Maniquins XXL+, la polèmica està servida

Nike crea controvèrsia posant per primer cop a les botigues de Londres models grassos només femenins

BoPo fa referència a 'body positivity' o positivitat corporal. És una tendència relativament nova que impacta les xarxes socials, sobretot Instagram, i que té com a objectiu desafiar els encotillats ideals de bellesa femenins i fomentar l’acceptació i apreciació dels cossos de totes les formes, mides i aparences. Però algunes veus alerten que potser és un perillós enaltiment de l’obesitat amb fins estrictament comercials. En un dels punts neuràlgics del centre de Londres, Oxford Circus, hi ha la botiga insígnia de la popular marca esportiva Nike. Des de fa unes setmanes, a la tercera planta de la Nike House, la dedicada a les dones, tres nous maniquins de dimensions no habituals exhibeixen les seves voluminoses figures (XXL+) vestits amb diferents peces per practicar tota mena d’esports: des del 'running' fins a la gimnàstica o el 'power walking'. Màxim volum, sí, però també màxima flexibilitat.

Una forma, segons la publicitat que en fa Nike, de “representar millor tota la gamma de tipus de cossos de dona atlètica”. Nike pretén així “celebrar la diversitat i la inclusió de l’esport, i l’espai [la Nike House] no només homenatjarà atletes d’elit, sinó que també mostrarà maniquins XXL+ per primer cop en un espai comercial”. Pioners?

La reacció del públic britànic davant la magnitud dels nous maniquins ha estat, en general, molt positiva. Sobretot si es té en compte l’impacte a les xarxes socials, termòmetre potser no estrictament científic però útil per mesurar l’acceptació o la crítica a qualsevol fenomen contemporani.

Una tendència que a partir de l’anàlisi dels continguts de l’etiqueta d’Instragram #bodypositive també han observat Rachel Cohen i Jasmine Fardouly, professores de la Universitat de Sidney i de la Macquarie University, totes dues a Austràlia, i Amy Slater, de la West England University, del Regne Unit. L’esmentada etiqueta té més de 10 milions de 'posts'. I l’estudi fet per les tres investigadores mostra que els continguts representen una àmplia gamma de mides i una gran varietat d’aparences dels cossos, la majoria femenins, però no exclusivament. En tot cas, destaquen quatre grans tendències que es poden categoritzar sota els següents epígrafs: selfies de dones que mostren orgullosament els sacsons de la panxa i la cel·lulitis; exemples de fotos de cossos reals i editats amb Photoshop per prendre consciència de les falsedats dels reclams ideals manipulats; imatges centrades en la funcionalitat del cos, allò que el cos pot fer i no el que sembla físicament; i, finalment, comentaris més aviat de to autocompassiu.

El benefici de la positivitat corporal, de les campanyes que fan instagramers ben conegudes entre la comunitat com @bodyposipanda, amb més d’un milió de seguidors i seguidores, o @tessholiday, amb dos milions de fidels, és rellevant, segons el treball de camp fet per les tres professores esmentades.

Experimentant amb les sensacions de 195 dones joves, d'entre 18 i 30 anys, els van demanar la puntuació del grau de satisfacció amb el propi cos. Els resultats indiquen que, després que les sotmetessin a missatges de contingut positiu sobre el cos a través d’Instagram, es produïa una millora de la percepció de la pròpia imatge i de l’humor. Per contra, aquelles dones que només havien vist 'posts' de contingut idealitzat tenien una valoració de la pròpia imatge corporal i un estat d’ànim més pobres.

Tot i això, la teràpia de positivitat corporal pot tenir un efecte potencial pervers, ja que esperonaria les dones a centrar-se més en l’aparença física que en altres aspectes de la personalitat. Cohen, Jasmine i Slater consideren que calen més estudis d’aquesta mena per determinar el possible benefici del BoPo, i apunten que alguns especialistes suggereixen que seria millor centrar-se en aspectes del jo no directament relacionats amb l’aparença física per tal de millorar el benestar personal.

La instal·lació dels maniquins XXL+ de Nike ha impactat sobre el debat entre positivitat corporal i relaxació davant l’obesitat o, directament, de culte al greix. Dies després que les tres figures del gegant de l’esport fossin aplaudides per l’opinió pública britànica, un verinós article a 'The Daily Telegraph' atacava durament la iniciativa. El signava Tanya Gold, una polèmica i famosa periodista, columnista en diferents publicacions de la premsa britànica que abracen pràcticament tot l’espectre ideològic. Gold començava dient: “Em temo que la guerra a l'obesitat s’ha perdut […]. La nova maniquí de Nike no és de la talla 12, que és saludable, o fins i tot de la 16, una mica passada de pes però que no mata cap dona. La nova maniquí és immensa, enorme, vessa greix per tot arreu. Des de tots els punts de vista és grassa, obesa, i no està preparant-se per córrer amb el seu brillant equipament Nike. No pot córrer! És, probablement, prediabètica, i va camí d’haver de patir una substitució de maluc. Quin terrible cinisme per part de Nike […]. En cap cas voldria que una dona s’odiés per allò que veu reflectit al mirall. Però per tenir el control del vostre cos, primer heu de ser-ne conscients; ser inconscient no és ser feliç, tret que siguis un nen. El moviment d’acceptació del greix, que sosté que qualsevol pes és saludable mentre sigui el vostre, no és amic de la dona…”

Ninots que no menstruen

El comentari de Gold va esperonar tota mena de reaccions. No només a les xarxes, sinó també a la premsa. Fins al punt que hi ha intervingut, des de les pàgines de 'The Guardian', la doctora Nikki Stamp, dona de l’any 2017 segons 'Harper’s Bazaar' i reputada cirurgiana cardiovascular. “No estic segura que la indignació [de Gold] fos la mateixa quan els estudis de camp van demostrar que la majoria dels maniquins que es veuen a les botigues són tan primes que no menstruarien”.

Stamp assegurava que “és impossible que cap de nosaltres, després de veure un cos gran, pugui fer un judici racional o precís de com és el seu estat de salut general: hi ha persones amb cossos grans que no tenen les malalties que normalment associem a l’obesitat, com la diabetis o la pressió arterial alta; és a dir, és totalment possible estar en forma i estar gras”.

Sigui com sigui, el pes dels britànics preocupa fins i tot el Parlament de Westminster. El març passat, la Cambra dels Comuns va publicar un estudi sobre l'obesitat. Les dades indiquen un augment de l’11% dels obesos entre el 1993 i el 2016. I la tendència ha augmentat més entre els homes que no pas entre les dones. Per això sobta que a la planta d’homes de la Nike House alguns dels maniquins no siguin igual de voluminosos que els nous inquilins del pis dedicat a les dones. Són d’aparença estàndard; estàndard de maniquí. És a dir, perfecció tipus Cristiano Ronaldo. Més enllà de la celebració de la diversitat, sembla que hi ha un prejudici.