Julio Manrique: “Amb l’Ivan hem estat molt bons companys, ens hem desitjat el millor i ens hem ajudat”

Julio Manrique no va acabar els quatre cursos de l’Institut del Teatre, però el que va endur-se d’aquells tres anys va ser molt més que un títol. A l’Institut hi va conèixer la Cristina Genebat, la seva parella, i també l’Ivan Benet, un dels seus millors amics. Era l’any 1996. El Julio ja començava a treballar en projectes professionals i remunerats, així que quan va veure que no podia fer-ho tot, va deixar les classes. Però no va deixar de veure ni l’Ivan, ni la Cristina, ni la resta d’amics que hi va fer.

“L’Ivan i jo ens en vam anar a viure junts. Vam unir forces i vam trobar un pis collonut al carrer Venus, a Gràcia, just al costat d’un bar que es diu Falstaff”, com la comèdia lírica operística de Verdi, recorda l’actor. “Un bon lloc per a dos teatreros. També anàvem sovint al Bilbao, que picava un pelet però s’hi menjava molt bé, o sortíem junts de festa. Fèiem bastantes tonteries, fèiem molt el pallasso. Van ser uns anys en què ens ho vam passar molt bé”. També van passar moments durs, esclar. “Teníem 22 anys, és una època de molts canvis, t’estàs trobant a tu mateix i el teu lloc en el món. En aquest sentit, nosaltres sempre hem estat molt bons companys, ens hem desitjat el millor i ens hem ajudat”.

Amb el temps, els dos amics van començar a treballar junts. “La primera fricada que vaig fer com a autor i director era en una obra molt estranya, i probablement molt dolenta, que es deia El miedo y la música. L’Ivan s’hi va apuntar de seguida, i a partir d’aquí jo vaig començar a animar-me a fer de director, i en alguns projectes ens hem tornat a trobar. Un que recordo amb molt carinyo és American Buffalo, que vam fer al Lliure amb el Marc Rodríguez i el Pol López”. També han treballat plegats a Llum de guàrdia, El curiós incident del gos a mitjanit, i més recentment, L’ànec salvatge. “Ell riuria si em sentís dir això, però és un tio molt disciplinat i treballador. Sempre diem que és el nostre actor alemany. Treballar-hi és un plaer, i jo crec que ens tenim confiança i admiració mútua”.

Manrique assegura que com a actor pots embogir molt i que, per tocar de peus a terra, hi ha els fills i els amics. “Els amics de veritat són els que et poden mirar als ulls i dir-te: «Tio, t’has passat». Et poden posar davant la cara un mirall, un mirall honest que no busca res més que ajudar-te i que vegis la realitat. Tots alguna vegada ens hem pogut explicar la realitat de la manera que ens convé, i de vegades no és la més propera a la veritat. Però per a això hi són, els amics”.