ENTRE AMICS

Enric Canet: “Les amistats que sorgeixen de la tendresa són les més enriquidores”

Escolapi i ànima del Casal dels Infants del Raval

Molt abans de treballar amb els nens del Casal dels Infants del Raval, l’Enric Canet, escolapi i educador, també era un nen. Un nen més aviat tranquil. Amb els companys d’escola hi tenia una relació cordial però no gaire intensa. El Pol i el Toni eren amb qui més es feia, però quan als 16 anys van acabar l’institut va perdre-hi el contacte. Fins que, vint anys després, es van trobar tots tres per casualitat en un bateig. “Ens vam veure molt envellits, però de caràcter estàvem igual”, recorda l’Enric.

Amb vint anys més a sobre va ser quan el Pol, el Toni i l’Enric es van fer amics de debò. El Pol és metge i el Toni té una empresa de neteja, i tots dos col·laboren amb el Casal dels Infants, com destaca l’Enric amb orgull. Surten a sopar sovint i alguns caps de setmana marxen a fora, sovint amb les parelles. “El Toni té un humor molt fi i el Pol és obert i agradable. La relació s’ha enriquit ara que som més grans”, diu l’Enric, que el que més valora d’una amistat és la capacitat d’adaptar-se a l’altre, de respectar les diferències. “És important entendre que cadascú fa les coses a la seva manera, i que això està bé”.

L’Enric gaudeix amb uns amics que es coneixen tant que no cal que s’expliquin la vida: “És aleshores quan pots parlar de coses més interessants”, diu. El Pol, el Toni i l’Enric mai han tingut cap discussió, i l’Enric diu que mai s’ha enfadat o ha deixat de parlar-se amb cap amic. “Confio totalment en les meves amistats”. Per més atrafegada que sigui la seva vida, assegura que sempre tindrà temps per als amics.

Malgrat que de petit tenia pocs amics, ara les amistats són la seva biga mestra. “De petit era més aviat solitari; vaig començar a canviar quan vaig fer de monitor de colònies”, recorda. “També vaig canviar de perspectiva quan vaig fer COU, quan per primera vegada em vaig trobar que a les classes hi havia noies”, afegeix. “A les escoles de capellans, com la meva, els nois eren molt de fer-se la punyeta. En canvi, quan es barregen nois i noies hi ha més humanitat”. Assegura que de les noies en va aprendre moltes coses. “La presència de les noies em va fer entendre el valor de l’amistat. Vaig aprendre que les amistats que sorgeixen de la tendresa són les més enriquidores. Al cap i a la fi la relació de tendresa és la que et fa sentir estimat”, reflexiona l’Enric. Malauradament, ho van haver de comprovar quan un fill del Pol va morir. “Vam fer-li costat sense saber què dir-li, amb tendresa, això és l’amistat”, conclou.