Jean Paul Gaultier, l''enfant terrible' de la moda, diu adeu a la passarel·la

Repassem la carrera del dissenyador que s’acomiada de l’alta costura amb una desfilada a París

LAURA SANGRÀ / THAÏS GUTIÉRREZ / ALEJANDRA PALÉS

"Et donaré una exclusiva: aquesta serà la meva última desfilada d'alta costura. No te la pots perdre". Amb aquesta frase, en un vídeo penjat a Instagram, el dissenyador Jean Paul Gaultier, de 67 anys, anunciava fa uns dies l'adeu al món de la moda després de 50 anys de carrera. Ho feia estirat en un sofà, amb samarreta i vambes, i aquell somriure simpàtic que va encisar la indústria que aquest dimecres al vespre ha vist la seva última desfilada a París.

Gaultier ha estat un creador autodidacta i va aprendre bona part de l'ofici amb el veterà dissenyador Pierre Cardin. Va rebre aviat l'etiqueta d' enfant terrible de la moda pel seu atreviment, les ganes de trencar les regles, de jugar amb elements del passat i crear icones estètiques. Per a Pilar Pasamontes, director científica de l'escola de moda IED de Barcelona, la grandesa de Gaultier és que "va fer de la moda mestissatge i modernitat, va normalitzar tabús com els tatuatges i els pírcings i va aconseguir fer realitat la seva premissa: la moda s'ha de trobar a mig camí entre el saló i el carrer".

Una passió des de petit

Les revistes, les visites a mercats de roba i sobretot la seva àvia van ser els que li van transmetre aquesta passió per la moda que no l'ha deixat. Amb 18 anys va començar a treballar per Cardin, impressionat pels dibuixos que Gaultier es dedicava a enviar als grans dissenyadors per mostrar la seva creativitat, i amb el veterà dissenyador va aprendre molt de l'ofici. Al cap de sis anys, al 1976, les ganes de volar sol el van portar a presentar la seva primera col·lecció en solitari i al 1985 va obrir la primera botiga amb el seu nom. El seu estil irreverent, atrevit i provocador el va fer anar guanyant adeptes que valoraven com aquell dissenyador era capaç de trencar molts tabús amb les seves creacions. I és que Gaultier va fer pujar a la passarel·la models amb la roba interior per fora, vestits que ensenyaven l'estructura interna, tatuatges i dones de totes les talles reivindicant que la seva roba és per a tothom, independentment de la forma i la mida. 

Però l'inici de la fama va arribar al 1990 quan la cantant Madonna va escollir la seva mítica cotilla de pits metàl·lics per a la seva gira The blond ambition tour.

Una de les característiques de Gaultier va ser precisament la capacitat de recuperar elements del passat que es consideraven passats de moda —com la cotilla— i dotar-los de sentit i poder estètic en el moment. I si la cotilla metàl·lica és una de les seves peces més icòniques que ha repetit en diferents versions en moltes de les seves col·leccions, una altra és, sens dubte, la faldilla per a homes. El dissenyador sempre ha estat molt crític amb els rígids clixés de la moda masculina i per això va revolucionar el sector l'any 1984 quan va fer pujar per primer cop a la passarel·la homes amb faldilla per a la seva col·lecció I Déu va crear l'home. Però hi ha tornat altres vegades perquè per al dissenyador són una forma de qüestionar les convencions estètiques establertes per cada gènere.

I finalment, si parlem de peces icòniques, no podem oblidar la mítica samarreta de ratlles, que va ser la protagonista de la seva primera col·lecció prêt-à-porter, el 1983, però que s'ha acabat convertint en tot un símbol indestriable de la seva marca, visible en moltes col·leccions, en els seus perfums i en els looks del mateix dissenyador moltes vegades. 

Al 1997 va fer el salt a l'alta costura sense deixar de fer propostes extravagants, d'aire punk tot sovint, i festives, sempre amb un cert esperit rebel, i al 2003 va assumir la direcció creativa de la casa Hermès, lloc on va estar fins al 2010.

Per a Marta Marin, professora d'estètica i directora del màster de Comunicació de Moda de la Universitat Blanquerna de Barcelona, Gaultier és "tot un referent de l'univers de la moda. És enginy i audàcia creativa, un esperit lliure que ha sorprès amb totes i cadascuna de les seves propostes perquè mai s'ha sotmès a les normes imperants" i afegeix que s'ha posicionat "com un dels dissenyadors més divertits i alhora crítics de les últimes dècades".

Cinema i espectacle

Més enllà de la passarel·la Gaultier ha tingut una estreta relació amb el cinema, ja que també ha deixat la seva empremta a la gran pantalla. Seu és el vestuari de pel·lícules com El cinquè element, de Jean Luc Besson, El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant, de Peter Greenaway i La ciutat dels nens perduts, de Marc Caro i Jean Pierre Jeunet. I també va tenir una estreta relació amb Pedro Almódovar, amb qui va col·laborar per fer el vestuari de Kika, La mala educación i La piel que habito.

I amant de l'espectacle com era va crear Fashion freak show, un xou en què repassa la seva vida i 50 anys de cultura pop, un viatge esbojarrat ple de música, colors i moda, esclar, que és tot un retrat de l'esperit del dissenyador. Diane Pernet, directora del festival de films de moda ASVOFF, que va treballar juntament amb Gaultier, el recorda "elegant, discret i únic". També confessa que "va ser una passada treballar amb ell. Agafa l'energia del carrer i la transforma amb les seves pròpies fantasies, és autèntic, humà i absolutament real. L'alta costura de París el trobarà a faltar, però faci el que faci serà sempre rellevant i desbordant".

Però l'adeu de Gaultier a la moda deixa una porta oberta perquè el dissenyador ja ha dit que tot i deixar la passarel·la, continuarà amb la seva marca —que actualment està en mans del grup Puig— "però amb un nou concepte", sense avançar més detalls.

L’historiador de l’art i de la moda Josep Casamartina apunta com un possible motiu del seu adeu el fet que "la moda cansa als que la fan cada any. Haver de fer col·leccions de forma contínua i amb una gran pressió desgasta bastant". Per a aquest expert, el més important que ha aportat Gaultier al món de la moda "és un gran sentit de l'humor i la transgressió, va aportar rialles a una indústria molt rígida i va introduir la ironia". A més, destaca "la llibertat, la gran estima per l'ofici i la capacitat per mirar al passat i reconvertir-lo". Aquest vespre a París es viurà el comiat d'un dels grans de la moda del segle XX, el dissenyador que no seguia les tendències sinó que les creava. Au revoir, Gaultier.

Un últim gran xou a París

Acomiadar-se d’una carrera de cinquanta anys només es fa un cop a la vida, i Jean Paul Gaultier ho va voler deixar clar amb una espectacular última desfilada celebrada ahir al teatre Châtelet de París que va ser un repàs a les seves aportacions més significatives al món de la moda. En aquest últim gran xou, que servia per presentar la seva col·lecció primavera-estiu 2020, el dissenyador va estar acompanyat per companys de professió, com ara Christian Louboutin o Pierre Cardin -que va ser el seu mentor-, i amics com ara Eva Herzigova o Laetitia Casta.

Al so del tema de Back to black d’Amy Winehouse cantant per Boy George, la desfilada va arrencar amb uns models portant un taüt del qual va sortir una model d’estètica oriental amb un voluminós vestit babydoll blanc.

Com no podia ser d’altra manera, la llenceria i les cotilles van estar presents en una desfilada que va fer picades d’ullet a l’estètica de La taronja mecànica de Stanley Kubrick i que va comptar amb la participació d’una de les últimes muses de Gaultier, la model i vedette eròtica Dita von Teese.

El joc de blancs i negres va donar pas a un homenatge a la seva França natal amb un vestit que reproduïa la bandera del país. Va ser en aquest tram del xou que el dissenyador va aprofitar per fer un compendi d’aquells elements més característiques del seu corpus estètic durant els seus 50 anys de carrera, com les ratlles marineres, lluïdes, entre d’altres, per Gigi Hadid.

En la gran celebració que va ser la desfilada, Gaultier va voler comptar amb moltes de les seves fidels col·laboradores, com ara Rossy de Palma, que va desfilar lluint un vestit negre de tul a capes i un tocat d’estil japonès. L’actriu, que va desfilar desplegant tot el seu caràcter de diva, va ser el resum perfecte de la desfilada: una celebració sense frens de l’art de Gaultier.