De Bangkok a Barcelona a peu

Una parella fa 16.000 quilòmetres caminant en 955 dies a la recerca de la bondat de la gent

De viatges sense bitllet de tornada n’hi ha de molts tipus, però ¿us plantejaríeu anar a 16.000 quilòmetres de distància de casa per tornar a peu? Això és el que van fer entre el gener del 2016 i el juny del 2019 el Lluís i la Jenn, un català i una americano-croata de 51 i 47 anys, respectivament. Amb tres pauses d’un o dos mesos per agafar forces i veure la família, van caminar exactament 16.048 quilòmetres en 955 dies, passant per una vintena de països. Ho van fer amb un objectiu: buscar la bondat de la gent. I ho van explicar al blog Bangkok Barcelona on foot.

Tot va començar el 2013, quan la Jenn va llegir una història que la va inspirar d’una parella que havia travessat els Estats Units caminant. “Vaig trucar al Lluís i li vaig dir que abans que ens féssim grans havíem de fer un viatge a peu”, recorda la Jenn. “Primer em vaig quedar de pedra i vaig pensar que era una bogeria, però vaig mirar els puntets que teníem marcats al mapamundi i vaig veure dues possibles vies: de Buenos Aires a San Francisco o de Bangkok a Barcelona”, diu el Lluís. Finalment es van decidir per la via asiàtica, perquè es van adonar que no coneixien gens ni mica l’Àsia central. “No sabíem res de tots els països que acaben en stan ni tampoc de Bangladesh ni de Birmània. Eren terres verges”, diu la Jenn. “A més, culturalment eren més variats i sumàvem un repte a l’aventura: la comunicació. Seria entretingut entendre’ns”, admet el Lluís.

Un cop van prendre la decisió, van dedicar deu mesos a fer una recerca intensiva de mapes i rutes i a definir la ruta que seguirien. “Teníem força clar per on anar, però un cop en ruta cada setmana l’actualitzàvem o la corregíem en funció de la informació que recollíem sobre el terreny i amb els habitants locals”, detalla el Lluís.

L’experiència

La ruta del viatge va ser dura: carregaven una motxilla d’entre 18 i 25 quilos, amb tenda de campanya i fogonet inclosos, caminaven uns 25 quilòmetres al dia i un dia a la setmana descansaven. “Vaig insistir per tenir aquest dia de descans. Era necessari per fer el diari de viatge, el blog i, sobretot, descansar”, explica la Jenn. “Trobar un allotjament amb un llit i una dutxa eren luxes que apreciàvem molt”, reconeix el Lluís.

“Jo ho vaig voler deixar moltes vegades”, admet la Jenn. “Molts dies dubtava de la meva capacitat emocional i física. Mentalment va ser, de llarg, molt més dur que físicament. Quan camines a 35 graus de temperatura o enmig d’una tempesta i veus que encara tens tants quilòmetres per fer, estàs a punt de deixar-ho milers de vegades. Sort del Lluís, que té el cap molt dur”, admet la Jenn. “Jo l’admiro molt, perquè li ha costat moltíssim, però hem d’estar-ne molt orgullosos. És la força mental la que ens ha portat fins a Barcelona”, diu el Lluís.

“El pes mental de pensar en els tràmits dels visats, decidir on plantàvem la tenda, la falta d’aigua i conviure l’un amb l’altre és una batalla que ens ha desgastat mentalment”, admet el Lluís. I què els ha ajudat a continuar? “Un somriure, una conversa o una invitació a aigua, te o dormir ens han donat corda per a una setmana”, explica la Jenn: “Són regals que apreciem moltíssim, alimenten l’esperit”.

La bondat de la gent

Aquesta és la bondat de la gent que buscaven quan van començar i que han trobat a cabassos: “A tot arreu, però especialment als països musulmans, on el concepte d’hospitalitat el tenen molt incorporat en la religió i la cultura”, considera el Lluís. I destaquen encara més l’Iran: “L’hospitalitat dels iranians és increïble, brutal”. Recorden amb afecte un dia que un cotxe que transitava per una autopista en sentit contrari a ells els va veure, va parar i va travessar els carrils del sentit contrari per donar-los la benvinguda al país i convidar-los a casa seva. “Aquell dia portàvem 30 quilòmetres caminant. Ja eren les sis de la tarda i el poble d’aquell senyor era 8 quilòmetres més enllà”, recorda el Lluís. “Va oferir-se a portar-nos, però nosaltres no hem fet trampes durant la ruta i li vam dir que ja arribaríem”, segueix explicant la Jenn. Finalment, a les 9 del vespre, ja fosc, a l’entrada del poble van trobar-se un cotxe que els buscava i els va indicar el camí a casa seva. Aquest és només un exemple, però al seu blog tenen una entrada que es diu Però qui fa tot això? en què expliquen desenes d’anècdotes relacionades amb l’hospitalitat iraniana.

Entre les nacions més hospitalàries també han trobat el Pamir, Albània, Turquia, Grècia i Itàlia. Reconeixen que van decidir molt aviat ser OTIs, unes sigles en anglès que signifiquen oberts a invitacions. “Molta gent encara ens pregunta com ens refiàvem de persones desconegudes, però nosaltres creiem que és un risc més alt per a ells, que ens estan convidant a casa seva, el lloc més íntim que tenim”, raona el Lluís. “Ens ha donat l’oportunitat de veure un món totalment local i privat al qual no hauríem pogut accedir de cap altra manera”, afegeix la Jenn.

La seva decisió no va fallar, i en el 95% dels casos van trobar bones persones. En els tres anys de viatge només han tingut quatre o cinc experiències desagradables, com una vegada que van acampar “en un lloc una mica tètric a Bangladesh i algú va tallar la tenda i va posar la mà dins per buscar alguna cosa”, expliquen.

La tornada

Tres mesos després d’haver tornat, el Lluís no considera que el viatge l’hagi canviat: “L’any 2000 vaig fer un viatge amb motxilla en què vaig patir un atemptat i vaig viure a la selva de Borneo, on em vaig fer molt fort mentalment. És aquesta fortalesa la que m’ha permès arribar a Barcelona. El canvi el vaig fer l’any 2000”, diu. Tot i això, reconeix que ara busca un canvi professional, perquè no vol tornar a fer la feina que feia: “Treballava d’actuari, un tipus d’economista que treballa per a asseguradores fent càlculs de primes i plans de pensions, però ja no m’hi veig”.

La Jenn ha descobert que “tots tenim més recursos del que ens pensem quan apareixen moments complicats”. “Després de tres anys i mig vivint amb el que portem en una motxilla, hem après que, afortunadament, no necessitem gaire per viure”, afegeix. “Apreciem qualsevol cosa, com obrir una aixeta i tenir aigua corrent”.

També valoren molt més el silenci. “El soroll m’emprenya molt. De fet, anirem a viure fora de Barcelona”, diu el Lluís. “Som molt més amants del so de la natura, dels ocells... L’impacte quan no tenim silenci és com un atac”, explica la Jenn.

I sobretot es reafirmen en el fet que “el món és ple de bones persones. Amb perseverança i amb els recursos que tenim tots com a éssers humans podem fer molt més del que inicialment pensem”, diu el Lluís.

De moment no tenen nous plans de viatge. “Ara toca descansar i tornar a mig arrelar-nos, gaudir de la vida més tranquil·la i senzilla a Catalunya”, diu la Jenn. “Però fa 20 o 25 anys que estem infectats pel cuc viatger, abans de coneixe’ns, i això no té cura”, alerta el Lluís.

El viatge en dades

13 parells de botes

Entre les xifres del viatge de la Jenn i el Lluís, en què han sumat 16.048 quilòmetres i 955 dies de ruta, també hi ha tretze parells de botes de caminar: nou la Jenn i quatre el Lluís. “La Jenn és més destralera”, diu en broma el Lluís. Ella es defensa: “Dels nou parells, tres no els compto, perquè me les vaig comprar molt barates i de mala qualitat i em van durar una setmana”. “Jo soc més català i em duraven més”, hi torna, bromista, el Lluís, que diu que guarda les que van arribar a fer 6.900 quilòmetres, plenes de forats.

La ruta

Van començar a Bangkok el 16 de gener del 2016 i van anar en direcció nord fins a Birmània, per passar cap a Bangladesh i després a l’Índia. Es van saltar el Pakistan perquè no van poder aconseguir el visat (igual com els va passar al Turkmenistan) i van recórrer les muntanyes del Pamir, el Tadjikistan i l’Uzbekistan. D’allà van saltar a l’Iran, evitant els conflictes de l’Afganistan, per recórrer el nord del país fins entrar a l’Azerbaidjan, Geòrgia i Turquia, on van recórrer tota la costa nord. Per allà van entrar a Grècia, van travessar Macedònia, Albània i Montenegro i van pujar fins a Bòsnia i Hercegovina, Croàcia i Eslovènia, on van entrar a Itàlia per travessar el nord. A partir d’allà només els quedava resseguir la Costa Blava de França i entrar a Catalunya, on van arribar a Barcelona resseguint la costa el 29 de juny del 2019.

Més continguts de