Joc de cartes

Era emocionant veure com treia el cap a la bústia un sobre amb la lletra de l’altra

L’altre dia viatjava amb una amiga en cotxe cap a una casa que té la seva família a la muntanya, a la Córdoba argentina, i recordàvem quan, ara ja fa uns anys, ens escrivíem cartes en paper.

Llargues. En ocasions les acompanyàvem amb algun petit objecte, com ara una polsera, una flor, un adhesiu. Tardaven deu o quinze dies a arribar. I després s’havien de trobar les hores per contestar. N’hi havia que s’escrivien al llarg d’una setmana, en estones lliures, amb la carta rebuda al costat. Salvàvem així la distància. Ella era a San Nicolás, jo a Sant Carles de la Ràpita. Era emocionant veure com treia el cap a la bústia un sobre amb la lletra de l’altra, que reconeixíem de seguida.

Llavors ens vam adonar que ara la majoria de la gent no saben quina lletra fan els que els envolten. Tots els escrits que reben d’ells són mails o 'whatsapps'. I que a la gent li costa molt entendre la lletra feta a mà. Que ja no hi ha costum d’escriure en paper. Que fins i tot les notes, els números de telèfon, les adreces, els recordatoris, s’escriuen al mòbil. La gent ja no porta boli i paper per apuntar coses. S’envien àudios i posen alarmes.

Llavors li vaig dir que n'escriuria aquí, en aquesta columna, i que proposaria que tothom que llegís aquestes ratlles escrivís una carta en paper a algú. I que l’hi enviés en un sobre, amb segell. I que esperés resposta. I que analitzés si la sensació experimentada era diferent de quan s'espera resposta a un mail o a un 'whatsapp'.

“Un sol gest ens pot canviar la vida”, em va dir la meva amiga. “I si el gest el deixem escrit amb tinta, encara més”, vaig afegir jo. Qui s’hi anima? ¿En qui heu pensat primer, quan heu llegit que havíeu d’escriure una carta? ¿De qui us agradaria rebre’n una? El cor ha començat a pensar. Deixem-li pas.