Estils 03/10/2018

Annick de Souzenelle: viure l'esperit

Aquesta teòloga singular reivindica la vivència interior per sobre de les creences particulars

Dídac P. Lagarriga
4 min
La teòloga Annick de Souzenelle

BARCELONANascuda fa gairebé un segle (1922), el seu cor encara bombeja intuïcions, conclusions i reflexions que una ment lúcida sap expressar, com ho proven nombrosos vídeos que circulen per la xarxa amb les seves entrevistes i xerrades dels últims anys. A França és una institució del món de les anomenades espiritualitats vives, una etiqueta borrosa per assenyalar el conjunt de tradicions religioses i cerques interiors que tenen un sentit per als nostres dies i no es queden en meres relíquies del passat. Annick de Souzenelle té un recorregut particular que l'ha portat a ser considerada una gran teòloga dins del cristianisme ortodox al mateix temps que una erudita heterodoxa que beu de diverses fonts i savieses de la humanitat.

¿El seu secret de bona comunicadora? No quedar-se estancada en dogmes, tampoc defugir-los; no tenir por a caminar sola, a la vegada que aprecia el bon acompanyament, parlar a tothom, i no a uns quants... “La transcendència és una qüestió d'experiència. Al centre de les meves experiències personals més difícils de viure sempre he mantingut la intuïció que només la mística pot aportar un sentit a la vida. I quan dic mística, parlo evidentment del misteri de la condició humana en allò més íntim de la seva existència, i d'una dimensió del Tot-Altre que podem experimentar en la quotidianitat. Les elucubracions fantasmagòriques o una curiositat ambigua cap al desconegut pel desconegut mai m'han cridat l'atenció”, puntualitza.

Camí inesgotable

Matemàtica de formació, infermera de professió i autora d'una vintena de llibres, va néixer en un context catòlic que aviat va abandonar. Com ella mateixa explica, va tornar a interessar-se per l'espiritualitat arran d'una experiència al Marroc, on va treballar cinc anys. Allà la serenor i la pregària d'una mare musulmana davant la malaltia de la seva filla van fer que li tornés aquest anhel que havia soterrat. L'any 1958, de tornada a París, decideix convertir-se al cristianisme ortodox mitjançant el pare Eugraph Kovalevsky, atreta per aquesta tradició que l'empenyia a buscar per ella mateixa. Comença llavors el seu periple introspectiu i estudiós alhora. Aprèn l'hebreu per poder “menjar-se” les Escriptures i bastir ponts entre el cristianisme i el judaisme, a més de submergir-se en el món de la mitologia i el simbolisme. “El mite –diu– és com un trencaclosques de símbols, ens introdueix en les nostres profunditats més grans mitjançant una història, o més aviat una metahistòria, d'un relat que se situa fora de l'espai i del temps. Aquest relat pot semblar naïf, banal i fins i tot trivial a priori... però no per això ineficaç, ja que el mite té per funció fer-nos accedir a una realitat superior, intransmissible al nostre àmbit mental sense un intermediari”.

Sense oblidar els seus estudis científics, buscarà un equilibri amb la seva devoció: “L'ús sense vergonya de l'irracional és un perill seriós, però ni més ni menys greu que el del racionalisme exacerbat, que tapa un desig incontrolat de voler posseir totalment la vida. Privar-nos de discerniment en l'àmbit irracional no és pitjor que intentar allunyar-nos de tota transcendència”.

Aquesta fal·lera per aprendre, interpretar i experimentar la porta a ser una de les grans exegetes de la Bíblia dels nostres dies, lectura feta lletra a lletra, sense presses, sense tòpics. “Tenim el costum de llegir tots els relats bíblics com si fóssim uns espectadors aliens, mentre que en som els actors interpel·lats a cada moment. Això es fa evident en el mite que podem anomenar de la Caiguda, un relat que ens mostra que l'ésser humà, amputat de la seva interioritat, ha esdevingut exterior a ell mateix. El llibre del 'Gènesi' l'hem entès sempre com un relat sobre la creació del món exterior a nosaltres, situat a l'origen dels temps històrics, sense comprendre que ens parla essencialment de la nostra interioritat i, per tant, és d'una actualitat colpidora. En el seu sentit més profund, la Bíblia només ens parla de l'ésser humà interior”.

Un nou sentit del sacrifici

En aquesta recerca, que comença pel sentit literal de les paraules que apareixen a les Escriptures, Souzenelle desmunta conviccions com, per exemple, la del patiment com a sacrifici. “Hi ha una mena d'elogi del dolor en què el mal és un bé, fet que, evidentment, és absurd i és un dels motius pels quals molta gent que pateix s'allunya del cristianisme. Un allunyament justificat, ja que discursos com aquests són a anys llum de l'experiència que cadascú pot tenir. Quan un pateix, pateix i prou. Però sí que podem parlar d'una integració d'aquest patiment, escoltar el que ens diu, el seu llenguatge. Podem entendre que pot ser portador d'un sentit, que podem reconsiderar-ho tot en un procés transformador a partir del moment en què decidim posar-nos a caminar cap a la nostra culminació interior. No es tracta de passar gaire temps sent introspectius, fent una cerca de sentit exclusivament mental, perquè això ens podria portar a una culpabilització estèril, a un carreró sense sortida. Més aviat hem d'abandonar-nos en aquest procés per descobrir, enmig de les tenebres, un camí, el nostre camí. Una mena de llavor que integra totes les experiències que hem viscut, també les més negatives, per conduir-nos cap a un ordre creador, per fer-nos cocreadors de nosaltres mateixos. És això fer el sagrat, etimologia del mot 'sacrifici'. Un terme que ha perdut el seu sentit original, però si a partir del patiment construïm el sagrat, enfilem el camí de la llum”.

Malgrat tot, no cal esperar que ens succeeixin coses terribles per interessar-nos per les qüestions de la fe. “Per què esperar que els turments vinguts de l'exterior ens diguin qui som? Per què esperar les grans catàstrofes per aprendre a sortir d'allò que no som? La Bíblia, com la vida –segueix explicant Souzenelle–, ens ensenya la necessitat interior d'aquest verb que apareix tan sovint a les Escriptures: 'sortir'. Tot comença aquí, i hem de fer silenci per escoltar en el nostre interior, ben endins, la mateixa Paraula que va escoltar Abraham: «Surt del teu país... Ves cap a tu»”.

stats