Mans a terra: fem créixer un arbre!

La natura està sent un dels nostres aliats a l’hora d’alleujar-nos de les angoixes pandèmiques, i, en unes vacances més plenes de natura que mai, una bona idea és tornar-li una carícia, un gest en forma de plantació d’un arbre. L’investigador del programa de gestió forestal multifuncional del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) Jaime Coello remarca: “La recompensa de veure durant anys com creix un arbre que has plantat és impagable”. Per a ell, és una acció petita, però pot tenir un impacte de dècades, sempre que es facin les coses amb un criteri tècnic adequat: com per exemple l’elecció de l’espècie i el format de l’arbre. Per al director de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya La Pedrera, Miquel Rafa, sobretot és “una actuació magnífica de reconnexió amb la natura” amb la qual s’obté un benestar emocional directe. “Estem en un entorn natural, obrim la terra, ens embrutem les mans amb el sòl, dipositem amb cura el plançó, tornem a tapar, compactem la terra, fem un escocell pensant en redirigir l’aigua de pluja a la planta. En definitiva, tornem a fer de pagès, que és una de les nostres arrels”, considera. Per a Rafa, amb aquesta activitat es té “una sensació íntima d’estar fent una acció positiva”.

Triar l'espècie

Però atenció: plantar un arbre pot no ser tan beneficiós per a la natura com sembla. Rafa avisa que la plantació espontània individual pot comprometre l’equilibri de l’entorn si es fa amb espècies al·lòctones, que no són pròpies del lloc, i, sobretot, “amb espècies exòtiques, que poden esdevenir invasores”. Per això recomana informar-se abans, i afegeix que “perquè realment tingui efectes pràctics a l’ecosistema cal una acció ben planificada, amb recursos per plantar molts arbres, allà on siguin realment necessaris, i per poder fer un manteniment durant almenys deu anys després de la plantació”. De fet, pel que fa a la tria de l’espècie, Rafa aconsella triar observant les espècies pròpies d’aquell ecosistema i d’aquell indret en concret, i fixar-se en les que hi creixen de manera espontània. “Si no n’hi ha cap d’aquella espècie que volem plantar, d’entrada és senyal que no hi ha les condicions adequades”, dona com a pista. Per a l’entorn mediterrani, les més comunes són alzines, roures, àlbers, pollancres, freixes i salzes, que Rafa aconsella treure de plançó i amb garantia del viver que siguin espècies autòctones i, si és possible, amb llavors locals, “per evitar contaminació genètica”. En alguns llocs més secs, també poden fer una bona feina el pi blanc, el pinyoner o la pinassa. En aquest sentit, Coello també aconsella basar-se en espècies que estan ben adaptades al lloc de plantació, i per això cal “mirar quines espècies hi ha presents a la zona que estiguin creixent amb vitalitat”, entre d’altres. Les més comunes al Mediterrani són els pins, els roures i les alzines.

Cal tenir autorització

Un cop s’ha decidit fer aquest gest cap a la natura, hi ha algunes coses que cal saber. Segons Rafa, si és un espai privat, “només cal el permís del propietari dels terrenys”, mentre que si és un terreny públic cal demanar autorització a l’Ajuntament, al Centre de la Propietat Forestal o l’Agència Catalana de l’Aigua en cas de les riberes. Si és un parc natural, es pot fer directament a l’òrgan gestor. “Sempre s’ha de demanar permís al propietari del bosc o del terreny, tant si el terreny és públic com privat, com és el cas del 75% de la superfície forestal a Catalunya”, afegeix Coello.

Plançons, llavors, o esqueixos?

Pel que fa al format, Rafa assegura que aquí és on sempre hi ha debat, ja que depèn de cadascú i dels recursos i objectius de l’acció. “Si volem veure arbres grans, el millor és invertir en arbrissons de planter, de 3 a 5 anys o més, i mantenir-los bé, amb reg de suport”, assenyala. A escala més gran, assegura que el més utilitzat són els plançons d’1 o 2 anys, que es venen en safates forestals, però cal tenir present que la mortalitat serà elevada, en general un 60% o 70% si no hi ha cap manteniment. A l’altre extrem, explica que les llavors, com els aglans, poden ser plantats directament, cosa que ajudarà a la dispersió natural dels arbres i dels animals, i aconsella que cadascú també pot anar fent els seus planters casolans amb llavors recol·lectades prèviament, i anar-los replantant a mesura que es fan grans i és la bona època. Pel que fa als esqueixos, detalla que són aptes només per a determinades espècies, com els salzes i arbres de ribera, que és el que fan a les avingudes dels rius, i en aquest cas “anirà bé ajudar-los amb una mica d’hormones vegetals de creixement”.

Plantat en poques passes

Un cop amb les mans a la massa, no calen gaires estris per plantar l’arbre: “Una bona pala o caveguet i una galleda o regadora grossa per regar quan acabem”, proposa Rafa. També recomana afegir una mica d’adob en plantar, per exemple, “el fem de cavall és ideal”. A més, assenyala que els tutors i protectors solen anar molt bé quan hi ha herbívors com cabirols, cabres i altres ramats de bestiar, però el més important és veure si caldrà una mica de rec de suport a l’estiu, ja que alerta que “un estiu eixut pot arrasar moltes plantacions ben executades!” De fet, cal un manteniment més fort els dos primers anys, amb rec de suport a l’estiu i reposició dels que han mort, i més enllà, anar fent un control als 5 i als 10 anys. “A partir d’aquí, els arbres ja fan la seva!”, afegeix Rafa. En la mateixa línia, Coello assegura que el seguiment és fonamental per aconseguir l’èxit d’una restauració forestal. “La garantia d’èxit, malauradament, no existeix”, diu Coello, que remarca que plantar un arbre és només el primer pas per instal·lar-lo a un lloc. Assegura que en les nostres condicions cal parar atenció sobretot a l’impacte negatiu de la sequera, de la fauna herbívora, sobretot del cabirol, i de la competència de la vegetació espontània. En algunes àrees concretes i amb determinades espècies, pot haver-hi altres problemes com ara les glaçades, les malalties o el vandalisme.

Amb tot això ben present, en el terreny pràctic només cal netejar l’entorn de vegetació allà on hagi d’anar l’arbre, al voltant d’uns 40 centímetres de diàmetre, i fer un clot el doble de gran que la massa d’arrels de l’arbre. Després, cal col·locar l’arbre vertical dins el forat vigilant de no desfer el pa d’arrels fins que el coll de l’arbre quedi tapat amb uns dos centímetres de terra i omplir els buits del forat amb la mateixa terra extreta per fer el clot, premsant-la amb les mans. Finalment, cal regar bé la planta perquè la terra quedi aferrada a les arrels.

Un gra de sorra contra el canvi climàtic

Amb aquesta acció haurem aportat un gra de sorra contra el canvi climàtic. Per a Rafa, “a escala humana, és més efectiu lluitar contra les causes que originen el canvi climàtic” que plantar arbres, tot i que considera que una altra cosa és fer repoblacions per tal de restaurar espais degradats o per ajudar espècies o ecosistemes forestals amenaçats, com els boscos de ribera. En aquests casos, assegura que els humans poden revertir processos de degradació ambiental, invertint, això sí, molts més recursos del que costaria protegir aquestes zones de manera adequada i preventiva.

Coello afegeix: “Un arbre és una màquina que absorbeix CO 2, emmagatzema el carboni per créixer i allibera oxigen; per fer això fa servir com a combustibles principals l’aigua de pluja i la llum del sol. Per tant, és una eina extraordinària per absorbir carboni i, a més a més, generar molts d’altres serveis ecosistèmics”. Enumera entre aquests serveis que els arbres donen a la societat la provisió de productes renovables, com fusta, biomassa, bolets, carn de caça, i també protecció de la biodiversitat, protecció d’aigües i sòls i generació d’oportunitats laborals en àrees rurals, activitats de lleure i educatives.

Comptar amb l’ajuda d’una entitat

Les associacions que promouen activitats al bosc són moltes. Per exemple, The Nature Conservancy té projectes com Plant a Billion Trees, mentre que la fundació d’Al Gore difon missatges en conferències amb un efecte multiplicador. A Catalunya, es fan moltes actuacions de voluntariat plantant arbres a la tardor i hivern, i Rafa destaca que des de la fundació que representa han plantat en els últims 15 anys uns 50.000 arbres en projectes de restauració arreu del país, la major part amb voluntaris. Coello assegura que hi ha un gran ventall d’administracions, empreses i ONGs que fan plantacions d’arbres per iniciativa pròpia o per encàrrec, i assegura que plantar un arbre és molt senzill, mentre que “el que és més difícil és fer-ho de tal manera que sobrevisqui durant dècades”, i per això cal disposar d’una bona base de coneixement tècnic. Per tant, al seu parer, “si no es disposa d’aquesta formació, convé vehicular aquesta decisió a través d’una entitat que sí que compleixi aquests requisits”.