Ramaderes: posar en valor un ofici

Parlem amb tres dones al capdavant de negocis ramaders que lluiten per guanyar visibilitat en un sector tradicionalment dominat pels homes

L’Emma Viñas es lleva cada dia a les 5 del matí per munyir el ramat de 100 cabres que té. A les 8 torna a casa i desperta els seus dos fills, els porta a l’escola i de 9 a 5 de la tarda fa pasturar ovelles i cabres pels camps de Terrassa i arregla els corrals on dormen. Una feina que comparteix amb el seu home. “Jo m’encarrego dels ramats amb cries i ell dels que no en tenen”, concreta. Fa set anys que aquesta parella de 31 (ella) i 35 (ell) van crear el Turó de les Nou Cabres, un projecte ramader que té tres línies: la venda de carn de xai, la venda de llet de cabra i la neteja de marges forestals al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, on viuen. Tant les 100 cabres com les 450 ovelles que tenen pasturen de manera extensiva. A l’hivern, pel voltant de Terrassa i Matadepera, i a l’estiu als terrenys que la família té al parc.

A l’altre Vallès, la Carme Plana, de 36 anys i amb dos fills, també fa set anys que va decidir fer un gir en la seva vida. Després que la fessin fora d’una feina on treballava d’advocada, es va replantejar el futur i durant uns anys va combinar la feina de mestra amb la tornada als orígens: fer-se càrrec del negoci ramader que la seva família ha tingut des del segle XV a Can Plana, a Vallgorguina. “Soc filla de pagès, els meus pares ens van voler donar ales i una carrera als meus germans i a mi perquè no haguéssim de patir les dificultats del món ramader, però quan em vaig trobar en un moment d’impàs vaig veure clar que era el moment de donar continuïtat al seu projecte aprofitant que ells es jubilaven”, explica. Actualment té un ramat de 250 ovelles i 50 cabres que fa pasturar per vendre’n la carn. Una feina que combina amb una aula d’entorn rural, on rep escoles i famílies per explicar la vida a pagès. “A part dels ramats, practiquem economia de subsistència i tenim una vaca, un vedell, ànecs, gallines, pollastres...”, afegeix.

A la Cerdanya trobem la tercera protagonista d’aquest reportatge, la Teresa Torner. Amb 37 anys i tres fills, fa quatre anys que ha agafat les regnes del negoci familiar per continuar el projecte que van engegar els seus pares: ajudar que la vaca bruna dels Pirineus no s’extingeixi. “Vaig néixer entre vaques, als 8 anys ja anava a obrir portes dels corrals i tinc passió per la bruna”, reconeix. Mas Montagut, a Fontanals de Cerdanya, fa 25 anys que té el certificat ecològic. “No fem engreix, ni llet ni carn, només recriem i venen exemplars a altres explotacions. Tenim 60 mares que fem reproduir de manera natural sense hormones ni medicaments en una explotació extensiva. A l’hivern tenim les vaques als camps de baix i al juny les fem pujar a muntanya”, explica.

Són visibles les ramaderes?

Totes tres formen part d’una generació que vol posar en valor i fer visible la feina de les dones ramaderes. “En un àmbit tan masclista, la dona ha sigut invisible, tot i fer les feines més dures”, diu la Teresa. “He vist com la meva àvia i la meva mare han treballat al darrere, munyint, alimentant el bestiar i cuidant les cries, mentre que els homes feien de tractants”, afegeix. “Amb mi ja s’hi han acostumat, però en molts llocs on vas a vendre llet o carn encara hi ha tendència a fer tractes amb l’home”, explica l’Emma.

La Carme, que també ha vist com la seva mare es carregava de feina a casa mentre el seu pare feia de negociant, reconeix que ella també vol trencar aquest patró. “Ara vaig a negociar amb el carnisser acompanyada del meu pare, però intentant trencar aquest masclisme que ve de fa molts anys”, destaca. La Teresa, per la seva banda, és optimista i creu que “s’han superat molts obstacles i que ara hi ha un moment de canvi”: “Les dones comencem a tenir-hi veu, és una bombolla que ha esclatat i el creixement ja és irreversible”.

El suport a Ramaderes.cat

El positivisme el troben en un grup que s’ha organitzat a través de les xarxes socials. Ramaderes.cat va néixer arran del seu homònim espanyol Ganaderas en Red. Ara són unes 60 dones repartides per tot el territori català que comparteixen la passió ramadera. “És una feina dura i al grup trobes altres dones en la mateixa situació que t’escolten i et comprenen”, explica l’Emma, que parla del grup de WhatsApp que han creat. “M’aporta companyonia, comprensió; quan tens dubtes sempre hi ha algú que et contesta i et recomana què fer”, afegeix la Carme. “Aquell dia que ja no pots més, notes l’empenta de les dones que hi ha al darrere i t’ajuda a continuar”, sentencia la Teresa.

De moment no són cap associació legal, però sí que demanen unes condicions mínimes per formar-ne part: tenir esperit feminista, fer productes de proximitat, respectar l’entorn natural i el benestar animal i practicar les pastures extensives o semiextensives.

A part de trobar-se amb un sector encara molt masculinitzat, un altre dels principals problemes amb què topen són els preus a què han de vendre els productes, sobretot la carn de xai. “Fa trenta anys que gairebé està al mateix preu”, es queixa la Carme. “No tinc venda directa, faig circuit curt, venc a un carnisser i alguna vegada he hagut de vendre a un tractant amb qui no pots negociar el preu”, explica. Per la seva banda, l’Emma ha aconseguit crear-se una llista de distribució i fa venda directa. També ven en carnisseries i cooperatives de la seva zona. “Si has de viure del que t’ha de pagar el tractant, ruïna total. No s’ha valorat bé el que costa fer el producte amb el preu que es paga. El que paga el consumidor final és el que ens haurien de pagar a nosaltres. És com la fruita a Lleida”, compara.

Diversificar el negoci

“El ramat ara mateix no puc dir que sigui productiu, més aviat et diria que és deficitari”, admet la Carme. Per això el seu negoci té altres branques. Per una banda fa la gestió forestal de 150 hectàrees amb certificat de sostenibilitat. “Seleccionem quins exemplars es queden i quins es talen per fer-ne llenya, també fem suro i del pi en fem fusta i paper”, detalla. A més, dinamitza l’aula d’entorn rural que ja va obrir la seva mare l’any 1991. “Primer només hi venien escoles, però ara també l’he obert a famílies que volen conèixer on han estat els seus fills i passar un dia al camp”, explica. Per la seva banda, l’Emma ven la llet de cabra a una formatgeria d’Ullastrell i aquest any té l’objectiu de produir el seu propi formatge. A més, a la primavera fa neteja de les franges forestals al Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac per a l’Ajuntament de Matadepera. Finalment, la Teresa fa servir una part dels camps que té per conrear-hi patata ecològica. “No pots dependre només de la ramaderia”, diu. “Depenem molt dels controls de sanejament que es fan anualment. Si troben alguna vaca malalta ens immobilitzen el ramat”, detalla.

Sobreviurà el sector?

“Amb el relleu generacional és difícil que es pugui extingir, però no ens ho posen fàcil”. Així de clara i concisa és la Carme respecte a la supervivència de la ramaderia. L’Emma explica que no fa tants anys hi havia cinc ramats a la seva zona i ara només queden ella i un noi a Sabadell. Però, per contra, creu que hi ha un canvi: “Hi ha hagut unes generacions que han marxat del camp i han anat a la ciutat per estudiar carreres, però ara la cosa canvia i hi ha una tornada a l’entorn rural. Hi ha més consciència del que mengem, d’on ve l’alimentació, i hi ha molts projectes de gent jove”. Tot i les dificultats, totes estan enamorades de la seva feina i volen mantenir-la. L’Emma, nascuda a Barcelona, va estudiar agroecologia perquè des de petita somiava ser pastora. La Carme té un fort lligam sentimental amb Can Plana i el projecte dels seus pares. I la Teresa adora la vaca bruna i no s’imagina la vida sense elles. “La passió ho pot tot”, sentencia la ramadera de la Cerdanya.