Investigadora en temes de gènere i conflicteÉs tardor, cap novetat. Plou, cap novetat. Cauen les fulles i omplen les voreres, cap novetat. Benvolguts cicles naturals, en què la novetat és que no hi ha novetats. Miro per la finestra, escric, llegeixo, agraeixo cada moment que passa, la fortuna de viure. Ha deixat de ploure, però els vidres encara regalimen. De cop, un so insistent interromp els meus pensaments. Un soroll industrial, monòton i desagradable, que perfora la tranquil·litat. Trec el cap, un home amb un bufador penjat a l'esquena intenta treure les fulles caigudes de la vorera. Com que estan molles, s'entreté més de l'habitual. El bufador no és precisament d'última generació, i el soroll que escup és ensordidor. No puc evitar pensar –malgrat la dificultat d'aquest motor que em perfora el cervell– en l'absurditat de l'esforç.
Desconec si és realment necessari treure cada matí les fulles de les voreres, però em pregunto el perquè d'aquesta contaminació sonora gratuïta. ¿És que no tenim ja prou soroll evitable? ¿A quin grau d'insensibilitat hem arribat que ens sembla normal abocar més soroll a uns carrers ja de per si massa sorollosos per una acció tan simple com escombrar? ¿Com podem trobar l'equilibri davant d'aquestes situacions imprevistes? Tinc la sensació que cada vegada anul·lem més la nostra capacitat de sentir: el dolor davant les desgràcies que contínuament ens mostren les pantalles, el gust atrofiat per tants additius, l'oïda per una contaminació acústica que ni tan sols sentim... A la vegada continuem generant empatia, una gran empatia amb aquells amb qui convivim íntimament i que tant ens estimem: tot el ventall d'aparells electrònics que no només han esdevingut pròtesi dels nostres cossos, sinó que aviat serem nosaltres els accessoris dels aparells. I per aconseguir-ho del tot, cal perdre sensibilitat. Hi estem treballant.
