Estils 29/09/2018

París proposa una primavera eclèctica i plena de glamur

Dior, Gucci, Saint Laurent i Balmain brillen en la primera part de la Setmana de la Moda

Alícia Sans
5 min
Balmain

ParísLa Setmana de la Moda de París ha enlluernat amb les propostes per a la pròxima primavera, viatjant des de l’eclecticisme d’algunes firmes, com Gucci, fins a l’etern glamur de Dior o Saint Laurent. Fem un resum del més destacat que ens han deixat els primers dies.

Dior s’alia amb la dansa

La dansa va ser la protagonista de la col·lecció que va presentar Dior per a la pròxima primavera-estiu 2019. De fet, la dansa i la moda tenen moltes coses en comú per a la directora artística d’aquesta casa, Maria Grazia Chiuri. Una d’elles és que les dues parlen del cos. És per això que Chiuri es va inspirar en les obres de Loïe Fuller, Isadora Duncan, Ruth Saint Denis, Martha Graham i Pina Bausch, considerades unes estrelles de la dansa contemporània per haver transformat els seus codis. Chiuri va compartir amb els assistents una experiència en forma d’espectacle de dansa, més enllà de simplement mostrar la col·lecció. Per obrir el ball, la directora artística de Dior va encarregar a la coreògrafa Sharon Eyal una peça contemporània que van posar en escena vuit ballarins sota una pluja de pètals de rosa blancs. A partir d’aquí, es van poder veure fins a 87 looks que feien referència, amb més o menys evidència, a aquest univers de la dansa, explotant el vestuari de la ballarina. Els bodis, tops i mitges de reixeta, cossets de tul, malles i tutús llargs van fusionar-se amb les faldilles prisades i jaquetes Bar que tan agradaven a Christian Dior.

La dissenyadora fins i tot va transformar les sabatilles clàssiques de mitja punta a partir de cintes que es creuen al peu fins a arribar al turmell amb un taló de plexiglàs. Sense sorpreses, la gamma de colors crus va predominar, tot i que la col·lecció també va incloure blaus, verds caquis, blancs i negres. Per als estampats, Chiuri va jugar tímidament amb els colors i les formes del calidoscopi. Tot i que la col·lecció estava inspirada en la dansa contemporània, el hip-hop també va tenir un cert protagonisme gràcies al texà, que es va presentar descolorit en pantalons i caçadores.

Les contradiccions de Gucci

Un altre dels espectacles remarcables d’aquesta setmana va ser el que va oferir Gucci -que acostuma a desfilar a Milà- a la mítica sala Le Palace de París. La marca italiana va escollir aquest club nocturn en voga a finals dels 70 per clausurar l’homenatge creatiu que Alessandro Michele, el seu director artístic, ha volgut retre a França. Desprès d’haver agafat la idea de les manifestacions estudiantils del 1968 i haver desfilat a la necròpolis -Patrimoni de la Humanitat- de la ciutat d’Arles, Michele va escollir Le Palace per centrar-se en el teatre d’avantguarda italià, inspirant-se en dos dels seus personatges emblemàtics, Leo de Berardinis i Perla Peragallo, i el seu teatre de contradiccions com un espai de dissidència permanent. La idea encaixa perfectament amb el treball que està fent Michele a Gucci, que ha convertit aquesta marca en una de les més venerades pel públic i alhora més rentables pel grup Kering, propietari de la firma. El maximalisme que encarna Michele autoritza tots els colors, estampats i formes amb un barroquisme energètic. Tant és així que fins i tot costa assimilar tot el que presenta en les seves col·leccions i que porten models reconvertits en personatges extravagants. A Le Palace es van poder veure brodats de lluentons, plomes, vestits amb serrells, muscleres i mànigues arrodonides, bosses amb el cap de Mickey Mouse, barrets de feltre inspirats en Janis Joplin, una jaqueta texana amb la cara i cabellera de la cantant de country Dolly Parton, corones i collarets antics, un lloro blanc i Jane Birkin cantant en directe Baby alone in Babylon, un dels seus hits del 1983.

Saint Laurent

Saint Laurent també va escollir un altre decorat parisenc llegendari, la Torre Eiffel, per presentar la seva col·lecció primavera-estiu 2019. No és la primera vegada que Anthony Vaccarello, el director creatiu de la firma des del 2016, escull aquesta impressionant torre de ferro colat indissociable a la capital francesa com a teló de fons. En aquesta ocasió, Vaccarello va afegir en la posada en escena una capa d’aigua per buscar l’efecte mirall i un manat de palmeres blanques il·luminades, obra de l’artista plàstic Vincent Lamouroux. Si bé molts es van pensar que aquestes plantes eren una picada d’ullet a Los Angeles -d’on tant s’ha inspirat el seu predecessor, Hedi Slimane-, el dissenyador belga va assegurar entre bambolines que volia evocar Marràqueix. Tant Yves Saint Laurent com el seu company Pierre Bergé es van enamorar a primera vista d’aquesta ciutat que van descobrir en un viatge a finals dels anys 60. Precisament, Vaccarello es va capbussar als arxius de la casa de moda per reveure diversos looks que Saint Laurent va imaginar el 1972 per a Sylvie Vartan, una de les icones del moviment ie-ie. D’aquí, doncs, el vellut -que va envair vestits, pantalons i jaquetes-, les botes de pitó i les camises d’estil western amb llaçades voluminoses al coll.

Vaccarello també va actualitzar peces que Saint Laurent va presentar el 1971 amb la col·lecció Libération, inspirades en Paloma Picasso, i que la premsa de llavors va titllar d’escandaloses. Per a l’estiu 2019, els escots s’allarguen fins als melics i els shorts de cuir o texans s’escurcen. Els lluentons són gairebé imprescindibles en aquesta col·lecció en què les sandàlies tenen una plataforma desmesurada. Vaccarello també es va apoderar de l’esmòquing, un dels pilars bàsics de la maison, per jugar amb les seves proporcions. El negre va dominar, més encara, la segona part de la desfilada: el color preferit d’Yves Saint Laurent també és el color fetitxe de Vacarrello. Els banyadors se sofistiquen i les transparències dels vestits en muselina, tan lleugers com volàtils, són més que suggestives per defensar aferrissadament la llibertat d’expressió i la vestimenta de la dona.

Loewe i Balmain

La relació entre l’art i la marca Loewe que té en la seva direcció artística Jonathan Anderson s’evidencia en cada una de les seves col·leccions. Només en la posada en escena les referències a artistes són múltiples. Divendres, per exemple, va fer girar les ceràmiques del japonès Ryoji Koie en tocadiscos i va instal·lar una de les obres de Lara Favaretto, constituïda pels raspalls giratoris que s’utilitzen en el rentat de cotxes. Anderson s’inspira així en el concepte de lleugeresa i en el que ell anomena moviment cinètic, que aplica a siluetes que es corben i s’inflen amb les mànigues bisbe o de campana com a punt àlgid. A Loewe predominen els colors terra amb explosions de taronges i verds. Els serrells i les plomes d’estruç -que rememoren l’estil d’Oscar Wilde- no passen desapercebuts, una tendència que també es va poder veure en les propostes de Gucci, Jacquemus i Dries Van Noten, entre d’altres.

I, finalment, també es va poder veure la col·lecció de primavera de Balmain, amb Olivier Rousteing al capdavant, que va presentar una col·lecció amb els jocs de volums i asimetries marca de la casa i un fort protagonisme de mànigues exageradament arrodonides i muscleres XXL. Tot això amb un predomini del blanc combinat amb tons platejats. Encara queda per veure què ens portarà la segona meitat de la Setmana de la Moda de París.

stats