gràcia de les paraules, el seu moviment perpetu, que fa que, com llavors, germinin en terrenys inesperats. Com la paraula bíblica, que va navegar, diu la tradició, a mans de l’apòstol Tomàs des de Palestina fins al sud de l’Índia, l’any 52, on va trobar acollida. Des de llavors, la comunitat cristiana índia ha anat creixent -es calcula que ara són uns 28 milions, aproximadament el 2% de la població- i la família d’aquest pare claretià en forma part. Si ens traiem les ulleres eurocèntriques, que el superior general d’un orde fundat per un català fa 168 anys sigui indi no és exòtic, sinó fruit d’un procés bastant lògic en el conjunt d’aquest cristianisme asiàtic, africà i llatinoamericà que supera, amb escreix, el nombre de fidels del Vell Continent. “A Kerala, on vaig néixer, hi ha molta diversitat, musulmans, hindús, cristians, fins i tot jueus, i la coexistència és habitual. A la nostra cultura tenim molt present la dimensió no dualista, i es considera que la polarització és un estat inferior de la ment. En la visió integral necessites veure l’altre, i és així com pots pregar pels altres i perdonar-los. Malauradament, ara hi ha un fort moviment polític que identifica cultura amb religió i proclama que l’Índia només ha de ser per als hindús. No obstant això, l’Índia espiritual continua sent font d’harmonia. L’estat de consciència fa que la humanitat vagi junta, mentre que excloure els altres o un grup en concret sempre és perillós. A molts llocs aquesta incapacitat per conviure ha costat milers de vides i una societat ferida que necessita molt de temps per recuperar-se i perdonar”. Malgrat aquesta tendència a la polarització que marca la política, “espiritualitat i política són dues dimensions de la vida humana”. “Necessitem la política. Tenim una societat i hem d’organitzar-nos, necessitem lleis, equivocar-nos i aprendre dels errors, i el futur també depèn d’aquesta capacitat d’aprenentatge i de donar espai a totes les dimensions de l’ésser humà. Sempre necessitem totes dues dimensions i, per tant, també hem de donar aquest espai a la dimensió religiosa, perquè si no ho fem perjudiquem la humanitat, ja que sempre ens caldrà aquest vessant més profund i transcendent. Ignorar això és ferir-nos. El mateix passa amb l’espiritualitat, que necessita un cos, una estructura on viure, igual que nosaltres no podríem viure sense el cos físic. Tots els intents d’alliberar-se d’una estructura i unes normes tard o d’hora acaben construint altres estructures”.

Elogi de la pluralitat

“La diversitat -continua Vattamattam-és una marca d’espiritualitat, no pas la uniformitat. Fins i tot dins del catolicisme hi ha moltes maneres d’expressar aquesta fe. Així que sempre hem de tenir present que la diversitat és important, la diversitat dins de la unitat. Si mirem totes les religions veurem que dins de cadascuna hi ha moltes expressions diferents, a la mateixa natura també és evident aquesta diversitat dins de la unitat”. I afegeix: “No per ser de l’Índia tinc més facilitat per entendre la no dualitat. De fet, els sants i models del cristianisme ho comprenen perfectament quan diuen que Déu és aquesta unitat. Lògicament no tothom que rep el baptisme pensa així, l’element humà és important, i pots veure bipolaritats en els contextos polítics. Però jo parlo d’aquelles persones que viuen la seva fe seriosament, i són les que en general tenen aquesta visió holística, encara que hagin rebut una educació en la qual es fomenta la bipolarització. A Orient també tenim gent que veu les coses de manera polaritzada, així que no podem identificar el dualisme amb Occident o Orient. Diria que és un estat de consciència. I el futur de la humanitat depèn del fet que passem de la posició dualista i de la polarització política a una visió més holística i respectuosa amb el món. Podem divergir en les opinions, però hi ha valors fonamentals que no són negociables”.

Més continguts de