ENTRE AMICS

De petita la Lucía Extrebarria no tenia ni un sol amic, es passava el dia llegint. Ara en té molts

Escriptora

L’Instagram de Lucía Etxebarria està ple de cares conegudes. Hi té fotografies amb Santiago Segura, Chicote, Javier Cámara, Isabel Coixet, el Gran Wyoming, Susanna Griso, Chenoa… Però entre totes les persones que la Lucía coneix, que són moltes, n’hi ha una que està per sobre de totes. I és, justament, l’única que la majoria dels seus 14.000 seguidors a Instagram no reconeixerien. Es diu Marta. “És com una germana per a mi. És més important que qualsevol altra relació, excepte la meva filla, esclar. Confio més en la Marta que en qualsevol dels meus germans, i això que en tinc set”. “La Marta és la persona a qui sempre triaré per fer un viatge llarg, la persona amb qui deixaria la meva filla abans que amb ningú altre”. Com que la Marta no és una persona coneguda, la Lucía prefereix no explicar gaires més coses d’ella, i de seguida canvia de tema.

A Catalunya, diu, hi té tres molt bons amics: l’advocada Eva Cornudella, el psicòleg Alfred Martínez i el director del Sónar, Ricard Robles. “Si algun dia matés alguna persona, en defensa pròpia, esclar -recalca-, trucaria a l’Eva. Ella no dubtaria de mi. Si veiés que estic entrant en una depressió, trucaria a l’Alfred, ell sabria com consolar-me. I si demà necessités 3.000 euros sense haver de donar cap explicació, el Ricard me’ls donaria”, assegura. “No és una qüestió utilitarista -subratlla-, però és cert que hi ha amistats a qui pots demanar coses que a d’altres no pots demanar”.

Assegura que les seves amistats valoren que ella sap escoltar. “Escolto i no jutjo: ja poden venir dient-me que han matat el seu pare, que la meva primera reacció serà pensar que segur que hi ha una explicació”. Sobre l’amistat, només té un avís: “Els amics tòxics són pitjor que els amants tòxics. Als amants els veus venir, als amics no”.

La Lucía defensa que tenir tres bons amics és més útil que tenir-ne 100, tot i que la seva xarxa d’amistats és bastant extensa. Potser, diu, pel tipus de relació que té amb la seva família. “Vinc d’una família que és en part basca, en part belga i en part irlandesa. El concepte espanyol de la família, d’anar a dinar junts cada cap de setmana i trucar-se cada dia, jo no el tinc. En canvi, tinc molts amics”, explica la novel·lista. Tot el contrari que quan era petita: “Quan era petita no tenia ni un sol amic. Em passava el dia llegint”, recorda. “A l’adolescència em vaig adonar que el que jo feia no estava ben vist, així que em vaig adaptar i vaig començar a fer amistats”, riu. I des d’aleshores, ja no ho ha deixat.