Oriol Comas, a més d’amic, és el protagonista de l’última novel·la de Màrius Serra

El protagonista de l’últim llibre de Màrius Serra, La novel·la de Sant Jordi, no va néixer a la imaginació de l’escriptor. Va néixer com qualsevol altre mortal un bon dia de l’any 1956 a Barcelona, amb nom i tot. Oriol Comas, concretament. Si el busqueu a Google el trobareu. Calb, amb camises llampants i corbates estrafolàries, però mai totes dues barrejades. Oriol Comas existeix. Si el busqueu a la vida real, probablement el trobareu entre les cartes de l’Eleusis o darrere d’un tauler de Scrabble. Així és com el va conèixer Màrius Serra fa 32 anys, molt abans de decidir que el convertiria en un personatge de la seva novel·la.

“Després de tants anys, fer-lo personatge d’una novel·la era una prova d’amor i d’amistat”, explica Serra. Fins i tot li va fer signar un contracte, perquè, ja ho diuen, l’amistat i els negocis no s’han de barrejar. I l’amistat i la literatura burlesca, encara menys. El contracte tenia vuit punts. “Et proposo que siguis el personatge d’una novel·la de tipus satírico-criminal. Tindràs dret a vet de tot allò que pertanyi al teu personatge. El personatge seràs tu ideològicament, i seràs tu fins allà on deixis mostrar la teva intimitat. Anirem a mitges a tot”, recitaven algunes de les línies.

“També ho vaig fer per passar-nos-ho bé”, confessa l’escriptor. Dels 30 anys que fa que presenta llibres, mai no s’ho havia passat tan bé com ho ha fet emportant-se l’Oriol arreu. “On és ell, hi ha la festa. És algú amb qui aniries on fos, sempre hi estàs a gust”, diu. “Fins i tot una espera és una festa, amb ell. No té fills, però ha sigut el tiet de tots els dels seus amics”.

Passar-s’ho bé és a l’ADN de Màrius Serra, i també de les seves amistats. “Tinc molt poc esperit tràgic. En aquest món hem vingut a passar-nos-ho bé, prou putades rebem ja de manera natural”. Van ser justament les raons ludicofestives les que van acostar el Màrius i l’Oriol abans d’embarcar-se en l’aventura de la novel·la. “Sempre dèiem de fer coses junts i mai no trobàvem la manera. Durant anys vaig tenir la impressió que érem com aquells amants teòrics, aquelles persones que es cauen bé però que no acaben de trobar una excusa, un escenari comú”, relata l’escriptor. Aleshores van començar a fer jocs plegats, i convertir l’Oriol en personatge de novel·la va arribar gairebé de manera natural, com una extensió d’un joc exitós i plaent. La partida, i de retruc l’amistat, passava de les cartes i els taulells a les pàgines d’un llibre, on les paraules potser no puntuen però tampoc poden ser desdites.