L’àlbum de fotografies de la Catalunya independent

SabadellAla coberta, l’Estàtua de la Llibertat branda una senyera estelada i sosté una Constitució catalana; a la contracoberta, El crit, de Munch, brama al pont Eiffel gironí, amb les cases de l’Onyar com a fons. A les pàgines interiors, més sorpreses. L’Agència Catalana de l’Espai planta la quadribarrada a la Lluna. Una estàtua de Macià dóna la mà a en Mickey a Disneyland. Lennon i Ono jauen a la clínica Quirón davant la silueta urbana barcelonina. La Grossa corona una carrossa del carnaval de Rio. Un Artur Mas líder de la Republic of Catalonia s’adreça a les Nacions Unides i passa revista al cos de gala dels Mossos amb Obama. Una cúpula de trencadís gaudinià corona la piràmide de Kefren. The Pastorets s’anuncien a Times Square com a guanyadors del Tony al millor musical. Tot de senyeres onegen alternades amb banderes europees en la benvinguda de la Comissió Europea a Catalunya com a nou membre de la UE. I, així, fins a 85 fotomuntatges, alguns més impossibles que d’altres.

Cada imatge de ficció -amb curosa aparença real- lliga una icona nostrada, clàssica o actual, a un escenari o personatge universal, dels que sí que són populars arreu del món avui dia. El llibre de les meravelles (Tempore) és fruit de la imaginació, el patriotisme, la sornegueria i moltes hores de Photoshop del veterà periodista sabadellenc Víctor Colomer (Barcelona, 1956), que tanca una llarga etapa de 35 anys al Diari de Sabadell, on ha assumit la mítica secció d’entrevistes Cara a cara durant 33 anys. Rere el títol lul·lià s’amaga un exercici volgudament grotesc i menys frívol del que podria semblar -hi ha missatge-: Colomer hi situa la catalanitat “en els orígens d’allò més valuós que ha fet humana la humanitat”, i hi dibuixa una hipotètica Catalunya estat influent i prestigiosa. “La Catalunya del futur serà -diu- la primera potència mundial, no només reconeguda a tots els organismes internacionals, sinó, a més, admirada, tal com deia Francesc Pujols fa més de 100 anys”.

Dividit en vuit blocs temàtics, el divertimento pronostica fins a extrems esperpèntics les fotos que generaria l’eventual plenitud jurídica del Principat i el seu consegüent salt endavant en poder i notorietat. Una boutade amb tesi: “El llibre és una fricada si no fos que no és cap fricada”, n’ha dit Albert Om.

L’autor apunta: “No caiguem mai en el ridícul, a mirar-nos el melic tantíssim, perquè Catalunya és carn de canó perquè apareguin, un cop siguem independents, partits ultradretans. I jo vull avisar sobre això (modestament, esclar), vacunar-nos contra el patrioterisme”. Aposta per una independència que acabi de fer el país visible i “tan important com ho siguin Dinamarca o Holanda”, però, alhora, abomina l’autocomplaença provinciana: “Em fan una mica de por els himnes, les marxes o les banderes, perquè la ultradreta i els populismes s’ho apropien de pressa”.

Complicitats

El mateix Colomer ha dut el llibre a alguns dels que hi surten, incloent-hi el 129è president, Artur Mas: “Li vaig dir: «Això, què, ho veurem algun dia?» I va dir-me: «Bé, aviat, no, eh?; aviat, no»”. Hi ha trobat complicitat gairebé unànime: “A tots els famosos que els he ensenyat el llibre els ha fet molta gràcia, excepte a Junqueras. Estàvem drets abans d’un míting a Cornellà i l’hi vaig estar ensenyant, i feia una cara de pal...! No sé si es pensava que jo el volia utilitzar per fer-me propaganda. Abans, l’hi havia estat ensenyant a Raül Romeva, que reia, però Junqueras ni va somriure una miqueta”.

Les 112 pàgines d’estampes de política-ficció hiperbòlica en què les quatre barres han irromput als cinc continents culminen set anys de calendaris sobre una identitat més restringida, però d’intensitat equiparable: la sabadellenca. Des del 2007, Colomer l’ha hibridat amb Tintín, cinema, monuments del món, fotoperiodisme clàssic, marques...; tots els fotomuntatges ceballuts els ha aplegat al volum Sabadell imaginari. Després, també ha elaborat dos almanacs en què ha traslladat escenes de cine a carrers i places de la capital catalana. El nou volum neix de l’èxit del calendari del 2015 Catalonia dreaming : “Es va vendre tan bé a tot Catalunya que vaig dir: si tinc temps de sortir abans de l’Onze de Setembre, en faré un llibre. Llavors, el meu cap només barrinava en això, i cada nit treballava com un boig mentre els nens veien els reality shows de torn”. Insisteix en la bogeria: “Tot són parides, menjades de coco i anades d’olla brutals i, com més avances, més divertit és el llibre”.

El títol conté un pròleg de Miquel Calçada (a qui l’autor investeix de Molt Honorable) situat al Konzerthaus de Berlín -en un homenatge al seu avi, el compositor Josep Olivella- i amb la titellaire Herta Frankel (austríaca, de fet) com a cancellera. Calçada hi escriu: “Estic convençut que és qüestió de temps que la realitat imiti la ficció i algunes d’aquestes fotografies es converteixin en premonitòries de la nostra història”. I també: “Quant falta perquè el president de Catalunya parli a l’ONU i la senyera onegi a la seva seu? ¿I perquè la selecció catalana ens representi en un Mundial de futbol? Menys del que ens pensem”.

L’altre prologuista, l’escriptor Vicenç Altaió, tanca el seu proemi amb el retrat de les dues eines amb què el “manipulador d’imatges” ha creat l’obra: “El fotomuntatge, que apareix sempre en els moments de conflicte polític, i el sentit de l’humor, que fa que la utopia no sigui sagrada, no et porti a la guerra i, per tant, arribi a ser realitat”.

L’edició impresa d’ El llibre de les meravelles, amb tapa dura i disseny i maquetació de Cèl·lula, es ven a les llibreries catalanes i a través de la web de Bandera Catalana per 19 euros. També es pot aconseguir en format digital, per uns sis euros, a Amazon, iTunes, Google Play i Kobo. Els encuriosits el podeu acabar de tastar a Llibremeravelles.cat.

El xec en blanc de Francesc Pujols

L’instigador involuntari d’El llibre de les meravelles és l’irònic filòsof Francesc Pujols, la sentència més coneguda del qual assegura que els catalans podrem anar pel món i tenir-ho tot pagat. “Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari”, assevera la frase del pensador, citada al principi de l’obra. Víctor Colomer l’ha concebut com a una “oda gràfica” a Pujols, i està convençut que “és el llibre que li hauria agradat tenir a les mans”, però també interpel·la el lector: “La pregunta no és què s’havia fumat Pujols el dia que va deixar anar aital estirabot. La pregunta és per què algú que parlava seriosament de la religió catalana ha perdurat al llarg del temps”.

Colomer dibuixa un món en què els vaticinis de l’intel·lectual són una realitat. A la pàgina 50, la reina Letícia s’inclina davant Pilar Rahola; al peu, una altra profecia pujolsiana: “És segur que els que vindran després de nosaltres veuran els reis de la Terra posar-se de genolls davant Catalunya”. Reivindiquen la fundació creada pel fill de Pujols per “promocionar, fomentar, divulgar, prestigiar, protegir i defensar” l’obra del seu pare, i també l’associació que promet als nous membres: “Junts farem possible que, un dia, els catalans ho tinguem tot pagat”.