Javier Ruiz Calderón: “Les pràctiques religioses són útils”

BARCELONALa santedat no té domicili fix, ni propietaris o denominacions d’origen. No pertany a cap religió ni territori i, encara que actualment costi de creure, tampoc és exclusiva de cap època. La santedat no és un fenomen antic, o reservat a uns quants, sinó que seria el que ens permet arribar a la plenitud humana o, com explica el filòsof Javier Ruiz Calderón, a poder assolir aquella “forma d’estar al món desaferrada, lliure i feliç, equànime i altruista”.

“Tots els éssers humans tenim, de manera més o menys explícita, l’aspiració a la santedat, a una vida plena. Aquest és el nostre deure principal a la vida: acostar-nos tot el que puguem a aquest estat de comunió amb totes les coses”, continua aquest filòsof, que, entre d’altres, ha estat professor d’història de les religions a la Universitat Pontífice Comillas de Madrid i investigador a l’Institut de Filosofia i Religió Jnana-Deepa Vidyapeeth de Pune (Índia). I afegeix: “Seria una llàstima néixer com a ésser humà i no viure religiosament, obert al màxim a la transcendència interior, al cosmos i a tots els éssers. La religió és per a aquesta vida, l'única que coneixem. No busquem la salvació en un hipotètic més enllà, sinó en el propi món. No volem abandonar la terra i els seus valors, sinó divinitzar-los, obrir-nos a la dimensió de transcendència o de profunditat que els transfigura”.

Caiguda de barreres

Després de diversos llibres sobre les filosofies i religions de l'Índia, ara publica 'La entrega de lo divino' (Herder), en què Ruiz Calderón ofereix un esbós sobre una filosofia de la religió que respongui a les preguntes del nostre temps. La religiositat es veu modulada pel context i el temps, sorgeixen noves pràctiques i preguntes, s’incorporen discursos antagònics, hi traspua complexitat, pluralitat, nous reptes i velles qüestions. Un terreny, doncs, fèrtil per a la reflexió, per oferir propostes que ajudin a entendre aquest àmbit de la condició humana. Un àmbit que ja no pot eludir l’experiència agnòstica o atea i que tampoc pot quedar reclòs en una pretesa atemporalitat de la fe.

Per això aquest filòsof, que s’ha endinsat en les tradicions espirituals d’Orient, en especial les de l'Índia, es pregunta si una persona que no cregui literalment en l’existència de Déu pot establir una relació simbòlica i imaginària amb la idea de Déu, és a dir, tenir-hi fe, entregar-s’hi, recordar-lo, adorar-lo, igual que si cregués en la seva existència literal: “Es pot objectar que si no hi ha vida després de la mort, si no hi ha salvació o alliberament 'post mortem', si no hi ha cel ni infern, reencarnacions de les quals gaudir o patir els efectes de les nostres accions presents, ¿per què cal ser religiós? Per què cal complir les normes ètiques i religioses, sacrificar els valors finits, entregar la pròpia voluntat individual, esforçar-se durament per transcendir les pròpies limitacions?” La resposta que ofereix el filòsof és concreta: “Per viure bé, en plenitud, en aquesta vida, per aprofitar al màxim aquesta excepcional vida humana que se’ns ha donat, actualitzant totes les potencialitats de transcendència de la finitud, pau interior, amor, etcètera, de la qual és capaç l’ésser humà”.

“La caiguda de les barreres entre un mateix i la resta de la realitat –continua– dona una base molt més sòlida als valors ètics, els radicalitza i possibilita que les virtuts humanes puguin assolir el grau interior que veiem en els sants de totes les tradicions. A una forma de religiositat que no s’obri a la col·lectivitat li falta l’essencial”.

Per a Ruiz Calderón no és tan important, o definitiu, pertànyer a una comunitat religiosa o no, autodefinir-se com a creient o ateu, sinó més aviat la pràctica que ens ajuda a assolir una vida més plena, no només en el terreny individual sinó també col·lectiu. “La funció específica i irreductiblement religiosa de les creences i pràctiques religioses consisteix en ser mitjans hàbils que poden utilitzar-se en la pràctica espiritual, amb independència de la seva veritat o falsedat literal, per acostar les persones a la santedat”, afirma.

Recuperar el simbolisme

Una noció, la de santedat, clau. Essencial. Perquè santedat implica pràctica, un fer plausible que ens transforma i, inevitablement, transforma el nostre entorn (de fet, la santedat dilueix aquest nosaltres d’un entorn diferenciat per fer-nos entrar en un mar on tot dansa). I diu: “La fe en la possibilitat de la santedat comporta la fe en l’actitud religiosa, en les pràctiques que la desenvolupen i en les idees i imatges simbòliques relacionades amb aquestes pràctiques. Només cal la fe en la possibilitat de santedat, és a dir, d’una vida plena, lliure, bona, en comunió amb tot allò real, perquè l’entusiasme espiritual vivifiqui aquest sistema de símbols teòrics i pràctics, de ficcions útils però arrelades a la realitat potencial de la santedat que és la religió”.

És important, doncs, tornar a convidar el simbolisme en el nostre dia a dia, donar-li l’espai que de mica en mica ha perdut. Perquè, com recorda Ruiz Calderón, “el símbol no és una simple al·legoria intel·lectual, sinó una imatge en la qual es fa present allò simbolitzat i sobre la qual s’aboca tota la càrrega emocional personal”. “La religió –continua– és un fet íntegrament simbòlic, tant en les seves creences com en les seves pràctiques. Encara que Déu o el 'brahman' no existeixin literalment, sí que existeix l’oració i la meditació en aquestes idees, i només ens cal tenir fe en l’eficàcia de les pràctiques religioses perquè totes aquestes pràctiques i els símbols divins que utilitzen puguin fer-se servir amb la mateixa efectivitat”.

La santedat entesa com a mitjà de realització, sense necessitat d’excloure les religions, al contrari: “És legítim ser religiós dins d’una tradició religiosa i aprofitar la seva riquesa simbòlica i ritual sempre que es faci des d’una actitud crítica i reformadora de la tradició, sabent que aquesta no és més que un mitjà relatiu per obrir-se a l’Absolut i sense caure en la idolatria tradicionalista que atribueix a la tradició un valor absolut i universal que no té”, conclou aquest filòsof.