Més enllà del raïm

BarcelonaAcap casa catalana hi falta el raïm per Cap d’Any. Però si visquéssim a Itàlia hauríem comprat llenties, i si fóssim a l’Uruguai ens hauríem preocupat d’omplir el rebost de sidra. La majoria de països del món segueixen el calendari gregorià però no tenen les mateixes tradicions per acomiadar l’any. Les hem adoptat de generació en generació i, de vegades, ni tan sols en sabem l’origen, però les traspassem de pares a fills. Avui ens proposem descobrir-ne algunes a través de persones que viuen a Catalunya amb orígens diversos.

LES MALETES A VENEÇUELA

Quan encara vivia a Veneçuela, el seu país, cada 31 de desembre, la Vicky Hernández agafava una maleta i feia una volta pel barri per garantir viatges durant el nou any. És la tradició més emblemàtica del país, però també segueixen la dels 12 grans de raïm, que és adoptada d’aquí, i la de tenir bitllets a la mà quan sonen les campanades, que serveix per assegurar fortuna. “Ha de ser de moneda estrangera, perquè la nostra està tan devaluada, que no compta”, puntualitza la Vicky. I encara una més: una cullerada de llenties per assegurar menjar durant tot l’any. “Diners, menjar i viatges, a Veneçuela ho volem tot”, considera la Vicky. “És un moment molt especial que enyoro molt. Era molt graciós sortir amb tota la família amb la maleta, però a Barcelona no ho faig, em mirarien malament”, diu aquesta noia de 32 anys que en fa 6 que viu a la capital catalana.

LA CASA BEN NETA A XILE

“Quan acaba l’any, s’ha d’escombrar de dins cap a fora i tirar tot el que no serveix per renovar i fer fora les males energies”, explica la Carolina Malleo, que fa 16 anys que va marxar de Santiago de Xile per anar a viure a Palau-solità i Plegamans, on encara s’assegura de deixar la casa neta com una patena l’últim dia de l’any. Però no és l’única tradició xilena. “En tenim moltes, són d’herència indígena i els maputxes eren molt supersticiosos”, concreta la Carolina. També mengen raïm per tenir sort, fan el primer pas de l’any amb el peu dret per començar amb bon peu, posen monedes darrere la porta perquè entri la fortuna i, com els veneçolans, treuen una maleta a passejar per assegurar-se viatges. És un dia que passen en família, però amb les portes ben obertes a veïns i amics. “És un ritual anar de casa a casa amb la copa a brindar, és una festa més social, més oberta”, recorda la Carolina de les caloroses celebracions de Cap d’Any de quan era petita.

CREMAR L’ANY A COLÒMBIA I L’EQUADOR

“ Quemar el año viejo ”, com ho anomenen a l’Amèrica del Sud, és una tradició seguida a molts països de Llatinoamèrica, però molt arrelada a Colòmbia i l’Equador. “A cada casa o a cada barri es construeix un ninot gros, que pot tenir la cara d’un polític, d’uns dibuixos animats o simplement pot ser inventat”, recorda la Mirian Estrada de quan encara vivia a l’Equador, fa 18 anys. “No sempre reflecteix coses dolentes, però sí que es diu que si no es crema bé, el nou any anirà malament”, segueix. Per això, “es posen petards a dins del ninot perquè cremi més fàcilment”, acaba. “A Colòmbia comprem uns ninots de roba i abans de les dotze repartim papers entre la família. Tothom hi escriu el que no li ha agradat de l’any que acaba per oblidar-ho i ho posem a dins”, explica la Shadya des de Colòmbia, on ha anat a passar les festes després de tot l’any treballant a Barcelona. A mitjanit, tothom encén el seu ninot i diu adeu a les males experiències.

LES GALLEDES D’AIGUA A L’URUGUAI

L’aigua i la sidra són els dos protagonistes del Cap d’Any a l’Uruguai, una festa que comença ben d’hora. “El 31 vas a treballar, però només fins a les 10 del matí”, explica la Soledad Porto, que el 2003 va instal·lar-se a Granollers després que el corralito argentí la deixés sense feina a l’Uruguai. La festa comença a la Ciutat Vella de Montevideo quan les empreses tiren per la finestra els calendaris de l’any que acaba. “És una manera de simbolitzar que s’ha acabat un any laboral”, diu la Soledad. I després dels papers, toca mullar-se. “La gent tira galledes d’aigua per les finestres i els balcons. Fa molta calor, és ple estiu, i la veritat és que ve de gust una mica d’aigua fresca”. A mesura que passen les hores, la festa es trasllada a la zona del port, on l’aigua comença a barrejar-se amb la sidra. “No tenim cava ni xampany i per fer passar la calor, la sidra va molt bé”.

LES LLENTIES A ITÀLIA

A Itàlia (02) l’any es comença amb un bon plat de llenties. Com més se’n mengin, millor. “Diuen que porten bona sort i diners perquè simbolitzen llarga vida i recorden les monedes antigues d’or”, explica la Viviana Camisa, que va viure més de 5 anys a la Garriga, però en fa 3 que ha tornat a Milà. És la tradició que més s’associa a Itàlia. “Però en tenim moltíssimes i la majoria venen de supersticions i creences populars, com els focs artificials, que es fan a molts llocs del món perquè es diu que el soroll espanta els diables”, explica. Un altre costum, seguit a molts altres països, és el de portar roba vermella. “Sembla que ve dels antics romans, que es vestien de vermell per allunyar la por a la sang i a la guerra”, explica la Viviana. “Quan vivia aquí seguia les tradicions d’aquí. Sempre he trobat més important integrar-me”, explica mentre recorda “la tensió de cada any per saber si podria acabar-me els 12 grans de raïm o no”.

VESTIR DE BLANC AL BRASIL

“Al Brasil (01), totes les regions amb platja tenen un sentiment molt fort cap al mar”, comença explicant l’Henriette Cavalcante, una secretària de Rio de Janeiro que fa 14 anys que viu a Barcelona. “La gent va a la platja vestida de blanc o d’un color clar i tira flors blanques al mar o regals com miralls, pintes i colònies”, afegeix l’Henriette, que explica que són per a Iemanjà, la reina dels mars, una deessa d’origen africà molt venerada al Brasil, que segons la llegenda era molt presumida i tenia els cabells molt llargs. La tradició no s’acaba aquí: a part de les ofrenes, també s’han de saltar set onades i demanar un desig per a cada una, que es complirà l’any que comença. “És una tradició molt mística que ve de dues religions africanes molt seguides al Brasil, però que tothom fa, sigui de la religió que sigui”, diu l’Henriette. Aquí fa massa fred per banyar-se, però “el 31 molta gent va a la platja a tirar les flors”. “Jo també intento vestir-me amb colors clars, que simbolitzen la pau i l’amor”, diu.

TOCAR 108 CAMPANES AL JAPÓ

Al Japó (03) també diuen adeu a l’any amb campanades, però no només en fan dotze. En toquen 108! És una tradició budista que es diu joia no kane. “Allà conviuen el budisme amb el sintoisme, però tothom segueix la tradició sigui de la religió que sigui”, explica la Maria Rosa Simón, de Cardedeu, que va viure 15 anys al Japó. “Als temples hi ha una cua interminable per tocar un cop la campana gegant que hi ha al centre. Molts parlen de fer perdonar els 108 pecats que té la humanitat, però la veritat és que tant són pensaments bons com dolents; és per reflexionar i començar l’any net”, especifica. El dia 1, la tradició marca tornar al temple: “Es vesteixen amb quimonos, tiren una moneda des de l’entrada i posen encens”. La Rosa Maria, que no es considera gens religiosa, confessa que no seguia aquestes tradicions quan vivia allà. “Ni les d’aquí ni les d’allà”, concreta.

LA ROBA DE TOPOS A LES FILIPINES

“Abans de les 12 de la nit agafem totes les monedes que tenim a les carteres i ens les posem a les butxaques”. És el protocol més important que cal seguir el dia 31 de desembre segons la Rosa Irasusta, presidenta del Centre Filipí de Barcelona, que fa 37 anys que va arribar a la ciutat des de Manila. “Quan han tocat les 12, ens felicitem el nou any saltant amb l’objectiu de fer molt soroll per assegurar-nos diners per a l’any que comença”, segueix relatant. “És molt important fer tot això vestits amb roba de topos amb algun detall vermell”, acaba la Rosa. La forma rodona és símbol de prosperitat i per això a la taula de Cap d’Any hi ha d’haver 12 fruites rodones, una per cada mes. Tampoc hi poden faltar els fideus d’arròs. “I com més llargs millor, així ens assegurem una vida llarga”.