Estils 10/01/2018

Diners, classe i elegància: la tribu de Jermyn Street

Cinc-cents metres de carrer a St James's concentren algunes de les botigues més exclusives de Londres

Quim Aranda
5 min
01 i 02. Imatge general de Jermyn Street, amb el cartell de la camiseria Charles Tyrwhitt en primer terme i detall de l’interior. 03. Paxton & Whitfield va ser la primera botiga del Regne Unit especialitzada en formatges des de 1792.04. Trumper és una perfumeria.

LondresPotser és el carrer més exquisit de la ciutat de Londres. Jermyn Street. Sens dubte, un dels més cars, no només de la capital britànica, sinó de tot el planeta. Un indret on paraules com elegància, tradició, upper class o, una de més pejorativa, classisme, es donen la mà per a delícia dels dandis, dels esnobs o, ras i curt, d’aquelles persones que pensen que un parell de sabates -de West&Grenson o John Lobb, esclar- són una obra d’art, fins i tot en el cas que no se les puguin permetre, o justament per això. Unes sabates que fan la vida molt més fàcil. Perquè, d’alguna manera, passejar per Jermyn Street és com fer-ho per la National Gallery o la Tate Britain. La immensa majoria de mortals no poden comprar cap dels quadres que s’hi exhibeixen però l’admiració estètica per la bellesa que hi ha és gairebé sempre de franc i, a més, un dels grans plaers dels éssers humans.

Posem-ne un cas ben concret. El visitant de la botiga John Lobb, al número 88 de l’esmentat Jermyn Street, però especialment al 9 de la molt propera St James's Street, té la sensació que viatja enrere en el temps: a l’època en què es va fundar la companyia, l’any 1849, i, des d’aleshores, fins al segle XXI. Petites urnes-armaris de vidre contenen models antics de calçat, incloent-hi el primer prototip de les famoses botes d’aigua Wellington, i a la vista dels clients mestres artesans que duen gruixuts davantals de cuir tallen i cusen sabates a mida o fan les prêt-à-porter. Utilitzen tot un seguit d’eines que fan anar amb una habilitat increïble després d’anys i anys de paciència i d’ofici.

Des que la multinacional francesa del luxe Hermès va comprar la botiga John Lobb de París a mitjans dels anys setanta, i també la llicència per vendre sabates d’aquesta marca, tenir-ne unes de qualitat estàndard -les prêt-à-porter- pot costar entre 550 i 700 euros. A Londres, però, on l’empresa continua en mans unifamiliars, i tot i que també és possible aconseguir-ne un parell a aquest preu no gaire assequible, el més emocionant i exclusiu és deixar-se temptar per la possibilitat de tocar de peus a terra amb unes sabates fetes a mida: a partir dels 2.800 euros. I pujant, segons el color de la pell que es triï, si es vol sola de cuir o no, i el color dels cordons: tot a gust del consumidor.

No és casual que John Lobb tingui dos locals al districte de St James's: el de Jermyn Street i el de St James's Street. De fet, Jermyn Street, el cor de l’elegància dins de l’univers de l’elegància, els diners i la classe, són poc menys de cinc-cents metres de passejada i de window shopping entre les esmentades St James's Street i Regent Street St James's, fronteres oest i est, respectivament, del barri, que es confon amb el més gran de Mayfair, també diví. Jermyn Street és paral·lela, al sud, a Picadilly, una altra de les grans artèries londinenques, seu de botigues d’obligada visita com Fortnum & Mason, o institucions de prestigi innegable com la Royal Academy of Arts (RA) o encara establiments com el Ritz. Prendre el te a l’hotel és una experiència més que agradable. I sobretot un espectacle antropològic impagable, i de preu no gaire esbojarrat si el que es vol és regalar-se un caprici (140 euros, dues persones, pastissos inclosos), o si els plaers més mundans no es creuen del tot sobrers.

Un plaer mundà que no és només la degustació implícita que es compra pels molts euros del peatge, sinó per la possibilitat de disseccionar una classe global ben adinerada mentre es deixa seduir per ella mateixa i per la ficció d’una riquesa amb passat i llinatge. I així volen semblar el que ni són ni podran ser mai: anglesos de classe alta comportant-se com a originals mentre prenen part en la cerimònia del te en un dels temples d’aquesta mena de religió laica.

Picadilly, tot sigui dit, és un altre dels límits naturals de St James's. L’altre és The Mall, l’avinguda que condueix des de Trafalgar Square fins al Palau de Buckingham.

Favor del rei

Els orígens de l’actual Jermyn Street es remunten a una concessió reial del 1664: Carles II va cedir quaranta-sis hectàrees al diplomàtic Henry Jermyn perquè desenvolupés edificis residencials per a les famílies nobles que freqüentaven la cort, situada molt a la vora. St James's es va convertir de seguida en una adreça de moda, també per la seva proximitat als tribunals de justícia, llavors a Whitehall, el carrer que uneix Trafalgar Square amb Parliament Square. Els continus treballs d’urbanització en les dècades immediatament posteriors van fer possible que a la mort de Henry Jermyn, el 1683, el teixit urbà de la zona estigués pràcticament enllestit. El promotor Jermyn va passar des d’aleshores a ser considerat el fundador del West End.

La distinció de les famílies i els personatges famosos de tota mena que s’hi han aplegat en moments històrics diferents -Isaac Newton, Lord Byron o primers ministres com Gladstone, entre d’altres- va implicar quasi necessàriament l’arribada d’un bon grapat de comerciants disposats a oferir-los els exclusius serveis que necessitaven per mantenir-se a l’altura de les seves expectatives. Els esmentats de calçat, però també de tota mena de roba, menjar o complements de bellesa, en especial per a homes, també molt tocats i posats.

I qui marca tendència, i esdevindrà referent des de primers del segle XVIII, és un tal George Brummell, paradigma del dandi, nen de família menestral que va ser educat al privilegiat col·legi d’Eton perquè fes el salt a la classe alta. Ho va aconseguir, entre altres raons per la seva amistat amb el futur rei Jordi IV (1762-1830), famós pel seu extravagant estil de vida. Brummell, àrbitre de la moda masculina de l’època (1778-1840), té una estàtua a Jermyn Street, situada just davant de les galeries Princess, un altre dels carrerons de St James's ple de locals exquisits. Al peu de l’efígie, una sentència que se li atribueix resumeix l’esperit del carrer, del barri i, per extensió, gairebé del regnat de Jordi IV: “La veritable elegància no s’hauria de notar”. La frase podria dur implícita una pregunta que resulta inevitable fer-se mentre es passeja per Jermyn Street: els diners compren l’elegància? Com a mínim, ajude a mantenir-la i a estalviar-se els maldecaps de Brummell, que va haver de fugir a França per evitar la persecució dels seus proveïdors de roba i complements, als quals tenia el mal costum de no satisfer-los les factures que li presentaven.

De fet, les factures poden ser molt serioses. Si es posa un peu a la perfumeria Floris, fundada el 1730 pel menorquí Joan Famenias Floris, i es vol una fragància personalitzada, el cost de cent mil·lilitres pot superar els 3.900 euros. Floris va ser el primer establiment d’aquestes característiques a Londres i encara es manté en mans de la novena generació de la família fundadora.

Però no cal ser tan malgastador. A Harvie&Hudson, camises de gran qualitat no superen els 40 euros i un vestit prêt-à-porter et pot sortir per 400. Richard Harvie, el director de la casa, té clar que la roba, almenys la de Jermyn Street, “és una mena de targeta de visita”. La de la tribu. Una d’exclusiva. Una tribu, però, que al seu Tratado de la vida elegante, Balzac va assegurar que “no en feia res” de la seva existència; una existència que conduïa a “la vida elegant”. Poc o molt, això és cosa de cadascú.

stats