Navegant el planeta

Com és fer la volta al món en veler? Relatem quatre experiències durant el viatge, abans i després
Un veler navegant / GETTY

Hi ha moltes maneres de fer la volta al món, però segurament fer-la a bord d’un veler no és l’opció més habitual. S’han de tenir bons coneixements de navegació, un vaixell molt ben preparat, no tenir por, però sí respecte a la natura i, sobretot, gaudir del mar. Ser ric, però, no és indispensable. Els navegants que avui són els protagonistes d’aquest reportatge coincideixen en una xifra: amb 10.000 euros per persona i any n’hi ha prou per viure i viatjar en veler. A més, és un dels transports més sostenibles: es mou amb la força del vent, que amb l’aerogenerador també produeix l’energia que acumulen les plaques solars.

Els navegants ho tenen clar: la balança de les coses bones pesa més que la de les dolentes. Avui us expliquem l’experiència vital que suposa fer una volta al món en veler. Inquietuds, il·lusions i preparatius abans de salpar. Emocions, descobriments i aprenentatges durant la navegació. I experiències, anècdotes i conclusions un cop a casa. Ho fem a través dels ulls de quatre velers conduïts per dos grups d’amics, una família i una parella.

‘El Guíxols’, a punt de salpar

Cada dia durant les dues últimes setmanes, l’Oriol Ferrer i l’Òscar Soler (03) s’han plantat al port de Sant Feliu de Guíxols a les set del matí per treballar en El Guíxols fins a les deu de la nit. És el veler que a partir d’avui els durà a fer la volta al món durant quatre anys. L’Òscar ve d’una nissaga de gent de mar. “El seu besavi ja navegava -diu l’Oriol-, i a mi m’ha encomanat la passió el meu avi”, afegeix. Es van conèixer fent de monitors de vela al Club Nàutic de Sant Feliu i fa tres anys els va sortir l’oportunitat de travessar l’Atlàntic de la Martinica a Palamós. “Allà vaig comprendre que havia de fer la volta al món en veler”, diu l’Oriol. Primer posaran rumb a Menorca per navegar fins al cap de Gata i seguir fins a les Canàries i Cap Verd, on esperaran que comencin a bufar els vents alisis que els portaran fins al Carib en una travessia d’unes tres setmanes. Passaran l’hivern d’illa en illa i esperaran el març per travessar el canal de Panamà fins a les Galápagos. D’allà emprendran la travessia per creuar el Pacífic fins a la Polinèsia Francesa i abans que comencin les tempestes tropicals preveuen arribar a Nova Zelanda, el novembre de l’any que ve. Hi faran una parada llarga d’uns sis mesos per treballar. “No és només un viatge, és un canvi d’estil de vida, i això també comporta treballar per seguir”, explica l’Óscar. “No volíem marxar amb 50.000 euros a la butxaca, el preu de la llibertat d’anar amb veler és millor si no és fàcil”, diu l’Oriol.

El ‘Saramia’, als inicis

Mentre ells acaben amb els preparatius, el veler Saramia ja fa dues setmanes que va salpar des de Gandia. A bord hi va una família: el capità, el Jorge Mora, la seva parella, la María Conejero, i les seves dues filles, de 6 i 4 anys, la Sara i la Mia (01). El primer gran objectiu també és arribar a les Canàries, on esperaran els vents alisis per creuar l’Atlàntic. Ho faran el 25 de novembre acompanyats de 225 velers més en el que es coneix com el Rally ARC. “És la primera vegada que farem una travessia tan llarga i volem fer-la acompanyats”, explica la María, que també diu que comptaran amb l’ajuda de tres persones més a la tripulació per arribar a l’illa de Saint Lucia, al Carib. A partir d’allà, cap pla establert; ni dates de tornada ni ruta. “Seguirem les nostres sensacions, si ens agrada una illa, ens hi quedarem”, diu. La Sara i la Mia segueixen escolaritzades i estan en contacte amb la seva escola permanentment. “Per a elles és un aprenentatge vivencial constant. Volem enviar vídeos dels diferents llocs i escoles que coneguem, perquè els seus companys també puguin viatjar”, diu la María.

La seva aventura va començar amb un documental que va veure el Jorge. “Des que va descobrir la història d’una família navegant, se li va posar entre cella i cella i, a poc a poc, em va encomanar les seves ganes”, recorda la María. Creuen que seran uns anys únics per a la família: “Quan pots invertir tot el teu temps en elles, és un canvi radical”. Volen aprofitar-ho per conèixer millor les seves filles i perquè elles gaudeixin del que més valoren: el temps amb els pares. En definitiva, volen “veure què passa si no fas el que has de fer”.

El ‘Savaou’, a mig camí

A 16.000 quilòmetres de casa, hi ha el Pol Gelpí amb el Savaou, un veler que va sortir de Port Balís ara farà dos anys. Fa quatre mesos que va arribar a les illes Marqueses de la Polinèsia Francesa amb l’Alba Duran, que l’ha acompanyat a bord fins fa quatre setmanes (02). Junts han travessat l’Atlàntic, han navegat per diferents illes del Carib i han viscut i treballat a Bocas del Toro abans de creuar el canal de Panamà i el Pacífic en una travessia que en 37 dies els ha dut fins a les illes Marqueses i a recórrer part de la Polinèsia Francesa.

L’Alba tot just ha aterrat a casa i encara està paint l’experiència: “És un xoc molt bèstia, m’està costant molt. No vull perdre tot el que he viscut i no vull caure en la mateixa trampa de la rutina. Encara no sé què faré però tinc clar que no vull viure per treballar”. Per al Pol, la navegació sempre ha format part de la seva vida. Va estar competint en vela per la selecció catalana i espanyola i sempre havia tingut dos somnis: competir a alt nivell i fer la volta al món. Al final, l’Alba era la peça que li faltava per decidir-se. Com ell mateix afirma, té “aigua salada a les venes” i aquests anys li han servir per reafirmar que vol viure navegant.

Els millors moments que recorda són “les guàrdies de nit, sol, al mig de l’Atlàntic, al mig del mar, sense veure terra i navegant per les onades”. A ella també li agrada molt la sensació de ser al mig del no res: “Quan deixes de veure terra és un altre món dins del món, tens el cel, les estrelles i els teus sentits es comencen a desenvolupar, sobretot l’oïda”. Tots dos reconeixen que cal fortalesa mental per fer una travessia llarga. “Tens molt temps per pensar i aflora el millor i el pitjor de tu mateix”, reflexiona el Pol. “La percepció del temps desapareix i aprecies la vida contemplativa”, afegeix l’Alba, que també reconeix que troba a faltar molt el mar. “El necessito, m’aporta moltes coses. Llibertat, però també immensitat, poder respirar, és un medi que canvia constantment, que et permet desplaçar-te, que té una vida increïble a sota. N’he après molt, d’ell”, confessa l’Alba.

El ‘Sikkim’, 3 anys després

Aquestes són sensacions que també van viure el Pol Maruny i l’Iñaki Solano (04) a bord del Sikkim, quan entre el novembre del 2012 i el juliol del 2015 van fer la volta al món en veler. “Quan veus terra després de 21 dies és una passada. Pensar que amb un veler i la força del vent has navegat gairebé 3.000 milles és una gran satisfacció”, diu el Pol. El primer cop que van travessar l’Atlàntic ho van fer amb la companyia del Marc (un amic que es va sumar a l’aventura onze mesos) i l’ajuda d’un oncle de l’Iñaki amb molta experiència a mar. “Ens va donar molta confiança i ens va fer entendre que és important abaixar el ritme per protegir el vaixell”, explica l’Iñaki. Amb el Sikkim van arribar a la Polinèsia seguint pràcticament la mateixa ruta que el Savaou. A partir d’allà van navegar per altres illes del Pacífic fins a Nova Zelanda, on van arribar a port quan feia un any que havien sortit de casa. Després de sis mesos treballant, van travessar l’estret de Torres, que els va portar fins a Indonèsia, on van tenir una de les avaries més greus del viatge. “Ens vam quedar sense motor i una barca ens va remolcar fins a Bali, on vam haver de treure el veler de l’aigua per reparar-lo. Ens el van alçar a la platja amb dos pals de bambú i sacs de sorra”, recorden. Van continuar fent la travessia de l’Índic i van passar el Nadal del 2014 a Sud-àfrica. L’últim tram del viatge els va portar a tornar a creuar l’Atlàntic dues vegades més. Primer, pel sud fins al Brasil; i després, pel nord des del Carib fins al Mediterrani, passant per les Açores. Una aventura que, de moment, no tornarien a repetir sencera, però de la qual van aprendre a “relativitzar els problemes” i a “tenir més confiança en un mateix”.

La bíblia dels navegants

Que tots els velers que decideixen fer la volta al món segueixin les mateixes rutes no és casualitat, es deu a un llibre: Rutas de navegación del mundo, de Jimmy Cornell, un navegant britànic que després de sis anys navegant amb la família als anys setanta i diferents experiències més va recollir tota la informació necessària per poder fer la volta al món en veler de manera segura i fàcil. Això significa seguir els vents quan bufen i evitar les èpoques de ciclons i huracans. Per això, tothom que emprèn una aventura d’aquestes característiques travessa l’Atlàntic al novembre i el Pacífic entre el març i l’abril.