Pierre Cardin, el futur que va ser

El Museu de Brooklyn de Nova York dedica una exposició exhaustiva al visionari dissenyador francès

El món de la moda seria diferent sense Pierre Cardin, que l’any 1959 va revolucionar la indústria quan va presentar la primera col·lecció de roba 'prêt-à-porter' i va trencar per sempre la frontera que separava l’alta costura del carrer. Al llarg dels seus setanta anys de carrera, Cardin ha marcat tendències, ha escandalitzat i ha generat fascinació, estupor i rebuig. Sobretot, fascinació i estupor: per alguna cosa és considerat una de les estrelles més radiants en la galàxia de la moda moderna. La referència galàctica no podria ser més pertinent. Molts dissenys de Cardin van estar inspirats en l’era espacial o han estat elaborats amb materials brillants i insòlits, des de llums i diamants d’imitació fins a vinil, plàstics i plexiglàs.

Tot i que se l’ha acusat sovint de fer una moda més vistosa que pràctica –els seus barrets i les seves gorres en forma de màscara medieval o semblants a hijabs i a burques són molt estridents–, Cardin ha establert també fites indiscutibles. En són un exemple les seves pioneres creacions unisex llançades als 60 i 70, que contribuïren a fer volar pels aires la rigidesa indumentària tradicional d’Occident. Secularment, s’havia diferenciat d’una manera molt estricta què podien vestir els homes i què era pertinent que només ho vestissin les dones. Juntament amb altres dissenyadors, Pierre Cardin va començar a esborrar aquesta diferència. En el seu cas, va fer-ho dissenyant indumentàries d’una sola peça cenyides i neutres, adaptables a tot tipus de siluetes, que després cadascú podia complementar com li plagués, amb armilles, botes, minifaldilles, pantalons o joies. De tot plegat, el mateix modista n’oferia un heterogeni assortit.

Coincidint amb el cinquantè aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna, el Museu de Brooklyn, a Nova York, ha volgut commemorar la influent figura i la llarga trajectòria del gran modista francès amb una exposició completa i rutilant. Titulada 'Pierre Cardin: future fashion' [El futur de la moda], es va inaugurar el 20 de juliol, es podrà visitar fins al 5 de gener del 2020 i, de moment, està sent un èxit de crítica i de públic.

Minimalisme i sofisticació

Mitjançant un profús desplegament de vestits de tots els estils i de totes les èpoques, que són complementats per tots tipus d’accessoris, vídeos, fotografies, mobles i documents, l’exposició posa èmfasi en la personalitat polifacètica del dissenyador.

La idea central de la mostra és que Pierre Cardin ha estat, i continua sent, un home amb una personalitat molt marcada, de curiositats múltiples i d’un talent tentacular. Tal com ha resumit el comissari Matthew Yokobosky, “mai no s’ha posat límits a ell mateix ni al que podia fer”. Això explica que hagi assolit l’èxit en camps molt diversos: com a dissenyador de moda, esclar, però també com a empresari –el 1981 va comprar i rellançar el mític restaurant Maxim’s–, com a mecenes cultural –des de l’Espace Cardin, creat el 1970, ha impulsat el teatre i les arts–, com a filantrop i com a inventor de nombroses peces de disseny industrial.

Intel·ligentment, el muntatge expositiu està articulat a partir d’una escenografia alhora minimalista i sofisticada, igual que els millors dissenys del protagonista, que va saber conjuminar la sobrietat estilitzada del classicisme i una audàcia visionària desbordant. Un exemple d’aquesta barreja són els seus famosos 'cosmocorps', indumentàries sense coll o amb colls rodons, de vegades amb cremalleres asimètriques, que influïren el vestuari de la sèrie televisiva 'Star Trek'. També emblemàtics són els dissenys en què va donar via lliure a la seva passió per la geometria: muscleres quadrades, mànigues parabòliques, vestits tubulars o cilíndrics, vestits de nit per a dones amb forats en forma d’anells als pits...

Una trajectòria ascendent

Nat el 1922 a San Biagio di Callalta (Itàlia) amb el nom de Pietro Cardin, la seva era una família molt benestant: el seu avi i el seu pare havien prosperat gràcies a la indústria del vi i la grappa. L’arribada de Mussolini al poder l’octubre d’aquell mateix 1922, però, va obligar la família a canviar de vida. El 1924 fugiren i ja s’instal·laren a França. D’adolescent, Cardin va treballar com a ajudant d’un sastre anomenat Louis Bompuis: així va descobrir la seva vocació. Als divuit anys, contra la voluntat del seu pare, que volia que fos arquitecte, es va emancipar per perseguir-la.

Com a les clàssiques històries d’homes fets a ells mateixos, a partir d’aquell moment la trajectòria de Cardin va seguir, gràcies a una barreja de talent, de capacitat de treball i de fortuna, un moviment sempre en ascens. Com a aprenent a Chez Manby, a Vichy, va aprendre a fer totes les labors –tallar, dibuixar, cosir...– de l’ofici. Ni tan sols l’esclat de la Segona Guerra Mundial va poder aturar-lo, i això que va ser mobilitzat i va treballar en tasques humanitàries per a la Creu Roja, on va aprendre nocions bàsiques de comptabilitat, uns coneixements que, anys a venir, li serien molt de profit per muntar el seu imperi milionari.

Acabada la guerra, Cardin va anar al París tot just alliberat, on va treballar de sastre a la Maison Paquin. Allí va fer una de les seves primeres feines de prestigi: va ser un dels responsables de dissenyar el vestuari de la pel·lícula 'La bella i la bèstia' de Jean Cocteau i René Clément. L’any de l’estrena de la mítica pel·lícula, el 1946, va ser fitxat per Christian Dior. Per fi, el 1950, Cardin va adquirir la Maison Pascaud i es va instal·lar per compte propi. Al principi, la seva empresa va especialitzar-se en el disseny de vestuari d’obres teatrals i per a molts balls de màscares, una festa típica per recaptar diners en la França dels 50. Aviat, però, Cardin apuntaria més alt: havent-se assegurat un espai dins el món de la moda i un prestigi com a dissenyador, a partir de finals dels 50 ho revolucionaria tot.

Retrofuturisme viu

Poques maneres més segures de saber l’abast d’un dissenyador de moda que veure quin tipus de personalitats s’han deixat vestir per ell. En el cas de Cardin, trobem un ventall amplíssim i heterogeni de personatges públics, que inclou des de Jacqueline Kennedy fins a Truman Capote i Salvador Dalí. Com no podia ser d’una altra manera en un home que es va projectar sempre cap al futur, la relació de Cardin amb el món del cinema, l’art de la modernitat per excel·lència, va ser fructífera. A més d’Alain Delon i de Mia Farrow, sobretot va ser el modista de capçalera de Jeanne Moreau, a qui va fer brillar en nombroses pel·lícules, entre les quals 'Una història immortal', d’Orson Welles.

Vistos amb la perspectiva del 2019, hi ha dissenys de Cardin que fan una impressió retrofuturista, però gairebé sempre són singulars i excepcionals i mai no resulten ridículs o antiquats. Al capdavall, el futur va ser el que va dissenyar Pierre Cardin. I, en certa manera, continua sent-ho. L’exposició del Museu de Brooklyn permet constatar-ho.

Més continguts de