Exposicions amb molta tela

BARCELONASi us interessa la moda, l’art i la moda artística aquí teniu quatre grans motius per visitar Itàlia, el Regne Unit, França i els Països Baixos. Són mostres molt diferents entre si malgrat que totes eleven el teixit a la qualitat d’art per haver passat per les mans de grans mestres del fil i l’agulla. Acosteu-vos-hi, mireu-ne les costures, entreu als seus mons particulars.

1. ‘Painting piece by piece’, de Sally Ross a la Collezione Maramotti (Reggio de l'Emília, Itàlia). Fins al 29 de juliol

Al terra de gres de la sala d’'arte povera' hi ha unes taques fosques, informes. “Són les marques de les màquines de planxar que hi havia”, diu la guia. Esclar, vestigis del seu passat industrial tèxtil, perquè l’edifici on des del 2007 se situa la Collezione Maramotti, als afores de la ciutat italiana de Reggio de l'Emília, abans havia sigut la fàbrica de la marca de roba Max Mara. Achille Maramotti, creador de Max Mara, va ser el primer a confeccionar moda 'prêt-à-porter' a Itàlia: fins llavors, els anys 50, la gent anava a les modistes per fer-se la roba o, si tenia molts diners, acudia als sastres d’alta costura. Maramotti va democratitzar la roba per talles i de qualitat al seu país, agafant el relleu de l’àvia i la mare, que es va fer molt coneguda per regentar una escola de costura on impartia el seu mètode particular. Ella va propiciar que moltes dones fossin independents econòmicament, i per això se la recorda.

El fundador de Max Mara va tenir dues debilitats: la roba i l’art, i molts dels diners que feia amb la primera els invertia en el segon. “La col·lecció d’art Maramotti té 1.000 peces, 230 de les quals s'exposen. Quan va morir ell –el 2005– els seus tres fills van agafar les regnes de la marca i de la col·lecció”, explica al diari ARA Sara Piccinini, coordinadora de la col·lecció Maramotti. Entre el miler de peces destaquen llenços de Francis Bacon, Lucio Fontana, Basquiat, Julian Schnabel, Gerhard Richter i Sean Scully, molts d'adquirits directament per Maramotti als tallers dels artistes quan encara no eren famosos. “Comprava el que li agradava però val a dir que tenia molt bon ull”, rebla Piccinini.

Una de les exposicions temporals que hi ha ara és ‘Painting piece by piece’, la primera que la nord-americana Sally Ross fa a Europa. Són cinc obres de gran format, adquirides per a la col·lecció, i fetes a partir del reciclatge tèxtil. Ross va anar cosint amb fil i agulla retalls de roba per fer un 'patchwork' en què les costures comparteixen protagonisme amb les teles i la pintura. De prop, una butxaca de camisa de llenyataire, un botó, un voraviu. De lluny, un camp llaurat on tot torna a tenir una nova vida. L’accés a les sales d’exposicions és gratuït –”no fem diners amb la col·lecció”, explica Piccinini– però cal reservar l'entrada amb antelació per telèfon o internet.

2. ‘Fashioned from nature’, al Victoria and Albert Museum (Londres, Regne Unit). Fins al 27 de gener del 2019

La primera exposició que es fa al Regne Unit per explorar la relació intensa i complexa entre natura i moda, des del 1600 fins al present, s’obre com un ventall al Victoria and Albert Museum: hi ha un pla més superficial i estètic, el dels brodats florals, els teixits naturals, les plomes d’animals exòtics; però per sota transita una remor que desemboca en un dels grans temes que preocupen i ocupen els dissenyadors contemporanis, i és la devastació que representa per al medi ambient la manera que tenim de vestir-nos, les modes i el consum de roba. Hi ha peces anònimes històriques, com una armilla datada del 1780 i de manufactura francesa feta de seda i brodat floral, i d’altres de confeccionades per dissenyadores actuals que han fet bandera de la sostenibilitat, com Vivienne Weswood i Stella McCartney.

Dominar la bellesa del món ens ha portat a fer-lo més lleig, a destruir-lo, i el futur és incert. Igual que ara ens pot semblar un horror animalista un vestit de fa poc més d’un segle decorat amb 5.000 ales d’escarabats verds, els ciutadans del futur podran sentir el mateix que encara ens vestim amb pells i podran pensar que és un horror mediambiental els residus que genera la indústria tèxtil actual, la segona més contaminant del món després de la petroliera. Una tirallonga d’activitats paral·leles per a tots els públics pot servir per completar la visita d’una forma innocentment lúdica, com ara fent peònies de paper, o bé d’una forma reflexiva que convida a rumiar, com ara una conferència d’experts unint esforços per mirar de reduir l’impacte mediambiental de la 'fast fashion'.

3. ‘Margiela, les années Hermès’, al Musée des Arts Décoratifs (París, França). Fins al 2 de setembre

El belga Martin Margiela es va guanyar a pols el títol de dissenyador absent. Amb un interès nul en la projecció pública, preferia mantenir-se lluny dels flaixos, no concedir entrevistes, no fer-se fotos, no sortir a saludar al final de les desfilades. Una ombra. Ara ja fa una dècada que ha deixat el món de la moda i segueix igual d’ermità. De fet, al documental més recent que s’ha fet sobre la seva trajectòria, 'We Margiela' (2017), apareix tot l’equip tret d’ell, i per això es fa servir el plural al títol. I per això té encara més interès la mostra que s’ha organitzat, amb el mateix Margiela de director creatiu, sobre els anys en què va col·laborar amb la 'maison' francesa Hermès (1997-2003). La seva relació amb Hermès, explicada en primera persona, es pot veure al Musée des Arts Décoratifs de París i se sintetitza en 98 maniquins, una selecció dels dissenys que Margiela va fer per a Hermès durant més d’una dècada.

Tot va començar quan el president i director artístic d’Hermès, Jean-Louis Dumas, va proposar-li dissenyar el 'prêt-à-porter' femení de la casa. Quan totes les 'maisons' competien per un grapat de dissenyadors estrella com si fos el mercat de fitxatges del futbol, la decisió de Dumas va ser intel·ligent i un encert. El perfil baix de Margiela els permetia fer brillar la marca amb dissenys d’un dels grans mestres del luxe contemporani que prioritza la comoditat. Una sèrie d’activitats acaben de completar la mostra, entre les quals destaquen les pensades perquè els infants entenguin la forma de fer de Margiela emulant-lo, en un taller pràctic de patronatge i confecció que podran realitzar el 20 de juliol i el 27 d’agost.

4. ‘Viktor&Rolf: Fashion artists 25 years’, al Kunsthal (Rotterdam, Països Baixos). Fins al 30 de setembre

Viktor Horsting i Rolf Snoeren fa 25 anys que dissenyen peces de vestir i encara no queda clar si el seu hàbitat natural és la passarel·la, la catifa vermella o el museu. El seu 'wearable art' (és a dir, l'art per vestir-se) promulga el més és més i venera l’artificiositat, conscients que la vida és un teatre i tots hi interpretem un paper.

Després de tenir una gran retrospectiva a Melbourne (Austràlia), ara a casa seva, els Països Baixos, també els reten homenatge amb una mostra calcada de l’australiana. L'exposició es pot veure al Kunsthal de Rotterdam i es compon d’una seixantena de conjunts, entre els quals el vestit corall de la temporada primavera-estiu 2010 i el del 2008 titulat 'NO' per la gran negació que decora el pit, i que pot ser tan útil per a la vida moderna. Tots dos, i sis peces d’alta costura més que s’inclouen a la mostra, són préstecs que ha fet el museu Boijman de Rotterdam al Kunsthal. En última instància, qui ha pagat les vuit peces i les ha cedit durant un llarg període de temps al Boijman perquè les conservi és el col·leccionista d’art Han Nefkens, amb fundació pròpia i resident a Barcelona. Nefkens, a més, ha donat al Boijman 300.000 euros perquè segueixi col·leccionant peces de Viktor&Rolf pòstumament.

Per completar l’univers oníric de Viktor&Rolf s’inclouen 25 nines vestides amb els dissenys més emblemàtics del duo i fins i tot podreu prendre mides a Madonna, perquè s’hi exposa una disfressa que van fer-li el 2016 per a un concert benèfic a la fira d’art Basel de Miami.