“Caminar és una manera de lluitar contra la pressa actual”

L’escriptora Carolina Reymúndez reivindica la importància de passejar per aturar el ritme frenètic

Martín Echegaray Davies és un argentí de més de 60 anys descendent de bascos i gal·lesos, com els seus cognoms deixen entreveure. I és també un apassionat de caminar. El 2017 va començar a caminar a la Patagònia, la seva terra natal, amb l’objectiu d’arribar a Alaska al cap de tres anys. La pandèmia li va truncar els plans a Fargo, la ciutat nord-americana que té ecos de crims de pel·lícula, on va haver d’agafar un avió que el va portar de tornada a casa després de 884 dies de travessa a peu, tot i que ell assegura que vol tornar per acabar una fita grandiosa com és recórrer a peu els 14.000 quilòmetres que separen la Terra del Foc d’Alaska, i que en el seu cas en són uns quants més, ja que es va anar desviant de la ruta perquè volia passar per totes les capitals argentines. 

Martin Echegaray Davies explica el seu viatge a peu

Aquesta és una de les moltes històries apassionants que la periodista de viatges Carolina Reymúndez ha reunit en el llibre Millones de pasos, que edita Geoplaneta i que pretén ser un homenatge a un acte tan aparentment banal com caminar. “Caminar és molt més que fer un pas davant de l’altre, anar d’un lloc a un altre sense fer servir cap mitjà de transport”, diu l’autora del llibre, que fa temps que va decidir que sempre que pogués aniria a peu a tot arreu.

“Hi ha molta gent que em pregunta per què ho faig, ells ho veuen com una pèrdua de temps perquè en realitat podria arribar més ràpid en cotxe o amb algun altre mitjà de transport, però jo penso que tenim una pressa instal·lada a dins i que ens obliga a anar ràpid, sempre més ràpid, i que no entén el motiu de caminar. Per a mi caminar és una manera de lluitar contra la pressa actual”, diu. “Jo reivindico que caminar és una manera de ser a la vida, de veure les coses, sobretot sense pressa. I jo crec que es resolen moltes coses caminant”, diu Reymúndez en una conversa per videoconferència des de casa seva, a Buenos Aires. 

Caminar més després del confinament

L’escriptora reconeix que després del confinament la seva reivindicació té més seguidors que mai, ja que els mesos que molts vam passar tancats a casa ens van fer adonar de la importància de caminar. “Aquí a l'Argentina la gent buscava qualsevol excusa per sortir de casa i poder caminar una mica. Treien a passejar el gos d’un amic o anaven al súper que tenen a dos quilòmetres del seu apartament només per poder caminar. A mi també em passava el mateix. De fet, haig de reconèixer que jo m’escapava i feia caminades clandestines i anava a comprar a alguna botiga lluny de casa. Però eren passejos estranys, amb una mica de por, amb mascareta i amb la sensació de por cap als altres... Va ser un període molt complicat que encara no s'ha acabat”, reconeix. 

En aquest llibre ha volgut recopilar històries –tant personals com d’altres caminants– que posen en relleu “els beneficis psicològics d’aquesta activitat”. “Tot allò físic està molt més unit amb allò psíquic del que ens pensem, i el que li fa bé al nostre cos també li fa bé a la nostra ment”, diu Reymúndez, que aconsella “el caminar repetitiu i ancestral, aquell que diuen que és l’ideal i que és a uns quatre quilòmetres per hora i que fa que pensament i acció vagin alineats”. És igual si es fa en una gran ciutat o en un poble, al camp o a la muntanya o en una platja, l’acció de caminar ajuda a endreçar els pensaments i a amansir-los. “Per a mi caminar és calibrar l’útil i l’inútil”. “En un món en què tots anem amb presses, on el bé més preuat és el temps, o això sembla, i el gran pecat és perdre’l, cada dia creix més aquest club de caminants incansables", rebla. 

La biblioteca del caminant

Antonio Muñoz Molina, Mario Vargas Llosa, Miguel Delibes... Carolina Reymúndez cita molts escriptors que formen part del club d’amants de caminar, però quan se li pregunta per un llibre imprescindible per a la gent que li agrada fer passejos interminables diu, contundent, que triar-lo és impossible. Així que n’apunta tres: el primer és Wanderlust, una historia del caminar, de Rebecca Solnit (Captain Swing). “És un llibre fonamental i que per a mi és una gran referència que sempre m’acompanya. De fet, quan el vaig descobrir em pensava que ja estava tot escrit sobre el fet de caminar i Solnit em va demostrar que no era així, i va ser una revelació”. El llibre és un relat apassionat de totes les possibilitats que tenim quan anem a peu, i analitza des de l’evolució anatòmica del cos humà fins al disseny de les ciutats, passant per les cintes de córrer o els clubs excursionistes, fent un repàs també dels caminants més significatius de la història.  

La seva segona recomanació és Tipos de agua, d’Anne Carson (Vaso Roto), un dels assaigs menys coneguts però més emocionants d’aquesta poetessa canadenca, en el qual narra la seva experiència com a pelegrina en el Camí de Sant Jaume. El llibre té format de dietari, dividit en 40 capítols molt breus en què amb una prosa concisa, eixuta, l’autora narra el que veu al seu pas i com això connecta amb les seves emocions.

I l’últim llibre que recomana Reymúndez és Del caminar sobre hielo, de Werner Herzog (Gallo Negro). L’obra ens situa a l’hivern del 1974, quan el cineasta decideix començar un viatge en solitari i a peu de Munic a París, on vivia Lotte Eisner, historiadora, crítica de cinema i amiga de Herzog, que estava greument malalta. El cineasta estava convençut que si aconseguia arribar a París a peu, travessant mitja Europa congelada, ella es curaria. Una obra plena de reflexions sobre l’amor, l’amistat, la soledat, les peregrinacions i el procés creatiu.