L’art de la gratitud
"La tensió rau aquí, en la impossible i alhora inevitable convivència, volent l’altre per acabar de ser nosaltres, encara que sigui un nosaltres despietat i salvatge"
Investigadora en temes de gènere i conflicte“Hi havia una vegada un home que es passava la vida envejant el veí. Un dia el va visitar una fada, que li va oferir l’extraordinària possibilitat de fer realitat un desig, per gran que fos, però amb una condició: «Pots demanar el que vulguis, sempre que el teu veí en rebi el doble». L’envejós va contestar: «El meu desig és que m’arrenquis un ull»”. D’aquesta història, explicada per la psicoanalista Melanie Klein i citada pel portuguès José Tolentino Mendonça a la breu joia Petita teologia de la lentitud (llibre publicat per Fragmenta), en podem treure moltes conclusions, una de les quals potser se’ns escapa en una primera lectura: la dependència de l’envejós cap al seu veí, la necessitat imperiosa de l’altre encara que sigui per fer-li mal. En la història tampoc se’ns explica res del veí, ja que el personatge principal és l’envejós, però ¿qui és aquest veí a l’ombra que desperta tant d’odi?
La tensió rau aquí, en la impossible i alhora inevitable convivència, volent l’altre per acabar de ser nosaltres, encara que sigui un nosaltres despietat i salvatge. “La desproporcionada felicitat que somiem que hi ha en els altres ens obsessiona, i aquesta admiració malaltissa s’experimenta com una pèrdua personal i una injustícia, en una modalitat tan abassegadora que suscita una ànsia irresistible de destrucció, d’aniquilament de l’altre”, escriu Tolentino Mendonça arran d’aquesta història.
I el contrari de l’enveja? Doncs la gratitud, “íntimament lligada a la confiança”, com diu aquest autor portuguès (el qual, per cert, avui al vespre parlarà sobre art i transcendència al monestir de Pedralbes). Sortir del mode odi al mode agraït no és gens fàcil, i menys quan l’actualitat nacional i internacional són tan i tan crispants. Ho provem?
