ENTRE AMICS

“En Casavella era el tipus dels bars, però també era aquell noi que tocava el caparró al seu gat”

Emili Manzano, periodista i escriptor

Feia poc que Emili Manzano s’havia traslladat de Mallorca a Barcelona per estudiar filologia hispànica. Una tarda de primavera, l’escriptora Victoria Bermejo li va presentar un jove alt i una mica misteriós: es deia Francisco Casavella. Aquell dia Manzano s’havia calçat uns mocassins de pell, i Casavella duia unes botes de cowboy, però van connectar. “De seguida vam adonar-nos que no ens assemblàvem en res, i que mai estàvem d’acord. A tots dos ens agradava molt el cinema, la música i la literatura, però no seguíem els mateixos directors, no llegíem el mateix i la música que escoltàvem era diferent. Sí que compartíem, però, una gran set de viure. Teníem avidesa per la vida”, relata Manzano.

En aquella època, als 80, Manzano vivia en un pis d’estudiants on ni tan sols tenien telèfon. “Per trobar-se amb els amics havies de sortir al carrer i anar als bars. Si volies veure gent, havies d’anar-los a trobar. I en Casavella i jo curiosament sempre ens trobàvem”. Les nits s’allargaven fins a la matinada i, quan el dia començava a treure el cap, en Casavella sempre desapareixia. Així, de sobte. “El posava molt nerviós que es fes de dia. De vegades recitava el final de la novel·la El gran Gatsby, «i així avancem, barques contra corrent, incessantment arrossegats cap al passat», i després desapareixia. “Ell tenia el seu món secret, i crec que va agrair que jo mai intentés ficar-hi el nas”, diu Manzano.

Poc després, Casavella va haver de fer el servei militar, i Manzano encara recorda com estava d’emprenyat per haver de dur el cap pelat, ell que tenia aquell serrell tan vistós. “Ens va dir que estava escrivint una novel·la, que sempre es demanava les guàrdies de la nit per poder estar tranquil i escriure. Després ens va ensenyar el manuscrit, i era El triunfo ”.

Aleshores Manzano va descobrir una cara diferent del seu amic. “En Casavella tenia un posat de tipus dur, s’escudava en un físic imponent, però era un ésser delicat i tendre. Quan escrivíem el guió per adaptar El triunfo, vam començar a trobar-nos a casa seva al matí, i m’obria la porta amb barnús i sabatilles. Abans de fer res, em preparava un cafè i posava menjar a la gata. En Casavella era el tipus dels bars, però també era aquell noi que tocava el caparró al seu gat”.

Quan Casavella va morir el 2008, d’un atac de cor, Manzano va tenir la sensació que havia marxat com ho feia dels bars. “Així, en silenci. Deies «On és el Francis?», però havia marxat. Ara nosaltres ens anem fent grans i ell serà cada vegada més jove”. Dels bars que havien recorregut junts, diu Manzano, no en queda cap. “Però els carrers encara hi són”.