Combatent el ‘fast fashion’: La moda que mata el planeta

LondresLa firma londinenca Lyme Terrace fa servir cotó orgànic i divuit ampolles de plàstic de litre i mig reciclades per fer els seus jerseis. No són barats. Gairebé cent euros per peça, sempre que no estigui rebaixada de preu. Good Krama, una altra companyia de moda, en aquest cas cambodjana, compra o recull les teles sobrants que refusen els centenars de fàbriques de roba del país que treballen per a les grans firmes occidentals i les utilitza per fer creacions pròpies. Tampoc no surten a preu de saldo. Uns pantalons poden costar més de 150 euros; una camisa, al voltant dels 130.

Un altre exemple de roba reciclada és la que fa Bethany Williams, una altra casa de Londres. Tot el que fan és cent per cent sostenible. Les seves peces s’han pogut veure una vegada més -el 2013 hi van desfilar per primer cop- a la London Fashion Week, celebrada recentment.

Ecoalf és una empresa de Madrid que per fer roba o sabates utilitza xarxes de pesca, ampolles de plàstic o neumàtics vells. Tot el procés, des de la recollida dels materials fins a la fabricació, el controla la companyia. L’objectiu és reduir al màxim la contaminació que genera aquesta indústria. Com en els casos anteriors, els articles que ven no són barats: unes espardenyes, 118 euros.

Les empreses esmentades són exemples de la fabricació de roba reciclada. Bé amb el sistema tradicional -transformació o processament d’un material ja manufacturat per fer-ne un altre-, o bé amb la reutilització de retalls vells ( upcycling en anglès), una pràctica que tota la vida s’ha fet en moltes llars.

Un monstre contaminant

La indústria de la moda genera al voltant de 77.000 milions d’euros anuals només al Regne Unit. Però el que és un motor d’activitat econòmica indubtable -pel consum i com a font generadora de llocs de treball en totes les baules de la cadena-, és una xacra per al planeta. La fast fashion, moda de consum ràpid, de posar i treure, de poca o molt baixa qualitat i molt o relativament barata, és un actor més en la destrucció del medi ambient.

Com a indústria global, la moda és responsable del 10% de les emissions de CO2, segons les dades del programa de la Convenció Marc de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic. Encara més significatiu: el periodista Stephen Leahy, especialista en medi ambient i autor del llibre Your water footprint: the shocking facts about how much water we use to make everyday products, sosté que per produir només un parell de texans calen 7.600 litres d’aigua. Altres fonts, però, en aquest cas l’organització ecologista Waste & Resources Action Programme, amb seu a Londres, ho eleven a no menys de 10.000. Aigua que inclou, esclar, la que cal per conrear el cotó que s’hi utilitza, un conreu que té, com es veurà més endavant en aquest text, greus conseqüències ambientals.

Per pal·liar els efectes de tanta contaminació, en un estudi del 19 de febrer el Parlament britànic ha proposat al govern taxar amb un cèntim cada peça de roba que es vengui al país. Es crearia així un fons per combatre aquest impacte tan perjudicial. Un pedaç, sens dubte, perquè la magnitud de la tragèdia és global, com ja ha quedat apuntat.

En aquest sentit, les dades que difon el Banc Mundial sobre el negoci són reveladores i aclaparadores: arreu del món es produeixen cent mil milions de peces de vestir a l’any i 20.000 milions de sabates. El consum d’aquests articles ha augmentat cinc vegades en relació amb el que tenia lloc als anys 80 del segle XX. Consumisme sense aturador que es multiplica també a través de les xarxes socials. Instagram és el gran difusor de les tendències de moda i el canal més habitual dels estímuls que llancen els influencers, sovint joves celebrities amb milers o centenars de milers o fins i tot milions de seguidors que reben de les grans firmes de fast fashion de vegades enormes compensacions monetàries per la seva acció publicitària. Compleixen un paper clau, òbviament: atiar la compra de moda entre adolescents i joves, els principals consumidors a compte dels pares.

L’estudi dels parlamentaris britànics sosté que el resultat d’aquesta gran maquinària és que es compra molta més roba que abans però allò que es compra es fa servir molt menys. Ho basa en dades de l’organització Barnardo’s, que xifra en set les vegades que una peça s’utilitza abans de llançar-la o, en el millor dels casos, reciclar-la. Barnardo’s és una entitat social també britànica que dona suport a nens desvalguts i que aconsegueix la majoria dels seus fons amb els ingressos que obté de les botigues de segona mà, venent roba i altres productes.

El mateix Banc Mundial sosté també que entre el 17% i el 20% de la contaminació dels recursos fluvials de la Terra prové dels tints i del tractament de productes tèxtils.

Un altre dels grans impactes té lloc sobre els territoris productors de cotó. L’Uzbekistan n’és el segon país exportador del món, i des dels anys setanta del segle XX, a causa de les obres de canalització dels dos rius que abastien el mar d’Aral fetes durant l’època soviètica, bona part de la seva superfície s’ha assecat. El 1960, el mar s’estenia per 68.000 quilòmetres quadrats; el 2015, per menys de 3.000. El cotó, però, dona mil milions de dòlars anuals al govern de l’exrepública soviètica i fins a un terç de la població del país està obligada a treballar-hi, en condicions de quasi esclavatge, per mantenir-ne la producció. A la catàstrofe mediambiental -la producció de cotó també fa servir molts pesticides i molta aigua- s’hi ajunta la catàstrofe social que suposa l’atac als drets humans per part d’un règim autoritari.

Canvi de cultura

Tim Cooper, catedràtic de la Universitat de Nottingham Trent i cap del grup d’investigació de consum sostenible de la institució, comenta a l’ARA els principals reptes de la indústria. “Les empreses produeixen massa i els consumidors compren massa. El sector es basa en un model de negoci obsolet i insostenible, i en la insaciable demanda del consumidor.” I rebla: “En una cultura de la moda sostenible es produirien moltes menys peces i, quan ja no es poguessin fer servir , els materials serien reutilitzats, per exemple, a través de l’upcycling, redissenyant les peces no desitjades o fetes malbé en articles nous, o reciclant-les.” El professor parla pràcticament d’una utopia.