Miquel Calsina: “És bo que des d'un àmbit eclesial es puguin plantejar debats amb una reflexió més tranquil·la”

Barcelona¿I si encara quedés gent amb fe? Fe en la paraula... No la paraula d'un emissor en concret, sinó la paraula en sí, com a vehicle de trobada, de reconciliació. No la paraula que imposa, perquè tota paraula autèntica s'alia amb el silenci per facilitar l'obertura. Paraula viva i, per tant, paraula que conserva la vida. ¿Encara queden creients, algú que pugui creure que hi ha temps per a la reflexió profunda i els debats sincers? “No és fàcil creure en el valor de la paraula i de la reflexió en temps d'ocurrència i de polèmica”, respon Miquel Calsina (Torroella de Montgrí, 1970), prevere de la diòcesi de Girona, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL) i, des d'aquest 2019, director de la revista 'Qüestions de Vida Cristiana'.

Aquesta revista, fundada a Montserrat l'any 1958, la primera que va obtenir el permís per publicar-se en català després de la Guerra Civil, ha sigut des dels seus inicis un espai de trobada per, precisament, enfortir la fe en el valor de la paraula i el diàleg. Més de seixanta anys després, tot i el context diferent, la reivindicació és la mateixa, perquè la necessitat continua sent-hi. “L'Església –afirma Calsina– s'associa sempre a polèmiques, sovint de manera justificada, per això és bo que des d'un àmbit eclesial pugui sortir una altra manera de plantejar els debats, amb una reflexió més tranquil·la, que trenqui estereotips i vagi més enllà. En un context com l'actual, en què els debats i les reflexions són molt superficials, fonamentats en la immediatesa, que hi hagi espais per poder anar més al fons té molt de valor, tot i que a Catalunya no n'hi ha gaires”.

Trajectòria ininterrompuda

Ni de divulgació o informació religiosa ni acadèmica, 'Qüestions de Vida Cristiana', amb 262 números publicats sense interrupció des dels inicis, és un tipus de revista que es mou en el camp de l'assaig “amb prou rigor per tractar les temàtiques perquè qualsevol lector amb inquietuds hi pugui trobar idees interessants en l'àmbit de la societat, la cultura o l'ètica”, com explica Calsina. També assenyala la voluntat de parlar de tot i ser un punt de trobada entre generacions: “Amb el temps la revista s'ha transformat en un espai de diàleg entre el que queda d'aquella intel·lectualitat cristiana, catalana i oberta que va fundar la revista i la resta de la intel·lectualitat no cristiana contemporània, persones que si bé no es consideren específicament catòliques, valoren de manera positiva el llegat cristià i estan disposades a dialogar de tu a tu, amb converses de qualitat, sobre totes les qüestions”.

Durant dècades va estar dirigida per diversos monjos de Montserrat. El primer, Evangelista Vilanova, va ser el pal de paller d'aquell grup d'intel·lectuals catòlics que van trobar en la revista un punt de referencia comú, que pocs anys després va recollir tot l'esperit del Concili Vaticà II. Els monjos Hilari Raguer i, posteriorment, Andreu Marquès, van continuar la direcció, fins que el 2009, després de la mort de Marquès, es va signar un conveni amb la Fundació Joan Maragall perquè se n'encarregués.

En aquesta segona etapa, Ramon Pla i Arxé, Carles Torner i Francesc Torralba han precedit Miquel Calsina, que com a nou director vol donar més visibilitat a la revista. “No és un producte de masses –diu–, però en aquesta nova etapa volem arribar a més col·lectius de la cultura i dels mitjans de comunicació per mostrar una visió cristiana dialogant, oberta i present en els debats contemporanis posant èmfasi en el món docent, cultural i comunicatiu, i establir un diàleg fructífer a partir dels grans temes contemporanis”. Com a exemple, la presentació del número dedicat a les migracions amb l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i l'arquebisbe Joan Josep Omella, per primera vegada reunits en un acte. “Si bé molta gent que va venir potser no sabia que en realitat es tractava de la presentació de la revista, ho entenem com un servei que fem a la societat”. Altres temes transversals tractats en els diferents números són el silenci, la conversió, l'espai comú o les noves captivitats, un terreny, aquest últim, de reflexió fonamental i divers que ens porta al món digital, l'esport o el binomi alienació-llibertat.

Congrés a Montserrat

Per a aquest 2019 preparen un especial sobre la reconciliació, una qüestió clau arran dels escàndols que estan sortint sobre els abusos sexuals a l'Església, un tema que Calsina creu que és important poder-lo tractar amb serenitat: “A França, per exemple, ja han reflexionat molt sobre aquesta qüestió dels abusos a l'Església, i és bo aportar a aquestes reflexions tot el que pot donar de si la reconciliació”. I afegeix: “Crec que l'Església catalana sempre ha estat, en general, oberta i empeltada a la societat i, en aquest sentit, és més permeable i menys reticent a les noves tendències d'una societat culturalment i religiosament més plural i secularitzada. Això, sens dubte, enriqueix el diàleg”.

Un altre dels monogràfics d'aquest 2019 és el dedicat al també monjo de Montserrat Lluís Duch, una de les grans figures intel·lectuals del segle XX i a qui, segons Calsina, no se li ha fet prou justícia des de la seva mort ara fa quatre mesos. “Per això en el monogràfic que li dediquem reeditem una selecció dels seus articles, com per exemple el primer que va escriure en els inicis de la seva trajectòria i que, precisament, va publicar aquí”.

Una altra de les activitats de la revista és el congrés que periòdicament reuneix una sèrie de col·laboradors i lectors al voltant d'un tema. El tercer se celebrarà aquest dissabte 16 durant tot el dia a Montserrat sota el títol “El paper dels humans, entre la raó còsmica i la intel·ligència artificial”, i comptarà amb les conferències del físic David Jou, el teòleg Gaspar Martínez, el científic Marco Schorlemmer i el biòleg Ramon M. Nogués. És una sessió oberta a tothom i que serveix com a constatació d'aquest esperit obert i dialogant, fermament arrelat a la creença de la paraula com a única via possible d'entesa i, en última instància, de vida.