Comparacions desoladores

Que les comparacions són odioses és tan cert com que la propagació del ceviche per bars de tota classe de Barcelona acabarà provocant alguna mort. Tot i això, que siguin odioses no vol dir que no siguin útils. Sobretot per fer analogies entre coses que se suposen iguals. Per exemple, les democràcies europees modernes.

Ho dic pensant en com va reaccionar aquesta setmana la reina Margarida II de Dinamarca (01) quan es va complir l’última voluntat del seu marit, el difunt príncep Enric (02), que com que no va aconseguir ser nomenat rei consort del país de la seva dona va decidir que no volia descansar per sempre més en un panteó reial. Ell va preferir que les seves cendres reposessin una meitat al jardí del Palau de Fredensborg i l’altra meitat al mar del Nord. D’aquest xou que Enric ha fet passar a la seva família com a penitència pel paper secundari que la llei danesa li va atorgar, destaca sobretot el paper que hi ha tingut Margarida, la viuda i reina.

Després de demanar els permisos per escampar les cendres -un rei demanant permís!, ¿us ho podeu creure?- i de fer-ho, des de palau van enviar als mitjans de comunicació unes paraules de la reina explicant al poble amb naturalitat com havia anat tot plegat. No era un comunicat extens perquè l’afer és estrictament privat -i encara més si tenim en compte que el mort no va voler tampoc un funeral d’estat-, però el valor és que existís. Més encara amb el tema ja ben refredat, set mesos després de la defunció.

Unes setmanes abans d’escampar les cendres, quan la reina va començar les vacances al Chateâu de Cayx -el seu marit era francès i sempre havien estiuejat allà-, va explicar als mitjans quina era la seva situació personal, com si volgués tranquil·litzar el seu poble, al qual sap que deu explicacions sobre pràcticament tot, incloent-hi el seu estat de salut tant físic com emocional. “Ell [Enric] no apareix per la porta preguntant si hauríem de fer això o allò altre, però hi ha molta gent de la meva edat que està en la mateixa situació. S’ha d’aprendre a viure amb això. A entomar els dies com venen. És l’única manera de viure”, va dir la monarca danesa. També va donar explicacions sobre la incòmoda decisió del seu difunt marit sobre on i com havia de ser enterrat: “Aquesta va ser la seva decisió. Era una persona lliure. Ho respecto”.

¿Us imagineu algun dels monarques que sufraguem o hem sufragat nosaltres sent tan net i clar? ¿Tenint aquest sentiment de deute amb el seu poble que el porti a donar explicacions així? ¿Parlant amb tanta honestedat? Jo no. I això m’indigna per la concepció de la monarquia que hi ha al darrere. Mentre que la Corona danesa entén la monarquia de baix cap a dalt, aquí encara s’entén de dalt cap a baix. Dues concepcions que resulta que coincideixen endues democràcies europees modernes. Definitivament, les comparacions són odioses, sobretot per les evidències que aporten.

Mentre allà la pobra reina dona explicacions sobre com està vivint la viudetat, aquí resulta que per saber certes coses bastant rellevants, com els suposats negocis del rei, la ciutadania ha d’estar a expenses del Congreso a veure si obre una mica l’aixeta de la transparència reial. Però ni així, perquè al final resulta que la mesa de la cambra baixa ha vetat des de les preguntes de Podem fins al cas Corinna, passant per la investigació dels business de Joan Carles. Les comparacions, a banda d’odioses, en alguns casos també són desoladores.

Les ‘reines’ més democràtiques

Però no totes les reines democràtiques porten corona. Algunes porten talons d’agulla. Per exemple, Victoria Beckham (05), que és reina de l’ star system internacional per decisió popular, perquè tot el que ha promocionat al llarg de la seva vida ha triomfat. Va triomfar ella com a cantant en el seu paper de Spice pija, va triomfar en l’època posterior quan es va transformar en dona anunci al costat del seu marit i triomfa ara amb la seva firma de moda homònima, que enguany fa deu anys.

Habitualment s’ha identificat l’anglesa com la viva imatge de la frivolitat. Com una noia curta que ha tingut molta sort a la vida i que té com a únic mèrit estar prima. Crec que, observant retrospectivament els últims deu anys com a directora creativa de la seva firma, el que és realment superficial és aquesta afirmació tan estesa.

Amb la campanya que ha fet per celebrar la seva primera dècada -revisitant la mítica campanya que va fer per a Marc Jacobs (03) també fa deu anys-, Victoria Beckham es mofava de tots aquells gurus que li auguraven els pitjors designis quan va començar. Des de llavors ha passat de tot. Alguns periodistes van reconèixer després de la primera col·lecció que era millor del que preveien, ha obert botiga online, ha obert botigues físiques en llocs tan emblemàtics com Dover Street, Anna Wintour (04) li ha donat el beneplàcit i, en definitiva, presideix una marca que es calcula que té un valor aproximat de 100 milions de dòlars. Sembla que deia la veritat quan, en la primera presentació, va dir: “Potser sí que aquesta col·lecció és nova, però l’he estat desenvolupant al llarg de tota la meva vida”.