Estils 18/03/2018

Escriure cartes, encara, al segle XXI

El correu postal desapareix i deixa enrere històries i anècdotes que només pocs conserven avui dia

Daniel Romaní
6 min
01. Una felicitació de Nadal. 02. Un soldat aprofita un descans per escriure una carta al front d’Aragó, l’agost del 1936. 03. Una nadala de carter.  04. Funcionaris de Correus es disposen a carregar correspondència en un avió, el 1934. 05. Un carter recollint les cartes d’una bústia.

Barcelona“Acostumo a escriure cartes per Nadal. Són els millors moments per fer-ho. Ho faig amb les meves amigues -ara ja som mares- i amb els nostres fills”, explica Gloria Sandoz, argentina que viu a Catalunya, que es dedica al branding personal. “Fem postals de Nadal i cartes manuscrites que enviem per correu postal a diferents llocs del món”, diu la Gloria. “Aquest any per raons diverses no ho hem fet i ho hem trobat a faltar. Per Nadal estem més sensibles, recordem la il·lusió que ens feia, durant la nostra infància, rebre alguna carta d’un ésser estimat”, revela. “Escriure cartes requereix temps i suposa una acció no tan còmoda com enviar un correu electrònic. Cal comprar un sobre, pesar la carta -si és que té uns quants fulls-, enganxar el segell, dipositar el sobre a la bústia i esperar que en un parell de dies arribi a destinació”, remarca la Gloria. “Amb l’e-mail, l’espera desapareix. I dubto molt que es repeteixi la lectura d’un correu electrònic; en canvi, potser de tant en tant, una carta la tornes a llegir”, diu la Gloria, que guarda com un tresor la primera carta que el seu pare va escriure a la seva mare quan es van conèixer, a mitjans del segle XX. “Són uns textos d’allò més formals, escrits amb dedicació i bona lletra. Són un exemple de cortesia”, detalla.

Un soldat escriu una carta al front d'Aragó, l'agost de 1936

Sí, al segle XXI són uns quants, potser més aviat pocs, els que continuen escrivint cartes, els que aconsegueixen bandejar les excuses que gairebé tots trobem per no asseure’ns en una taula i dedicar un temps a cartejar-nos amb algú, dedicar un temps a una única persona, que és de les coses més altruistes que es poden fer. Uns quants, pocs, continuen escrivint cartes per dir-se t’estimo de moltes maneres, i sense farcir l’escrit d’emoticones impersonals. Per dir-se coses importants o que no gosen dir-se directament. Per dir, als presos polítics, que no estan sols i explicar-los, també, coses quotidianes de la seva terra, com ara la manera com la primavera s’expressa, amb colors, olors i sons, que segur que, malgrat tot, agraeixen. Sortosament en aquest país ja són història les cartes dels condemnats a mort, algunes de les quals hem conegut: “No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant”, deia Carles Rahola a la seva família, per carta, poc abans de ser afusellat el 1939; “Han portat a terme una venjança irracional. Seria molt difícil exposar els meus sentiments en aquests moments. Fàstic, fàstic és el que sento”, escrivia al Joaquim, el seu germà, Salvador Puig Antich, abans de ser executat, el 1974.

Nadala de carter

“El meu pare va morir quan jo tenia 18 anys i vivia fora de Barcelona. No em vaig poder acomiadar d’ell, i aquella nit li vaig escriure una carta ben llarga. Sempre he escrit cartes. Per a amics, d’amor, postals de Nadal, d’estiu... Cartes que he donat en mà, d’altres que no s’han enviat mai... M’encanta escriure’n i, evidentment!, rebre’n. Hi ha gent que fa obres d’art, però jo soc de les que escriuen cartes normals, com a màxim hi incloc algun dibuix o foto o fulla seca. Trobo un plaer especial dedicar temps a una persona que estimo i que està lluny”, diu l’escriptora Ángeles Doñate. “Escullo un lloc bonic per escriure -a casa, en una cafeteria o en un parc- i, en silenci, converso amb la persona a qui adreço la carta, amb el pensament o amb el cor. Les cartes són vives perquè la teva caligrafia diu com estàs en el moment que l’escrius, si tens pressa, si estàs trist. I de vegades no t’atreveixes a dir alguna cosa i ho fas per carta. Plores, rius, t’enfades... mentre l’escrius”, diu l’Ángeles, autora del llibre El invierno que tomamos cartas en el asunto, la història de la mobilització de tot un poble que veu com per falta de cartes es vol tancar l’oficina de correus. El llibre va néixer després que l’Ángeles visités l’oficina de correus del seu barri. Va anar-hi per enviar un paquet, i l’oficina estava força buida. “El que m’atenia em va confirmar que s’enviaven poques cartes, pràcticament només cartes oficials i paquets de compres online...”, explica. “En sortir vaig pensar: «Què se’n farà dels carters si deixem d’escriure cartes?». I va imaginar una història que és força universal”. L’han traduït al búlgar, a l’italià, a l’alemany, al polonès, al grec, al xinès... A la Xina el carter que va en bicicleta és tota una institució. Ara en aquest gran país asiàtic estan tancant oficines a les aldees i la gent es manifesta i tot.

Un carter recollint les cartes d’una bústia

El que desapareix amb les cartes

Temps enrere escrivien cartes els emigrants i exiliats a les famílies dels seus països d’origen. Els amants combatien la separació física amb apassionades cartes d’amor, peces romàntiques que arribaven al destinatari fins i tot amb la tinta escampada per les llàgrimes vessades per l’autor. Els soldats mataven les llargues estones d’inactivitat cartejant-se amb les seves parelles i familiars mentre feien el servei militar o, encara pitjor, des del front de guerra. La propagació del telèfon fix va començar a frenar la correspondència epistolar. I l’aparició del telèfon mòbil i internet va acabar d’arraconar-la, gairebé del tot, gairebé per sempre.

El declivi de les cartes durant les últimes dècades ha comportat la desaparició de molts elements que hi estaven associats. Com ara les casetes dels escrivents. Fins ben entrat el segle XX la població analfabeta era molt nombrosa. Qui no sabia escriure i volia enviar una carta podia demanar l’ajut d’un escrivent. A Barcelona, durant molt de temps, els escrivents estaven situats a la Rambla, al costat del Palau de la Virreina, en unes casetes de fusta que tenien l’aparença de confessionaris. Eren quatre cabines amb dues cadires cadascuna, una per a l’escrivent i l’altra per al client, i una petita taula amb els estris necessaris, com ara el tinter i la ploma. El 1954 hi va haver un incendi, sembla que intencionat, que va destruir bona part d’aquestes casetes de la Virreina.

Funcionaris de Correus es disposen a carregar correspondència en un avió, el 1934.

També són història les bústies mòbils. Sí, a principis del segle XX se’n van instal·lar als tramvies de Barcelona. Els usuaris només havien d’anar a una parada i posar-hi la carta que volien enviar. Quan el tramvia arribava al final del recorregut, un carter recollia les cartes i les duia a l’oficina de Correus, on se’ls aplicava un mata-segells especial, amb la indicació “Tranvías”.

Tot això ho explica el llibre Cartes i carters. Una història del correu postal a Barcelona, d’Antonio Aguilar, cap de comunicació de Correus a Catalunya i impulsor de la primera ruta per la història del correu a Barcelona, una activitat que ara forma part de la programació del Museu d’Història de Barcelona. Cartes i carters. Una història del correu postal a Barcelona inclou moltes més curiositats, com ara el fet que temps enrere només tenien sobre -s’embolicaven amb paper segellat- les missives que tenien caràcter oficial o les que escrivien personatges importants, o el fet que al segle XVIII les cartes arribaven a Barcelona en dies concrets. Per exemple, el correu procedent de Castella arribava a la ciutat els dimecres a la tarda i el d’Itàlia els divendres a la nit.

“El dia que arribava el correu es formaven importants aglomeracions de gent al voltant de l’oficina, per veure si la carta que esperaven havia arribat. Fins i tot hi anava gent que no esperava cap carta, per si de cas. Per aquesta raó les oficines es van situar generalment en places, on hi havia més espai”, explica Antonio Aguilar. “Quan el destinatari d’una carta la recollia, la llegia allà mateix, a la plaça, i sovint comentava els fets que considerava que no formaven part de la seva intimitat. Fins i tot hi havia les denominades cartes obertes o públiques, similars a les cartes que els lectors trameten als diaris, que estaven escrites per ser llegides públicament. Fruit d’aquesta relació entre informació i correu és el fet que moltes capçaleres de diaris incorporessin la paraula correu : El Correo Catalán, Corriere della Sera... Com que no hi havia cap document d’identitat ni res de semblant, les cartes s’entregaven al primer que les reclamava, encara que no en fos el destinatari. Hi havia persones que solien recollir les cartes destinades a ciutadans benestants de la ciutat i els hi portaven a casa seva a canvi d’una gratificació. Aquest és l’embrió de la professió de carter.

stats