Mary Quant, la dissenyadora feminista que va inventar la minifaldilla

Londres celebra amb una exposició els primers vint anys de feina de la mítica creadora anglesa

Els anys seixanta britànics del segle XX, els Swinging Sixties [els Vibrants Seixanta], com es va conèixer aquesta revolució cultural, jove i hedonista, que va sacsejar la vida i els costums d’un Regne Unit que es treia la son de les orelles i començava a deixar enrere el fum de la Segona Guerra Mundial, no van començar a Liverpool, amb el so dels Beatles. De fet, els Swinging Sixties ni tan sols van començar als anys seixanta. Tot plegat va esclatar abans: va ser el 1955 a King’s Road, una de les grans artèries de l’oest de Londres, la que uneix els barris de Chelsea i Fulham, entre la famosa Sloane Square i el pont de Putney, un dels grans pols d’atracció de la classe mitjana i alta de la ciutat.

Al número 138 de King’s Road, “un carrer llarg i concorregut, ple de botigues precioses i restaurants sofisticats”, com la descriu Terenci Moix al tercer volum de les seves memòries ('El pes de la palla 3: Estrany al paradís'), el novembre d’aquell 1955 va obrir la botiga Bazaar, sota la direcció de la llavors desconeguda dissenyadora Mary Quant, de 25 anys. L’establiment, elegant i diferent per als estàndards de l’època, va anar esdevenint un dels epicentres del moviment que desembocaria en l’explosió dels Swinging Sixties. I també el lloc des del qual la jove Mary Quant va desenvolupar un nou concepte per vestir la dona de les illes britàniques.

Dues dècades prodigioses

Les dues dècades (1955-1975) durant les quals Mary Quant va reinterpretar el nou esperit alliberat i alliberador que es respirava a King’s Road (i també a tot el país) són objecte d’una exposició al Victoria & Albert Museum de la capital britànica. La mostra, que es pot visitar fins al febrer del 2020, repassa, a través de les creacions de la dissenyadora –molt més que només la minifaldilla–, un període en què les drogues, la cultura 'hippy' o la revolució sexual gràcies a la píndola conformen un clima radicalment diferent del dels anys 50, quan els homes eren homes i les dones eren, només, mestresses de casa. Mary Quant és una de les figures que contribueixen a capgirar tot això.

En paraules de Stephanie Wood, comissària de l’exposició: “Mary Quant va revolucionar completament la manera de vestir de la dona. Abans que ella s’hi posés, les dones passaven de vestir-se com nenes a vestir-se com les seves mares. Ella trenca amb tot això i inspira una nova generació que no vol conformar-se amb la tradició i que vol sentir la seva pròpia llibertat i definir el seu propi estil”.

Aquells anys seixanta Londres es converteix per primer cop en centre alternatiu de la moda, i neixen algunes de les marques britàniques més emblemàtiques. La minifaldilla de Mary Quant és del 1965, el mateix moment en què Dr. Martens i Ben Sherman comencen a florir. O Laura Ashley, que encara que engega l’activitat comercial als 50, és llavors que s’expandeix. Paradoxalment, tota aquesta agitació té lloc al voltant d’una dona que no s’ha sotmès als cànons habituals. Mary Quant no va estudiar moda, fet que, segons explica a l’autobiografia, 'Quant by Quant' (1966), va ser especialment important. Va estudiar art al Goldsmiths College, “una benedicció”, escriu. Fins aleshores, els estudiants que volien dedicar-se al món de la moda havien rebut una educació que només els capacitava per “anar a les exposicions de París, prendre notes escasses i llavors produir versions tan simplificades que es podien fabricar en sèrie”.

Quant, que “democratitza” la roba, que vesteix la dona amb peces d’home, “que li posa pantalons, un element que fins llavors semblava que només podia dur de manera informal i a casa, fa del 'prêt-à-porter' un motiu fresc, lleuger, colorista, que mereix ser dissenyat des del primer moment i ser produït en massa per a tothom”, diu Wood.

Entre els objectes que s’hi exposen, destaca també la col·lecció de patrons que Mary Quant va distribuir per a la companyia Butterick, una altra manera d’acostar una nova moda per a una nova dona i, a més, molt econòmica.

La prova de la gran popularitat que va tenir Mary Quant és que la gran majoria de vestits, sabates i objectes que s’exhibeixen provenen d’una crida popular feta pel museu per preparar l’exposició, més enllà de les peces que ja formen part de la seva col·lecció. Són aquestes, de fet, les que l’expliquen a través d’històries personals. Per exemple, entre les donacions hi ha una brusa de cotó de color rosa lliurada per Caroline Hopper, que la va comprar així que la va veure a l’aparador de la botiga Bazaar de King’s Road. Una nota explica que Hopper la volia per impressionar el seu nòvio, geòleg, que tornava d’una estada d’investigació a l’Antàrtida. Moda amb memòria.

L'exposició aprofita aquestes relíquies familiars i, per demostrar l’afany democratitzador, també posa èmfasi en l’anomenat Group Ginger, la línia de moda Quant més assequible.

No és gens sorprenent que l’exposició s'aproximi a Quant des d'una perspectiva feminista. Una de les seccions explora la manera com agafa els codis de la roba masculina. Els seus pantalons i els seus teixits de vestir duradors van atraure les dones amb una vida activa i ocupada, dones que podien exercir el lideratge i que no s’havien d’acontentar amb la mateixa vida de les seves mares. Roba “relaxada” que permeti a la usuària sentir-se “sexi”, una altra addició de poder i actitud progressista que situa Quant al centre d’un jovent que revoluciona el món. O ho sembla.

En uns moments en què les marques valoren el paper dels 'influencers' per difondre la seva moda, Mary Quant emergeix com a pionera. Per exemple, amb el tall de cabells de cinc punts per a Vidal Sassoon o per l’esmentada dedicació a una nova dona, definida per l’alegria, la diversió i l’empoderament: és el batec d’aquells Swinging Sixties.

Més continguts de