Podcast: un ‘hobby’ en alça

El 80% dels ‘podcasters’ fan els seus programes per amor a l’art i tenen una comunitat d’oients molt fidel

“Nosaltres fem el Gent de merda com qui s’apunta al gimnàs o a classes de tenis. És cent per cent un hobby, la nostra hora del pati”. Paula Carreras és una de les quatre ànimes d’aquest podcast que no té ni un any de vida -va néixer el novembre del 2019- i que demostra l’auge d’aquest canal de comunicació -àudios penjats a internet via subscripció- que no té ni vint anys. “Per a molta gent fer un podcast és un entreteniment en què la motivació principal és passar-s’ho bé fent-lo i parlant dels temes que els interessen, que sovint són molt especialitzats”, explica Toni Sellas, professor de comunicació de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic (UVic-UCC) especialitzat en el món del podcast, amb múltiples articles acadèmics després de fer-ne la tesi el 2009. Sellas explica que els podcasts són especialitzats, o hiperespecialitzats, perquè satisfan demandes de continguts que els mitjans convencionals no satisfan.

Gent de merda té una mitjana de 1.500-2.000 reproduccions per capítol. “Volem representar la nostra generació [mil·lennial] des de l’òptica femenina. Volem dir-hi la nostra i ser l’aparador de gent que fa coses ben parides que es coneixen poc i que mereixen un espai que sovint no tenen en els mitjans grans”, explica Paula Carreras, una de les quatre presentadores del programa a qui Clàudia Rius va enredar un dia. Les altres dues són Rita Roig i Ofèlia Carbonell. “Ella va veure que hi havia un forat en el món del podcast, pocs fets en català, i encara menys fets per dones, i ens va animar a totes!”

Nivell professional

“El podcàsting a Catalunya i Espanya encara és amateur en el sentit de qui estima el que fa i no en viu, però amb un nivell professional alt”, apunta Toni Sellas. Amb Gent de merda les quatre presentadores no hi guanyen res. Al contrari, hi han de posar diners de la seva butxaca, ja que per tenir un nivell de so bo han decidit llogar un estudi de ràdio per gravar el seu podcast.

Toni Sellas recorda que el podcàsting va néixer a principis dels anys 2000, quan el món dels blogs digitals va voler incorporar àudio però al marge de la ràdio. “Aquells primers anys eren molt minoritaris perquè fer-lo i escoltar-lo no era senzill: crear-lo, editar-lo i allotjar-lo en una web era difícil. I després escoltar-lo era complicat també: t’havies de subscriure a un programa per l’ordinador, connectar l’iPod i descarregar-lo”. Sellas afirma que després d’uns primers anys de crescuda, el suflé va baixar i ara fa uns cinc o sis anys va revifar, sobretot gràcies a l’avenç de la tecnologia i les facilitats tant per gravar un podcast -ho pots fer només amb un mòbil- com per escoltar-lo.

Aquest professor de la UVic situa el punt d’inflexió en el 2014, amb el boom als Estats Units del podcast de true crime anomenat Serial. “ Serial és per al podcàsting als EUA igual que Perdidos ha sigut per a les sèries: de cop hi ha molts oients disposats a pagar per escoltar un podcast -afirma Sellas-. Aquest èxit va arribar després a altres països anglosaxons i ha acabat arribant a Espanya, tot i que encara estem lluny de les xifres dels americans”.

Un dels podcasts en català més veterans és Mossega la poma -amb 4.000 descàrregues de mitjana-, de Tomàs Manzanares i Marc Alier, una tertúlia sobre el futur de la tecnologia. Van començar el 2007 i ara ja poden dir que guanyen prou diners per invertir en bons aparells per gravar, “i per fer un sopar de final de temporada com Déu mana amb tots els col·laboradors”, afirma Manzanares. Han tingut alguns patrocinadors i ara, tot i que el podcast es pot escoltar gratuïtament a totes les plataformes, hi ha oients fidels que els paguen 5 euros al mes a través d’Aixeta -similar a la plataforma Patreon- perquè no deixin mai de fer el programa. Manzanares explica que algun cop s’han plantejat si dedicar-s’hi a temps complet, però tots dos tenen bones feines i, per molt bé que els anés, mai els compensaria el canvi i prefereixen que segueixi sent un hobby per a ells.

Comunitat d’oients

Per a Tomàs Manzanares, la clau del seu èxit, i de l’èxit dels podcasts en general, és que creen una comunitat d’oients molt especial. De fet, de la mateixa manera que per als podcasters és un hobby fer-los, també ho és per als que dediquen una part del seu temps a escoltar-los, i més encara per als que paguen per fer-ho. “Els podcasts independents tenen uns oients molt fidels i molt passionals. Quan qui fa el podcast no té ànim de lucre, per a l’oient és una cosa entre iguals, pensa que qui parla és com ell i no hi ha distàncies”, afegeix Toni Sellas.

I un graó per sobre de Mossega la poma ja hi trobem un dels podcasters catalans -que els fa en castellà- més coneguts, José David Delpueyo, conegut com a Sunne, i el seu Nación podcast. Va començar el 2009 i a poc a poc ha anat creixent, fins que fa dos mesos va deixar la seva feina per dedicar-se en exclusiva a viure del que guanya fent podcasts i ensenyant a fer-ne a través de la web Quieroserpodcaster.com. Sunne era delineant de motlles d’injecció de plàstic i un dia va descobrir la sèrie Perdidos, va aprendre a descarregar-se capítols d’internet de manera alegal i, a partir d’aquí, va descobrir un podcast “per a friquis de Lost ” que li va canviar la vida. Va començar a fer-ne un de propi sobre sèries - Agüesome, el 2009-, després un altre i un altre. Tots de temàtiques diferents. Un dia els va agrupar tots en una pàgina web que es deia, i es diu, Nación podcast, i després altres podcasters li van demanar d’allotjar el seu podcast a la seva web. I fa quatre anys algú li va demanar que n’hi fes un per a ell i que l’hi pagaria, i aquest va ser el punt d’inflexió. “Si busques trobaràs entrevistes que em van fer fa anys en què deia «Jo no soc dels que volen guanyar diners amb això», i mira”, explica rient Sunne. “El podcàsting a Espanya encara és un hobby perquè el 80% ho fa per gust, però això està a punt de canviar. Hi ha gent que sap monetitzar-ho tot que ara s’hi ficarà per vendre’l. Gràcies al podcàsting amateur hi ha un camp molt sembrat per convertir-lo en negoci”, conclou.

Com fer un podcast a casa?

L'espai: 
–Busca una habitació on no se senti gaire el soroll extern però que no estigui buida ni tingui sostres alts. Que hi hagi mobles que absorbeixin el so i no reboti a les parets.

L'equip tècnic: 
–Un mòbil o un ordinador per gravar.
–Una aplicació per gravar la veu i poder tirar músiques i efectes alhora: Bossjock Jr (gratuïta), Backpack Studio (de pagament), Anchor, Spreaker o Opinion Podcast.
–Micròfon i auriculars: el mans lliures del mòbil pot servir per gravar amb un so acceptable, també uns auriculars de gamer.
(Si vols apujar el nivell de qualitat, pots comprar micròfons més bons i fins i tot una petita taula de so.)

L'edició:
–El programa més usat és Audacity (gratuït), de codi obert. També n’hi ha d’altres com Audition o Protools.

Publicar: 
–Quan tenim el programa editat s’ha d’exportar, preferiblement en format MP3.
–Després s’ha de pujar a una plataforma. La més usada a l’Estat és Ivoox, que després automàticament el penja a les altres plataformes (Spotify, Apple Podcast i Google Podcast).
–Ivoox té versió una gratuïta amb moltes limitacions o diferents nivells de pagament segons els serveis, però també es pot fer servir Anchor, que és gratuïta.

Hi ha pocs podcasts en català

En aquest incipient món del podcàsting a Catalunya encara hi ha pocs programes que es facin en llengua catalana. El professor de la UVic Toni Sellas explica que, malgrat que un dels focus de la comunitat podcaster espanyola va ser a Barcelona, la majoria dels podcasts es feien en castellà. “Si ja era minoritari fer un podcast a principis dels 2000, fer-lo en català ho era encara més. Per això fent-lo en castellà buscaven ampliar la comunitat d’oients”, recorda Sellas. En canvi, després d’anys d’experiència, el fundador de Mossega la poma, Tomàs Manzanares, apunta que “els podcasts en català tenen menys audiència però fidel, i en castellà tens més audiència però també més competència”. Manzanares opina que els podcasts no es mesuren només per la quantitat d’oients com les ràdios convencionals, perquè el seu model no és el de finançar-se amb publicitat.