CABARET POP

Fills (i víctimes) de la fama

Sobreexposats pels pares i maltractats per mitjans i públic, els fills dels famosos surten malparats d’un negoci que no han escollit

La infància era fins no fa gaire una etapa estrictament feliç de la nostra vida. Una etapa recordada per la majoria simplement com a bonica i plena: potser perquè no la recordem amb claredat i la idealitzem o potser perquè obviem que la vivim en un entorn falsejat per l’omnipresència dels pares. No obstant, aquesta aproximació a la infància no serà així per a alguns futurs adults.

Això s’intueix quan et mires amb una certa atenció les xarxes socials i els mitjans, plens de nens sobreexposats als quals ningú ha demanat permís per posar-los allà i que, mentre esperem que algú intervingui, van generant ingressos per a tota mena d’interessats (menys per a ells mateixos). Deixant de banda el cas dels nens youtubers, molts dels quals -tant de bo m’equivoqui- de grans seran Joselito 2.0, sorprèn especialment la fascinació que generen els fills de famosos i/o milionaris. Aquesta setmana n’hem tingut un bon exemple amb l’enorme quantitat de mitjans que s’han dedicat a escriure extenses notícies sobre la mort en els atemptats de Sri Lanka de tres dels quatre fills d’ Anders Holch Povlsen, l’home més ric de Dinamarca gràcies a la seva àmplia participació accionarial en les webs Asos.com i Zalando.

Resultava curiós que molts dels mitjans dediquessin una notícia a explicar els atemptats -context polític i històric inclosos- i després una d’igual de llarga centrada en aquest cas particular, on fins i tot abundaven els comentaris de condol que la gent deixava en una foto de l’Instagram de la mare on apareixien les tres criatures. De fet, en alguns mitjans espanyols cridava l’atenció que aquesta informació era gairebé tan llarga com la que explicava que hi havia hagut espanyols morts en els atemptats. I és que la infància ven. Ven però no vota. I així de descuidada està.

Si bé és cert que aquesta notícia reunia altres aspectes que la feien d’interès mediàtic -com els rics també ploren o desgràcia al paradís - l’ingredient infantil hi era molt rellevant. I és que, com acabo de dir, la infància ven. Potser massa. Perquè les fotos d’aquells nens han servit per generar clics -i euros- en molts mitjans. Unes fotos d’uns nens que no van triar aparèixer enlloc.

Que el sector infantil és llaminer ho saben molt bé les Kardashian, que també guanyen diners vestint les filles així o aixà segons qui paga més abans d’ensenyar-les a Instagram. Ho fan sense tenir en compte que alimenten un monstre que juga en contra dels seus fills. Sense anar més lluny, North West, filla de Kim, està tant sobreexposada des que va néixer que amb només dos anys ja cridava histèrica als paparazzis “Prou de fotos!” sortint de ballet.

Però no són elles les úniques. Malauradament, això de monetitzar la infància dels fills a la premsa i a les xarxes socials s’ha fet molt comú entre moltes celebrities. Aquesta setmana hem vist com Suri Cruise era assetjada pels paparazzis el dia del seu aniversari. La nena, de 13 anys, havia sortit a dinar pasta al barri novaiorquès de Nolita amb dues amigues i la seva mare, Katie Holmes.

Els fotoperiodistes i també els vianants no les van deixar dinar tranquil·les. Explicat així podria semblar que el gran problema és la misèria mental de la gent, que no té més feina que empaitar púbers amb el mòbil mentre xarrupen espaguetis; o els paparazzi, que no tenen pietat de res. Però crec que no és un cas en què la culpa sigui tant atribuïble a ells com a la seva mare, que és qui en té cura mentre el seu ex es dedica en cos i ànima a la cienciologia.

Suri Cruise va ser portada de Vanity Fair tot just acabada de néixer, i la revista es va convertir llavors en la segona més venuda de la història. Als 7 anys ja l’havien fet tan famosa que va signar un contracte d’un milió i mig de dòlars per dissenyar -amb 7 anys, sí! Rieu, rieu- una col·lecció de moda. Convindreu amb mi que, en casos com aquest, si ens posem a repartir culpes potser la major part se l’han de quedar a casa. El monstre el comencen ells, després li treuen el suc econòmic entre tots i a darrera hora posen el crit al cel perquè se’ls persegueix i ofega mediàticament.

No és estrany que hi hagi famosos com Pink que hagin dit prou davant del monstre creat amb la infància 2.0. Ella compartia fotos de la seva família en mode naïf. En una apareixia el seu fill despullat i la gent es va posar a comentar les característiques del penis del nen. Sincerament, potser millor que l’artista li hagués reservat el dret d’ensenyar la tita al món al seu fill per quan volgués exercir-lo, i no haver-ho fet ella sabent que tot el món l’hi veurà. M’agradaria veure algun dia la cara del nen quan s’assabenti de tot el xou generat amb els seus genitals.

Diuen que ser fill de famós és la millor herència que es pot rebre, perquè és un bé que no es perd i es pot utilitzar quan faci falta al llarg de la vida. Potser sí, no ho sé, però tal vegada hauríem de tenir en compte que cara que els surt aquesta herència.

Més continguts de