Estils 11/01/2017

Anselm Grün: cultivar la mesura justa

El monjo benedictí alemany advoca per no deixar-nos aclaparar per l’excés d’oferta de la societat actual

Dídac P. Lagarriga
4 min
Anselm Grün: cultivar la  mesura justa

BarcelonaQuan tenim la fortuna de veure’ns acompanyats per persones sàvies, el cos s’asserena. Una d’aquestes persones sàvies és el monjo benedictí alemany Anselm Grün, que, a més de desenvolupar nombroses tasques a l’abadia de Münsterschwarzach, exerceix com a conseller espiritual per a tothom que l’hi demani i és autor de 300 llibres, molts dels quals estan traduïts al català i al castellà. Per tant, un savi prolífic, al servei dels altres i també, important, al d’ell mateix, no d’una forma egocentrada, sinó tot el contrari: respectant-se a si mateix per respectar-ho tot.

L’últim llibre de Grün, publicat recentment en castellà, és El arte de la justa medida (Trotta), en què, justament, incideix en aquest respecte a un mateix i als altres a partir del cultiu de la mesura justa, concepte esquívol i actualment imprescindible en la societat de la superabundància, que, a més de no fer-nos més feliços, ens porta inevitablement a la desmesura. “Si la persona no té en ella mateixa la mesura justa -afirma Grün-, se sent aclaparada per l’excés d’oferta. Per això és tan important, en una època de possibilitats il·limitades, reflexionar sobre la mesura justa”.

Respectar el misteri

¿És possible trobar aquesta mesura justa sense caure en l’autoengany? Tot i ser un dels autors espirituals més llegits internacionalment, amb milions d’exemplars venuts dels seus llibres, traduïts a desenes d’idiomes, aquest senzill monjo no cau en el joc fàcil de l’anomenada autoajuda, entre altres coses perquè se serveix de la seva experiència de vida en una comunitat monàstica i d’uns referents religiosos arrelats en el temps.

“Sempre em pregunto quin missatge tenim els monjos per al món. No vull que ens presentem com persones que saben exactament què necessita el món”, diu humilment. I afegeix: “La vida és un misteri i també tota persona ho és. Em molesta que en alguns llibres d’autoajuda això es passi per alt completament. En aquests llibres s’imparteixen consells sobre com podem prendre les regnes de la nostra vida, com podem aconseguir que tot surti bé. Però aquests consells es queden en la superfície. I fan que es trobi a faltar la profunditat de la condició humana. I no fan atenció al misteri que cada persona individual representa. Per a mi, el camí no passa per consells barats sobre com s’han d’afrontar tot tipus de preocupacions i problemes per així assolir la felicitat per la via ràpida. El que m’interessa és tot el que visc i tots els sentiments que percebo, permeto i contemplo en mi”.

En aquest despullament amarat de sinceritat és quan Grün contempla les seves pors, enveges, la seva desmesura i tristor. “Travesso totes aquestes emocions vers la fondària de la meva ànima -explica-. Allà ingresso en l’espai interior de la quietud. Allà soc, totalment, jo mateix”. Un itinerari atent i present, conscient de l’amplada que comporta. “Aquesta imatge no puc descriure-la, mai deixa de ser un misteri. I respecto aquest misteri. Només puc sentir-me a casa allà on el misteri habita en mi. I quan em sento a casa dins meu, no em calen esforços desmesurats per trobar-me a gust. Quan em sento a casa dins meu, llavors estic en harmonia amb mi mateix. En aquest instant, la desmesura deixa de ser important, ja que percebo el que és autèntic i llavors puc trobar també la mesura adient per a mi. Deixo de comparar-me amb la resta de la gent. Deixo d’omplir el meu buit interior amb un nombre creixent de coses externes com els diners, el prestigi, el reconeixement o l’èxit. Estic en pau i, per tant, també he trobat la mesura justa”, descriu Grün des de la simplicitat de quan arribem a ser i prou.

Deixar d’indignar-nos

“Molts dels problemes sobre els quals els nostres hostes conversen amb nosaltres a l’abadia es deuen al fet que les grans imatges que tenen de si mateixos no coincideixen amb la realitat. Però no són capaços d’alliberar-se’n i prefereixen aferrar-s’hi encara que així se sentin malament”, explica el monjo. Ser els millors, ser especials, ser grans professionals... Imatges superlatives afavorides per la publicitat i per una societat competitiva, que, inevitablement, produeix més desencisos i fatiga que encerts. Aquesta distorsió de la realitat, segons Grün, també la posem en els altres, amb unes expectatives desmesurades que generen un sentiment d’indignació constant. “Sempre que la societat sencera s’indigna contra algú, fa els ulls grossos als seus propis errors. Les persones aboquen al cap de turc tota la brutícia que porten adherida i pensen que així poden deslliurar-se de la seva pròpia brutícia. Però això no funciona. Si contemplessin amb franquesa el que l’altre els ha mostrat públicament, i que ara indigna a tothom, percebrien semblances en ells mateixos. Cal humilitat i valentia per admetre la veritat, la limitació i la fragilitat”, conclou rotund.

Una actitud interior

Així, la mesura justa, com diu aquest savi, ens exigeix mantenir una bona relació amb nosaltres mateixos i amb el món: “El que cal per canviar la conducta exterior és una actitud interior. I aquesta actitud interior és la humilitat, un concepte poc valorat. Malgrat tot, la humilitat no és res més que la valentia per afrontar la veritat i entaular relació amb un mateix i amb les coses. El terme llatí del qual deriva humilitat és humilitas, que a la vegada procedeix d’ humus, terra. Així doncs, la humilitat és la valentia per ser fidel a la mateixa condició terrena, per descendir als abismes de l’ànima, a la veritat. La humilitat és la valentia per tenir els peus a terra, en lloc de desenganxar-se de la realitat. Si toco de peus a terra, m’adono que jo mateix hi pertanyo i tracto la terra amb respecte. M’entenc a mi mateix com algú que, igual que la terra, necessita cures. Així, la humilitat és el requisit per tractar-me bé a mi mateix, per respectar-me”.

Paraules que embolcallen una pràctica constant, serena, amb el do de comunicar a través de l’escolta. I, agraïts, ens deixem acompanyar.

stats