Ciutat de la pau

Jerusalem és motor de recerca, objecte desitjat i lloc de peregrinació

Estic a punt de viatjar a la Ciutat de la Pau: 'Ieru' (ciutat), 'shalem' (pau). Aquesta ciutat és un imant per al cor de l'ésser humà. I per això també es converteix en motor de recerca, objecte desitjat, lloc de peregrinació on, paradoxalment, s'exerceix la violència des de sempre. “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut!” ('Evangeli segons Mateu').

En ella es dona aquesta barreja de prototip de ciutat sagrada amb la manifestació real de les passions generades en el desig de posseir-la. Això genera en els que la visiten una constant experiència de paradoxa que, suposo, en els esperits més sensibles pot generar fins i tot una espècie de bogeria, l'anomenada 'síndrome de Jerusalem'.

En el meu cas, aquesta atracció creix encara més perquè em sento apassionadament còmode en aquesta zona comuna de l'inter i del trans (referit al fet religiós, espiritual, cultural). Habitar aquesta línia subtil plena de vida i de possibilitats d'allò que brolla del comú, transitar sense complexos ni pors en altres territoris, els de l'altre en aparença diferent o, més ben dit, transitar en la diversitat. Que Jerusalem sigui la ciutat sagrada per a les tres grans religions monoteistes no és en va i extrapola la constància que, en poder visitar-la, aquest temps en el qual visc és un temps regalat, per poder tornar a les meves arrels més depurat, més jo mateix.

Sé que aquest viatge commocionarà també les meves entranyes. Espero traspassar les barreres de l'emocional i poder tornar a descobrir la manifestació del Sagrat a les fronteres, fins i tot en l'absurd de la condició humana. Quan tots puguem fer aquesta síntesi que transcendeixi els contraris, Jerusalem no serà la capital d'Israel o de Palestina, sinó la capital del món.