Estils 11/12/2015

Nasrudín, la mística de l’absurd

¿És possible suportar tot el treball espiritual sense recórrer a l’alleugeriment que ens proporciona l’humor?

Dídac P. Lagarriga
4 min
Nasrudín,  la mística  de l’absurd

BarcelonaSovint, el treball espiritual es veu pres per un context seriós; sembla que cap a la transcendència no s’hi pugui anar rient. Les religions s’envolten d’estructures formals, de to greu, probablement perquè encaren qüestions com la mort i el dolor. Segons algunes tradicions espirituals, la mofa i l’escarni pertanyen als incrèduls perquè l’esperit crític esbossat amb una rialla sacseja les institucions carregades de tenebra. Aquests escenaris on regna la seriositat associada a la transcendència també han passat, moltes vegades, als contextos seculars que tenen com a base l’autoconeixement i la recerca de la pròpia interioritat: espais silenciosos, meditació, recessos de cap de setmana, exercicis per equilibrar cos i ment, i teràpies de tot tipus es veuen dominats per la grandiloqüència de la seriositat, en què l’humor queda censurat o relegat a una categoria inferior, inevitable. Tanmateix, ¿és possible la mofa i l’humor sense sortir d’aquest marc? O dit d’una altra manera: ¿és possible suportar tot aquest treball espiritual sense recórrer a l’alleugeriment que ens proporciona l’humor?

El mestre Nasrudín

Al llarg de la història, els pobles han generat històries per equilibrar la necessitat de transcendència, el respecte al que és sagrat i la vida de cada dia. De totes aquestes històries, transmeses principalment per via oral, destaca especialment un personatge: el seu nom és Nasrudín (també transcrit d’altres maneres, com Nasreddín), que en àrab és una suma de Nasr (triomf o auxili) i Din (religió o llei moral). El significat d’aquest nom ja és tota una manifestació de voluntat, ja que és significatiu que un personatge tan associat a l’humor i a les accions poca-soltes es digui d’una manera tan altisonant. És també molt interessant que se’l col·loqui sovint en una posició de mestre amb deixebles, fent discursos a les mesquites i sent respectat per tota la comunitat. És a dir, que aquest savi foll no representa un bufó o una figura al marge, sinó que socialment ocupa el centre.

Els historiadors no es posen d’acord, però el més probable és que la figura de Nasrudín no existís com a tal, tot i que n’hi ha que asseguren el contrari i fins i tot encara avui es pot visitar la seva tomba a Turquia, que també és un lloc de culte. De fet, en moltes cultures és un símbol tan real que ens obliga a qüestionar-nos què significa veritablement que algú hagi existit o no, quan la “seva” influència i les històries que expliquen les “seves” vivències tenen tanta repercussió al llarg dels segles. Sorgit, en principi, al segle XIII, les històries humorístiques de les quals és protagonista, algunes tendres, d’altres absurdes o desconcertants, van començar a proliferar tres segles més tard i van arribar a indrets tan allunyats com la Xina, altres llocs de l’Àsia o el nord de l’Àfrica. Per al poeta madrileny Jorge Gimeno, avui les històries de Nasrudín “han servit, entre altres coses, per burlar-se dels talibans i dels clergues iranians i, en general, són un vehicle de la ment paral·lela: la dels nens que les aprenen o la dels adults que no han trencat amb l’imaginari ancestral”. Gimeno és autor del llibre de poemes Noventa y nueve iluminaciones de Nasrudín (Pre-textos), que encaixa en la tradició, especialment turca, de versificar històries de Nasrudín. Atret per aquest antiheroi amb turbant i barba llarga, Gimeno hi veu “un home obert a una percepció total, sense mediacions, que veu el tot en tot: en l’absurd, en el que és graciós o negat”. “Veure el tot en el tot és veure les coses tal com són. Nasrudín ens mostra que res és, de manera versemblant, el que creiem. Només existeix l’ara i la percepció, indistingibles... Ell desemmascara el que és real donant propietat al que és impropi. ¿Les portes s’obren amb les mans? Fins a cert punt. Obrir-les amb el cap o amb els peus subverteix la idea de porta, la idea d’ obrir, la idea de... Les idees!”

Nasrudín, il·lustrat

Una de les històries, ara adaptada al català per Halil Bárcena i il·lustrada per Mariona Cabassa al llibre Històries de Nasrudín (Fragmenta), ens explica com el mestre dóna cops de puny a l’aire des de la seva habitació mentre crida i, quan per fi arriba la seva dona, preocupada, i li pregunta què coi fa, Nasrudín li respon que caça colicorpis. La dona, com que no ha sentit mai aquesta paraula, li demana com són aquests colicorpis. “Com vols que ho sàpiga -diu ell- si encara no n’he caçat cap!”. Quan comenta aquest episodi, Halil Bárcena escriu: “En l’aventura de viure res no pot ser conjecturat per endavant. Qui accepta tal repte es nodreix de l’admiració, de la sorpresa per les coses. Algú així és capaç de meravellar-se radicalment davant de tot el que existeix. I aquest és el camí de Nasrudín, una via sempre inesperada, plena d’incògnites, mai un sender premeditat”.

Nasrudín el poca-solta, l’estúpid, el foll, l’immadur, el penjat, i per tot això també el mestre, l’escoltat, l’admirat. Per la seva autenticitat, que, com no pot ser d’una altra manera, no podem assegurar; per la seva autoria que, lògicament, ningú pot esbrinar, i per la seva capacitat de fer-nos sortir, ara sí, d’una encarcarada foscúria que, molla de sacralitat, havia oblidat l’essència. “Els meus deixebles no entenen / que quan anem junts a cavall / jo munti del revés, / els ulls posats a la gropa. / Em segueixen estupefactes. / Si muntés com se sol fer, / els donaria l’esquena. Si ells / anessin al davant, me la donarien a mi. / Així assolim la cortesia perfecta” , versifica Jorge Gimeno en un poema titulat Delicadesa. Deu ser aquesta delicadesa, tan pròpia dels infants, el motiu pel qual les històries de Nasrudín són tan pròximes als nens. A casa nostra, a més de l’esmentat títol publicat per Fragmenta, i que s’acompanya d’una útil guia de lectura per entendre’l més a fons, també l’editorial Baula ha publicat dos títols dirigits al públic infantil i que tenen com a protagonista el mestre foll. Nasrudín, en definitiva, és un d’aquests tresors que l’islam popular, i en especial el de dimensió mística, ha difós per no embriagar-nos de seriositat i no perdre així el sentit ampli, sagrat, de les coses.

stats