Estils 08/02/2019

María Toscano: “L'espiritualitat, si no està compromesa amb la realitat, no val per a res”

Aquesta filòsofa ha dedicat tota la vida a estudiar el pensament i la mística de les diverses religions

Dídac P. Lagarriga
4 min
La filòsofa María Toscano durant una de les moltes xerrades que actualment ofereix

BarcelonaObre les portes de casa seva i, malgrat el silenci només trencat per la seva veu acollidora, es poden percebre fàcilment les ressonàncies de totes les veus que han poblat aquesta casa. El saló ple de llibres, sofàs, butaques i cadires encara conserva fragments de milers d'hores de converses. A les lleixes, els llibres parlen, a tot arreu ho fan, però aquí les emanacions subtils de les pàgines enquadernades es barregen d'una manera evident amb tots els ecos flotants d'una parella que ha fet de la conversa camí.

Tot i que Germán Ancochea, el marit de María Toscano, va morir fa gairebé sis anys, ella encara en parla compungida, com si hagués mort ahir. Absència, també presència –continuïtat en la discontinuïtat, camí que s'estreny per fer-se més ample–. “Ens assèiem aquí, jo a la meva butaca i ell a la seva davant l'ordinador, durant tardes senceres, parlant sobre un tema que ens havíem proposat. Jo amb el meu quadern escrivia, ratllava, reescrivia, buscàvem bibliografia, llegíem i llegíem...”, explica Toscano per descriure el procés d'escriptura conjunta que van posar en pràctica durant anys i que els va portar a publicar set llibres. “No escrivíem per vendre, es tractava d'una altra cosa, gaudíem molt en aquest procés, i moltes tardes a la setmana, sempre que podíem, ens dedicàvem a comentar i compartir els nostres punts de vista”. Coautoria que s'ampliava també a les tres filles que van tenir en comú, i que des de ben petites participaven en aquestes converses, així com als amics i grups d'oració i d'estudi, que feien de cada títol una obra coral. De fet, va ser un d'aquests amics, l'editor barceloní Juli Peradejordi, d'Obelisco, qui els va animar a escriure tot el coneixement acumulat i compartit durant tants anys. Llibres, a més, en què reuneixen els testimonis de diverses persones, com per exemple el que recull catorze segles de dones místiques cristianes ('Mujeres en busca del Amado') o l'antologia comentada de noranta-nou autors destacats de la història de la filosofia occidental que reflexionen sobre Déu ('¿Qué decimos cuando decimos Dios?').

Vocació clara

De pare andalús i mare aragonesa emigrats a Madrid, ciutat que l'ha vist créixer i on encara viu, Toscano va ser la més gran de deu germanes i dos germans en una casa on es tenia molt clar que tothom havia d'estudiar i treure's una carrera. Ja amb disset anys ho tenia clar: es volia dedicar al pensament, i va triar una carrera que en aquella època s'anomenava filosofia pura i que només s'impartia en tres facultats: Barcelona, València i Madrid. Ara, ja jubilada, recorda amb molta felicitat els quaranta-dos anys de donar classe sense interrupció "d'una cosa" que li "encanta", la filosofia.

Per les seves mans hi han passat joves universitaris, alumnes de secundària i també, durant vint-i-tres anys, teòlegs. I si bé creu que la filosofia serveix per moblar el cap, estructurar-te i ordenar els conceptes, a la vegada alerta sobre la mera acumulació de coneixement en l'àmbit acadèmic o intel·lectual. “El veritable coneixement –assegura– no neix només del món dels llibres, sinó d'una llum interior que il·lumina allò que llegeixes... En certa manera les coses no diuen res si no estan il·luminades”.

Saviesa, doncs, en què el coneixement intel·lectual és només un dels ingredients, però que no pot limitar-se a això. “No crec que que la part espiritual es pugui separar de la mental o racional. En aquest sentit, amb el meu marit vam començar una llarga carrera d'estudi i també de pràctica, immersos en la recerca interior i la meditació, ja fos en la tradició cristiana o en d'altres. Per exemple, durant anys vam formar part d'un grup de meditació sufí, sense per això haver-nos de convertir a l'islam, de la mateixa manera que hem seguit meditacions del budisme tibetà. En aquests quaranta anys de vida comuna hem llegit de tot, de la gran tradició cristiana, de la cabalística i de tot allò que té a veure amb el desenvolupament espiritual d'Occident, i també, sobretot, de tres corrents orientals, el taoisme, el budisme i l'hinduisme en alguna de les seves branques”.

El mestre Panikkar

I entre tots aquests grups i mestres, una figura destaca en especial: Raimon Panikkar. Amb ell van compartir amistat, meditació i coneixement durant molts anys, i encara ara no triga a treure un àlbum de fotografies que recull totes les trobades a Tavertet. “Panikkar parlava d'una visió cosmoteàndrica, en la qual és difícil separar el cosmos de la realitat teàndrica última, sagrada i de l''anthropos', l'home. Déu sense l'home, ¿quin sentit tindria?, i l'home, sense Déu, ¿quin valor tindria? El mateix passa amb el cosmos. És a dir, que la unió entre aquests diferents aspectes de la realitat és molt més complexa del que sembla: no és una realitat uniformadora, en què tot seria el mateix, no cal confondre'ns, ja que el cosmos és el cosmos, Déu és Déu i l'home és l'home, però a la vegada podem copsar una relació profunda entre els tres. Personalment m'identifico molt amb aquesta visió de Panikkar. La meditació en si ens porta a canviar la nostra mirada sobre tot i la realitat adquireix, de sobte, una dimensió que no tenia fins aleshores. I una vegada comences aquest camí no hi ha marxa enrere...”

Beu de totes les fonts de la mística universal, sense cap necessitat d'abandonar el cristianisme (“no podria deixar de ser cristiana”, afirma), i alhora és crítica amb una institucionalització o un dogma que pot arribar a dessecar aquestes mateixes fonts. “En la vida espiritual l'única cosa que se'ns demana és que ens posem en camí i siguem honestos per seguir aquesta crida cap al que realment ens sentim cridats a fer, tot i els obstacles. L'espiritualitat no és un bonisme que ens aïlla. Si no ens preguntem pel nostre germà i pel captaire del costat, millor deixar de meditar. En això sí que hem de ser ferms, i més avui dia, en què assistim a certa manipulació de l'espiritualitat per fins comercials i per enfortir l'individualisme, que, de retruc, enforteix el sistema econòmic. Cal insistir que l'espiritualitat és una cosa de fonament, d'estar compromès amb la realitat. Si no, no val per a res”.

stats